“Tot està perdut quan els mediocres serveixen d’exemple i els notables de burla” (Descartes)
Molt abans de produir-se el descobriment d’Amèrica, Valls ja tenia hospital. Uns avançats en el temps i en favor dels vallencs.
Des d’aquells anys, de precaris coneixements i absència de tecnologia, han canviat moltes coses. S’ha passat de fonamentar les accions mèdiques en la interpretació lògica de fets observats en el comportament del cos humà, a disposar d’uns coneixements adquirits en una preparació d’alta qualitat i la disposició d’una tecnologia punta al servei de la medicina.
Fins fa ben poc la medicina es podia definir com l’art de curar, una frase que no era del tot exacta, ja que abans de les descobertes del segle XIX la medicina curava molt poc. Però tothom reconeix que aquells metges, que curaven poc, consolaven molt. Actualment, en canvi, molts dels pacients que resulten curats, no queden satisfets.
A què es degut aquest canvi profund que s’ha produït en la pràctica de la medicina? La resposta la trobem en què l’art de curar s’ha convertit en la ciència o la tècnica de curar.
Tots recordaran que fins fa uns trenta o quaranta anys, la medicina es basava en el metge de capçalera. No s’havien construït els grans hospitals de la Seguretat Social, que van començar la seva activitat a finals dels anys seixanta. Els hospitals públics que existien eren més aviat de tipus benèfic, i els que ho podien pagar tenien les clíniques privades o bé alguns centres de les mutualitats més potents, com podia ser L’Aliança. L’Hospital de Sant Pau es nodria de metges que practicaven la medicina privada i unes hores al dia, de manera voluntària, anaven a passar visita a Sant Pau. Un altre cas era l’Hospital Clínic, que com que era universitari, i vinculat a la Facultat de Medicina, allí i visitaven els catedràtics i els seus col·laboradors i alumnes.
El públic en general, que tenia Seguretat Social, anava a la consulta de l’ambulatori, situat durant molts anys al costat del Teatre Principal, fins que es va inaugurar, cap els anys seixanta, l’actual CAP que tots coneixem. No hi havia gaire concurrència i les proves que es demanaven eren poques: unes 10 o 12 analítiques al dia, aproximadament. A l’administració, aquesta sanitat li sortia a un cost molt baix.
Aquells anys previs, les famílies concertaven amb els metges una assistència que s’anomenava “estar conduïts”, així amb una petita quota mensual, quan aquella família necessitava una assistència mèdica, a domicili o a la consulta privada del metge, tenia garantit aquest servei.
Cadascun tenia el seu tarannà ben particular i seguien un ritual molt propi: des del que mai es rentava les mans després de visitar el malalt, fins el que es rentava com si hagués d’entrar en un quiròfan. I exactament el que feia el metge ho feia -al peu de la lletra-, el practicant que l’acompanyava. La utilització del mocador de butxaca per auscultar la respiració per l’esquena del malalt, la cullera per apartar la llengua i mirar la inflamació del coll o l’orinal per observar el color de l’orina.
El metge de capçalera era un professional mèdic que tenia al seu càrrec un nombre determinat de persones i que orientava la seva activitat en tres aspectes: la promoció d’estils de vida saludables, la identificació de riscs i danys per a la salut, i la resolució oportuna i adequada dels problemes de salut més freqüents en aquestes persones.
El metge de capçalera aportava una relació de confiança constant del malalt amb el professional mèdic que durava molts anys. Existia una confiança i lleialtat entre les parts que produïen veritables miracles.
El metge de capçalera ha tractat durant molts anys al seu malalt i als familiars. Coneix les fortaleses i les debilitats. Mitjançant les múltiples consultes, s’han establert uns entramats d’afecte i compromís que busquen sempre el millor per al malalt. Per això aquest metge de capçalera veu més enllà dels aspectes mèdics. Es torna un advocat del seu malalt, un conseller espiritual, un psiquiatre. Li recomana el millor, no deix que l’explotin. Aquest pacient, agraït, tornarà al seu metge de capçalera. I quan ha confiat en ell, amb ell prendrà les decisions finals que més li convinguin.
