El govern municipal de l’alcalde Fàbregues va tenir l’encert de portar a Valls, de manera definitiva l’any 1945, el Col·legi del Pare Claret. I no solament el col·legi, sinó que dos anys després també vindria el seminari de claretians. L’arribada del seminari claretià a una població que no arribava als 12.000 habitants, va donar molta vida cultural i intel·lectual, i també més activitats en l’àmbit religiós. Els seminaristes s’integraren molt a la vida ciutadana i participaven i col·laboraven assíduament en les activitats adients a la seva condició. Van formar una Schola Cantorum, impartien conferències i destacats personatges de la comunitat visitaven la nostra ciutat. Quan a principis dels anys seixanta van marxar de Valls van deixar un buit molt difícil d’omplir, i d’això la ciutat se n’ha ressentit molt intel·lectualment.
Una mostra d’aquesta activitat, que incidí en el patrimoni cultural de la nostra ciutat, va ser un llibre publicat el 1952 per Pau Mercadé Queralt on l’autor demostrava l’origen vallenc del pintor Jaume Huguet. En el treball, examen d’irrefutables documents probatoris, hi va intervenir de manera decisiva el Pare Jaume Rosich del seminari claretià de Valls.
El 2 d’octubre del 1945 començaren les classes al Col·legi del Pare Claret, pels P.P. del Cor de Maria, a l’edifici de la plaça del Carme (antiga Escola del Treball). Posteriorment, el 2 d’agost de 1947 arribà, per establir-se al seu convent-noviciat i col·legi, la Comunitat de Missioners fills de l’Immaculat Cor de Maria; són 60 estudiants de Teologia i els pares necessaris pel Col·legi intern i extern.
Recordo alguns d’aquells estudiants de Teologia, bé sigui perquè van ser professors nostres o per les seves activitats. Entre ells hi havia el pare Fernando Sebastián (Calatayud 1929-Màlaga 2019), professor de filosofia i ètica, o el pare Luis Díez (Brea de Aragón 1921-Saragossa 2012), professor de física i química -un gran didàctic-, i dels millors professors que he conegut. Quan va entrar al noviciat de Vic era advocat i jutge. En aquesta promoció també hi eren els que després es van convertir en personatges coneguts com ara el bisbe Pere Casaldàliga, Monsenyor Carlos Maria Ariz, el bisbe de Colon (Panamà), els germans Serra -fills de Valls-, o el pare Ernesto Azofra, entre d’altres, que van ser ordenats el 28 de juny de 1953 a l’església de Sant Joan de Valls pel Cardenal Arriba y Castro.
Tota aquesta remembrança s’ha vessat al meu pensament quan m’arribava la notícia de la mort del Cardenal Fernando Sebastián, a conseqüència d’un ictus. Com a alumne de Fernando Sebastián, conservo records que han perdurat en el temps per l’impacte que em va causar el seu intel·lecte i el seu caràcter planer. Aquell jove de 27 anys, que convivia amb els vallencs, estaria present, i seria protagonista de moments històrics del nostre país, al costat del Cardenal Tarancón primer, i després com a interlocutor amb el primer govern socialista. La seva vàlua l’enlairà fins a convertir-se en Secretari de la Conferència Episcopal i a ser nomenat Cardenal pel Papa Francisco, amb qui tenia una relació de treball continuada. La seva petjada a Valls va ser preuada; impartint ensenyaments, creant accions socials i d’apostolat. Els que ja tenim una edat el recordem impregnat de la nostra vida local.
He recordat uns quants dels seixanta seminaristes que van viure plenament durant uns anys a la nostra ciutat, la majoria fins que van ser ordenats; altres van seguir durant uns anys. A tots ells, en la seva densa i copiosa biografia, els figurarà sempre en un lloc destacat el nom de la nostra ciutat, nom que han portat amb molta dignitat i generositat per tot el món.
Descansi en pau el pare Sebastián.