Un molt bon escriptor de teatre, Alejandro Casona, va retratar esplèndidament la figura del metge de capçalera en la seva obra teatral Los árboles mueren de pié. En aquesta obra el metge té una participació important en la vida d’una família, i en una escena en què arriba a la casa d’aquesta família, on el cap de família està molt greu, es troba amb un altre veí del poble a qui li fa aquesta afirmació: “He ajudat a néixer tots els seus fills i ara ha arribat el moment d’ajudar-lo i acompanyar-lo a ben morir.”
Així es reflecteix la figura del metge de capçalera: ajuda a néixer, a viure i a morir als membres d’una família.
Els anys i els avenços tècnics i de coneixements han canviat aquesta figura entranyable del metge de capçalera per la d’un altre, on predomina la tècnica i la ciència de curar sobre l’humanisme i la relació personal del metge amb el malalt i el seu entorn familiar.
Però els avenços en la tecnologia i la ciència ens han portat una major possibilitat d’afinació i concreció en els diagnòstics i els tractaments en benefici del malalt, en benefici de la persona, a la que realment ha de servir tot l’engranatge de l’administració com a únic motiu i últim fi que justifica l’existència de qualsevol administració pública.
Molt s’ha invertit i treballat en la investigació per la medicina, cirurgia i farmacologia. Una inversió amb un cost molt elevat i que ha fet progressar molt la ciència mèdica. Amb els mitjans dels que es disposa és possible un diagnòstic molt més precís i encertat, però aquest diagnòstic i tractament, més precís, cada vegada és més car per l’aplicació d’aquests avenços. Hem passat -pel bé de la persona-, de l’art de curar a la tècnica de curar. La qualitat de vida dels pacients ha millorat, tant pel que fa a curar com a ajudar a morir.
La sanitat és un camp ampli i dinàmic on sempre es generen nous procediments i apareixen nous medis per a ajustar i afinar més el diagnòstic. Sempre, en el nostre cas, a favor de les persones.
Servir a les persones, servir als vallencs, només vol dir això: tots els esforços i objectius dels administradors, i les administracions al servei dels vallencs, sense desviar-se cap a altres objectius perversos i cap a on ens porten algunes vegades els nostres administradors, oblidant-se de l’únic objectiu pel qual han estat cridats: el servei als vallencs.
Per a arribar a la qualitat assistencial que tots volem cal tenir present un concepte important: apropar la medicina al malalt. No el malalt a la medicina. Evitar tots els desplaçaments i entrebancs i dificultats possibles pel malalt. Procurar-li una qualitat de vida justament en aquets moments que més ho necessita.
La consellera de Sanitat, Marina Geli, va potenciar el programa de descentralització administrativa i apropar, de manera real, la medicina als malalts a nivell de tot Catalunya i a través de les comarques.
Vaig ser present en una de les primeres intervencions públiques de la consellera de Sanitat, quan recentment l’havien nomenat. Va ser a l’Hospital Vall d’Hebron on es va reunir amb els caps de servei. Jo hi era convidat, ja que feia poques setmanes que havia deixat de ser director dels laboratoris i era un dels serveis que ella volia visitar.
Va ser una grata sorpresa saber que un dels objectius del programa que presentava era apropar la medicina al malalt, coincidint amb l’objectiu del projecte que teníem per Valls.
I és un programa ben entenedor, que té molta lògica, on realment l’objectiu és la persona: sempre es més fàcil desplaçar un o més especialistes que desplaçar un grup nombrós de malalts. Desplaçar un malalt no és solament el malalt, és també l’acompanyant, amb tot el que comporta pel que fa a pèrdua d’hores de treball, cost del desplaçament, ambulància o taxi, la massiva programació quan es concentren visites en els gran centres, i això per cada malalt, i per cada visita mèdica que faci el malalt. Per tant, crec que tothom pot entendre que és més beneficiós per tots apropar, en aquelles especialitats que sigui possible, la medicina al malalt que el malalt a la medicina, amb resultats espectaculars pel que fa a la qualitat de vida i al cost econòmic. Un projecte d’aquestes característiques es va encetar en les primeres reunions amb el senyor Josep M. Sabaté, director territorial de Salut, després director del Servei Català de la Salut. Amb aquestes reunions coneguérem que existia el propòsit sincer d’endegar el programa de la descentralització administrativa i apropar, de manera real, la medicina als malalts a nivell de tot Catalunya i a través de les comarques.
El bon treball d’equip entre la direcció territorial i la direcció del Pius Hospital va ser, sens dubte, l’agent idoni per a l’execució dels projectes incorporats en la primera etapa del pla estratègic preparat per la gerència de l’hospital. Per al Servei de Rehabilitació es va fer una descentralització, creant centres a Montblanc i Alcover, evitant el desplaçament dels malalts a la nostra ciutat, a canvi del desplaçament dels nostres facultatius i tècnics. Amb la creació del Servei d’Hemodiàlisi, també es va fer un important estalvi pel que fa a trasllats. Cada dos dies els malalts amb insuficiència renal aguda havien de desplaçar-se a Tarragona o Reus, quasi sempre en hores intempestives. Malauradament, el desplaçament del malalt va lligat al del familiar que l’acompanya, amb tots els trastorns que això comporta.
Es van fer accessibles especialitats mèdiques com ara l’al·lergologia i altres, que fins aleshores requerien encaminar-se a un centre de fora de Valls. El Centre de Dia pel tractament oncològic, entre altres projectes, n’era un exemple.
Són les mostres evidents que ens refermen en l’objectiu d’apropar la medicina al malalt, i evitant el desplaçament de l’usuari cap a un centre mèdic per al seu diagnòstic i tractament.
- A Alcover hi ha un centre d’atenció primària que és una Entitat de Base Associativa. El model d’autogestió que caracteritza aquest equip (a Catalunya actualment són un total d’onze centres els que apliquen aquesta fórmula d’autogestió), els dona un important marge organitzatiu, amb molta agilitat en la presa de decisions ja que són els mateixos professionals els que fan les tasques assistencials, i els que decideixen en el dia a dia quines són les millors formes d’atendre les necessitats de salut de la població. Això promou la implicació i el compromís dels professionals. Estableix una relació de proximitat i de coneixement de la realitat, que permet avançar en sistemes de treball més adaptats als constants canvis. Ha estat considerat com un dels millors CAP de la província. En el moment actual d’adjudicar per concurs la gestió d’aquest centre, podria perdre els actuals gestors que amb tanta eficiència ho estan portant, ja que el Pius Hospital, (i només es pot pensar per una pressió política des de la conselleria), es vol fer càrrec d’aquesta gestió. Fins ara, la relació i col·laboració professional entre ambdós centres havia estat excel·lent.
Els més de quaranta anys treballant en hospitals públics, i tres en una clínica privada important, m’avalen com a defensor infrangible i convençut de la medicina pública i de qualitat. Tots els membres de la meva família sempre han estat atesos en hospitals de medicina pública. I després dels anys la meva opinió no ha canviat en absolut.
Després de tots els anys dedicat com a professional a la bioquímica clínica, vaig ser vuit anys president del Pius Hospital, de la mà de l’alcaldessa Dolors Batalla.
Faig un parèntesi per a introduir un comentari. En la meva opinió, Dolors Batalla va ser una ocasió perduda per Valls. Una persona amb capacitat, intel·ligent, treballadora i amb coratge. Però la feia vulnerable el seu caràcter inestable, que l’afeblia i la feia manipulable. Sense advertir-ho va caure sota la influència de la pràctica d’uns professionals de la manipulació. Com aquelles plantes sapròfites, que parasiten la soca d’un arbre i viuen d’ell fins que el maten.
Moltes vegades la vaig criticar. Una bona crítica sempre enriqueix a qui la sap admetre, i sempre és recomanable per millorar el quefer i no caure en l’autocomplaença. No he cregut mai en la fidelitat però sí que sempre he cregut en la lleialtat. La fidelitat és perversa i manipuladora. El bon criteri d’un líder és rodejar-te de persones vàlides i lleials, i allunyar-se de la comoditat dels fidels oportunistes.
Va ser una víctima d’aquest entorn i també del seu caràcter. Tot el meu respecte, afecte i estima per a la Dolors Batalla, una bona ocasió perduda d’una persona molt vàlida.
Tanquem aquest parèntesi. Jo vaig arribar amb molt pocs coneixements sobre l’organització i estructura del Pius Hospital. L’alcaldessa em va proporcionar algun assessor, dels que ella, -molt equivocadament-, estava convençuda que eren bons coneixedors de l’hospital; mai tant lluny de la realitat. Com acostuma a passar amb gent molt inflamada de partidisme, la informació que proporcionen és molt esbiaixada, partidista i amb un grau de ressentiment. En el poc temps que vaig confiar en ells em van causar alguna relliscada que podia haver estat molt greu. Aquestes mateixes persones intentaren, al poc temps, convèncer l’alcaldessa de què la meva actuació a l’hospital era feble i poc adequada.
L’octubre de 2003 teníem molt clar que era important desencallar el projecte de la construcció del servei d’urgències. Per aquesta raó, amb l’alcaldessa vam visitar el conseller de Salut, Xavier Pomés. Tot i el coratge de l’alcaldessa davant del conseller, aquest es va negar rotundament a tirar endavant el projecte d’urgències, i qualsevol altra inversió pel Pius. Una reunió que va clarificar als nostres ulls quin era el projecte sanitari convergent. Sortosament per Valls, poques setmanes després arribava la nova consellera Marina Geli.
Va arribar el moment en què consideràrem que l’hospital necessitava un canvi de direcció, amb una estructura directiva més dinàmica, a l’estil dels hospitals moderns. En un procés fet amb la col·laboració del Consorci Hospitalari de Catalunya es portà a terme el relleu del doctor Pons, que havia fet una important tasca durant uns anys com a gerent i a la vegada internista. Un molt bon professional i molt lleial. Havia arribat el moment del canvi. Des del consell d’administració del Pius Hospital es va fer el nomenament del nou gerent, el doctor García Prieto, un metge amb experiència de gestió a l’Hospital Germans Trias i Pujol, a Joan XXIII i al Verge de la Cinta de Tortosa.
Li vaig comunicar el canvi a l’alcaldessa, que ho va acceptar, no fent cas als comentaris contraris que li van arribar.
Aquest és un detall molt important perquè l’alcaldessa no coneixia el doctor García Prieto i només se li va notificar el canvi. És a dir, no es va designar des d’alcaldia, sinó des del Consell d’Administració. No va ser un nomenament polític, sinó tècnic. L’alcaldessa va confiar en la nostra proposta. Mai va intervenir -tot i que n’era la presidenta nata-, en el treball de l’hospital. Sempre va prevaldre la decisió dels tècnics. Aquesta és una qüestió molt més important del que sembla per a la gestió autònoma de l’hospital. Durant aquells anys es van realitzar projectes. En la presentació de la conferència ja ens van recordar alguns dels canvis que van millorar la infraestructura i el condicionament de serveis de l’hospital. Voldria afegir, com a recordatori, la instal·lació del nou ascensor pels desplaçament de llits, així com el canvi dels quatre antics i malmesos ascensors, i la climatització de totes les dependències. L’avanç en la digitalització de la radiologia i la història clínica, i la renovació dels quiròfans.
I si es considera per part d’alguns que l’economia de l’hospital està tan malmesa, amb comentaris ben negatius i apocalíptics, com s’ha pogut realitzar tot això i, sobretot, mantenint una molt bona qualitat assistencial? Realment desconeixen què és la medicina pública i que quan és prioritària la qualitat la medicina no pot tenir beneficis.
En primer lloc, una bona entesa de treball i confiança, com poques vegades he viscut, entre la direcció de l’hospital, la Direcció Territorial de Salut, el senyor Josep M. Sabaté, i la conselleria de Salut, la doctora Marina Geli, que van creure amb la professionalitat dels tècnics dirigents del Pius i van donar suport a la seva proposta.
Els projectes no es van presentar tots a la vegada, lògicament, i des de la conselleria i el Servei Català de la Salut, hi van donar el suport davant de l’Institut Català de Finances, que avalava el crèdit del corresponent projecte que es sol·licitava a La Caixa. Des de la Conselleria també ens garantien una subvenció, o finançament, per a aquests projectes.
Com vostès saben el Pius Hospital és dintre de la Xarxa Hospitalària de Catalunya, amb un conveni amb el Servei Català de la Salut, per poder atendre tots als seus afiliats. Cada any aquest Servei fa un estudi dels habitants de les dues comarques ateses pel Pius Hospital i assigna un nombre màxim d’actes mèdics i quirúrgics per a aquesta població i que són remunerades segons les tarifes estipulades. L’hospital, si ho requereix, pot ampliar el nombre de proves assignades, però en aquest cas la retribució que rebrà l’hospital per a aquestes proves serà molt inferior, el que representarà un dèficit econòmic per a l’hospital. Si, per exemple, fa cinc pròtesis de genoll més, no les cobrarà en tot el seu cost complert. Això és el que es denomina “compra d’activitat” i el segon grup, el de les cinc pròtesis, es denomina “activitat marginal”. La venda d’activitat al SCS és el principal ingrés que té l’hospital.
Doncs bé, la via de la subvenció pel pagament de totes aquestes obres i reformes, que ens va fer la Consellaria de Salut de la doctora Marina Geli va consistir a fer possible, i donar el reconeixement, perquè l’hospital incrementés l’activitat real “la ben pagada” i, per tant, incrementar el volum del pagament d’aquesta activitat i el corresponent increment en l’ingrés econòmic mensual, i per descomptat, de més pacients atesos.
El seguiment i control de l’economia del Pius Hospital eren ben exhaustius: cada any s’ha fet una auditoria de comptes i d’activitat de l’hospital, amb un informe presentat a la Junta d’Accionistes (tots els regidors de l’Ajuntament de Valls). Durant aquests vuit anys sempre es va aprovar el document, algunes vegades per unanimitat i altres per majoria. Els serveis d’economia i finances tramitaven tot l’informe a la Sindicatura de Comptes, amb més o menys puntualitat, i vull recordar que el regidor responsable d’aquesta àrea era el senyor Albert Batet.
Durant els vuit anys que he estat president del Consell d’Administració del Pius Hospital, i ara espero que continuï igual, s’han pagat puntualment, sense cap retard, les nòmines a tots els treballadors de l’hospital.
Només en la legislatura anterior al 2003, es va demanar una bestreta de 350.000 euros a l’Ajuntament per pagar les nòmines en aquell moment. Durant aquest vuit anys, el Pius Hospital ha tributat a l’Ajuntament els interessos corresponents a aquesta bestreta. Durant aquest anys el Pius Hospital no va rebre, ni un cèntim d’euro per part de l’Ajuntament de Valls. El Pius Hospital s’ha autogestionat mitjançant l’activitat contractada pel Servei Català de la Salut, principal comprador d’aquesta activitat, tal i com hem explicat anteriorment.
Les factures corresponents a totes les obres i equipaments s’havien pagat puntualment, amb bastant més celeritat que no pas ho fa l’Ajuntament de Valls.
Qui es podia pensar que amb factures i nòmines puntualment pagades, i el control anual per uns auditors, l’hospital hauria de ser motiu de comentaris catastrofistes, en fòrums i òrgans tan diferents com poden ser un plenari, un assaig casteller o un míting de partit?
La medicina pública, de la que soc un defensor convençut i per la qual he treballat quaranta anys, sempre serà per definició deficitària. La bona pràctica mèdica cada vegada és, i serà, més cara. La qualitat ha augmentat molt, i els medis de què es disposa actualment per fer el diagnòstic d’una malaltia i la teràpia per solucionar-la són molts i més costosos. No es podria entendre que no s’apliquin els mitjans derivats de treballs d’investigació per a ajustar un diagnòstic o per aplicar una teràpia més específica. No podríem entendre que, tenint a l’abast mitjans com ara gammagrafies, escàners, detectors analítics d’antígens cancerígens, no els utilitzéssim. Si no es creu en aquests avenços, les institucions es poden estalviar el finançament de la investigació, perquè, segons el seu criteri no té cap utilitat. Tornaríem així, al mocador a l’esquena, la cullera a la boca o a observar l’orinal. No podem entendre la medicina com a generadora de beneficis econòmics. S’equivoca qui pensa que ara és el moment propici per a refugiar-se en mútues o en centres privats. Si aquests centres privats donessin el servei i les prestacions que fan els hospitals públics, els accionistes no rebrien beneficis. Això és molt fàcil d’entendre quan has habitat en un hospital, com a malalt o com a treballador. I si has treballat en una bona clínica privada de la que pots conèixer molt bé totes les seves mancances assistencials.
L’inici de la legislatura que ara conclou coincidia amb un important canvi en la cúpula tècnica i administrativa del Pius Hospital de Valls. El 6 d’octubre ens deixava la directora de recursos humans, Teresa Gatell, i unes setmanes abans d’iniciar-se la darrera campanya electoral, al gerent, el doctor Julio García Prieto, li oferien la direcció de l’Institut Català de la Salut a Tarragona. De resultes de tot plegat, el fins aleshores director mèdic, el doctor Salvador Pallajà, signà com a nou director de l’Hospital de l’ICS Verge de la Cinta de Tortosa.
D’acord amb la nova composició política del consistori vallenc, sorgida de les darreres eleccions municipals, es constituïa el consell d’administració del Pius Hospital. Una majoritària presència de CiU, quatre representants que podrien ser cinc, ja que l’alcalde n’és el president nat, i un representant per al PSC, un per a la CUP, un per al PP i un per a ERC. Mentre aquests grups mantenen els mateixos representants de les anteriors legislatures, CiU opta perquè el president sigui el propi alcalde, que de fet ja ho seria, i com a consellers ho són Assumpció Casañas, regidora d’Economia i Hisenda; Cèsar Puig, director territorial d’Urbanisme i jo mateix com a vicepresident, en unes funcions ben mal definides, amb la justificació, o per aparentar, una continuïtat en la política de l’hospital. Però la composició, tot i que no són economistes professionals, feia pensar que la política hospitalària tindria un caire més economicista que sanitari, sobretot coneixent el tarannà del conseller de Salut, senyor Ruiz. Una nova situació preocupant, que fins ara no s’havia produït mai, és que l’hospital es governa des de l’alcaldia. Les decisions finals per a l’hospital perdien autonomia: depenien de persones sense cap experiència ni coneixement en medicina pública i hospitalària. Des de l’alcaldia es nomenava la nova directiva de l’hospital, un fet que coartava la llibertat d’aquests directius per prendre iniciatives lliurement, com sí s’havia fet fins ara, creant una dependència i submissió a l’autoritat política, que també té una dependència plena, com s’ha evidenciat, amb l’autoritat del govern de la Generalitat. Ignoro amb qui es va assessorar, perquè l’alcalde i jo no havíem parlat mai sobre l’hospital.
La garantia provada de les persones que s’incorporaren, el doctor Joaquim Pellejá com a gerent, i el doctor Anton Benet, eren una llum d’esperança. Coneixien molt bé l’hospital i la medicina pública, a on han dedicat tota la seva vida professional. La dependència a l’autoritat política haurà, ben sovint, incomodat la seva gestió i la lògica de molt bones decisions.
En el primer consell d’administració, i recordant els comentaris positius que s’havien fet sobre el Pius durant la campanya electoral, no podia entendre l’animositat amb què s’obria aquesta legislatura, intentant intervenir-ho tot. Aquesta era l’actitud de la nova presidència i els seus directes col·laboradors polítics en el consell d’administració del Pius Hospital. Veient aquell tarannà vaig dimitir. No vaig dimitir com a vicepresident executiu perquè, en tots aquests pocs mesos, no havia exercit el càrrec.
Quan no es creu en el projecte ni amb els seus valedors, toca renunciar i no compartir una responsabilitat, que a la pràctica no és real quan el paper assignat és de comparsa de decisions polítiques alienes als objectius que s’ha marcat l’hospital. Mantenir-se en el càrrec és ser còmplice de les conseqüències que se’n derivin.
En el període de decadència de l’Imperi Romà, entre tanta perversió i futilesa, els que desaprovaven el comportament dels governants (Sèneca, Petronius…) no tenien més remei per deslliurar-se d’aquell entorn que prendre cicuta i suïcidar-se. Actualment, ens ho posen més planer i només cal dimitir.
Dimitir és el resultat d’una reflexió on s’avalua la dignitat inherent, en front de la dependència i les seqüeles d’aquesta decisió. I és conseqüència, no d’un fet determinat sinó d’una agregació d’actuacions que van estampant un recorregut, marginant cada vegada més el propi.
Després de les bones paraules d’elogi que sobre l’hospital s’havien vessat durant la campanya, hi va haver un gir sobtat cap a afirmacions apocalíptiques.
Sense voler indagar o denunciar honestament on era l’origen del deute de l’hospital, la present legislatura va aplegar la fila de la política innoble, tant des de l’únic mitjà de comunicació local que quedava, com des de l’alcaldia amb comentaris irreflexius i, per tant, des de la presidència del consell d’administració de l’hospital, en un espai tan inapropiat com pot ser un assaig casteller. I això no és bo, ni pels ciutadans ni per la bonança que requereix el bon treball de l’hospital.
El gran titular d’El Vallenc de la darrera setmana de novembre de 2011 era ben cridaner: “Un dèficit de 7,7 milions podria portar a un ERO al Pius Hospital de Valls”. La informació, facilitada des del propi consistori, que va derivar cap a aquesta estrident portada és tan malèvola com ho és sempre una mitja veritat. I molt més malsà encara, quan l’ajuntament disposa d’un gabinet de premsa i càrrecs de confiança suficients per explicar les coses tal com són. Tot plegat ens va fer pensar que la finalitat d’aquest enrenou es dirigia a allisar el terreny per a justificar un ERO. Ni es va pensar en la desconfiança que provoquen en la població envers l’hospital, i que en poques setmanes torpedinen el prestigi d’aquesta institució aconseguit amb l’esforç i dedicació de molta gent.
La informació tergiversada
Depèn de com s’expliqui, i amb la intencionalitat que si vulgui donar, es pot fer entendre a la població que s’ha fet una mala gestió a l‘hospital, provocant un deute insostenible, quan això no és cert.
És preocupant llegir els inquietants missatges que és feien arribar a la població, des de els alts estaments de l’Ajuntament de Valls, i al principi de la present legislatura. Farà aproximadament quatre anys es deia frívolament: “Estic escandalitzat amb els sous de l’hospital”, una afirmació basada en la desinformació. És greu, i lamentable, qui qüestioni públicament, i en medis ben poc escaients, els honoraris dels metges i personal directiu de l’hospital, quan tots són retribuïts segons el que determina el conveni de la XHUP. O bé, en un míting de CiU: “La situació de l’hospital no em deixa dormir”. És una tàctica d’intimidació perquè no es bellugui ningú, per allò que vindrà, potser? Aquests comentaris, lògicament, van arribar als interessats.
Què és el que no es va explicitar rigorosament en aquesta informació? I què es deixà en l’aire malèvolament en la notícia d’una mala gestió?
Doncs és molt senzill. La majoria de la població està afiliada a la Seguretat Social. Ja hem comentat anteriorment com el Pius Hospital ven la seva activitat al SCS.
Des de sempre, el Servei Català de la Salut ha pagat les factures de l’activitat amb 60 dies de retard. Evidentment, l’hospital no té capacitat econòmica per endeutar-se fortament aquests 60 dies. Ha de pagar factures i sous puntualment. Per solucionar-ho s’utilitza un sistema creditici que s’anomena factoring. Aquest mètode consisteix en què La Caixa paga a l’hospital la factura a final de mes i el SCS ho pagarà amb el corresponent retard a La Caixa, amb la condició de què l’hospital s’ha de fer càrrec dels interessos que genera aquesta demora de 60 dies o més.
L’operativa de facturació té dos components de cost: una comissió percentual sobre les factures cedides, i un tipus d’interès sobre el finançament sol·licitat.
Des de finals de l’any 2009, el Servei Català de la Salut tenia una deute amb el Pius Hospital de 600.000 euros. Una quantitat considerable. Desconec si han pagat aquest deute.
El gener de 2013 el retard en els pagaments del Departament de Salut als hospitals concertats i les farmàcies era d’entre 400 i 500 milions d’euros, segons explicava el director del Servei Català de la Salut, Josep Maria Padrosa. El sector sanitari és el més afectat pels retards que arrossega la Generalitat. Actualment, Salut paga als seus proveïdors 150 dies després d’haver rebut la factura. Els interessos per la demora sempre van a càrrec del venedor, encara que sembli irreal.
Cada mes l’hospital factura el cost de l’activitat al SCS que, fins ara, pagava a 60 dies; quan jo vaig deixar l’hospital, amb l’arribada del nou conseller de Salut, ja ho feia a 70 dies, i actualment segurament ja en són més, de dies. La facturació és molt important ja que representa, aproximadament, el 80 per cent de l’activitat de l’hospital. Quan més es retarda el pagament per part del SCS més s’ha de pagar pels interessos. I un detall: els exercicis en què el preu del diner era molt baix, l’hospital equilibrava el pressupost. Tot el que el SCS deixà de comprar d’activitat al Pius, entre els anys 2010 i 2011, coincidint amb el nou govern a la conselleria de Salut, ascendia a 3,1 milions d’euros.
Un dels aspectes més al·lucinants de les retallades sanitàries rau en el fet que han estat fetes en base a la consideració exclusiva de criteris comptables, oblidant les necessitats mèdiques i, encara que sembli increïble, l’estalvi real.
Davant de la sospita d’una crisi econòmica general al país, la gerència del Pius Hospital va preparar un estudi de mesures preventives, per davant dels tres hospitals més importants de la província. Teníem aquest estudi feia mesos, molt abans de fer-se púbica la retallada econòmica per part de la Conselleria de Salut i quan encara es negava la crisis. Es tractava d’una visió de gerència molt important amb un treball cohesionat de tot el comitè de direcció del Pius Hospital. Es va obtenir una resposta molt responsable per part de tots els professionals de l’hospital, comptant amb la molt valuosa professionalitat i coneixements de tot l’equip mèdic, d’infermeria i dels treballadors. Cadascú des del seu lloc demostrava, doncs, l’estima i dedicació per l’hospital.
Tothom va entendre que no era conseqüència d’una mala gestió del Pius, sinó que érem unes víctimes d’una mala gestió des dels estaments superiors.
Es va fer un estudi molt acurat de la composició de la plantilla segons l’activitat de l’hospital i tenint en compte que no és una empresa industrial, sinó que els seus efectius estan al servei de les persones les 24 hores i els 365 dies l’any. Les conclusions: un ajust de plantilla sense acomiadaments innecessaris ni traumàtics.
Com es podia parlar -poc més d’un any després-, de greus problemes econòmics, de mala gestió, de la necessitat d’acomiadar 140 treballadors per salvar l’hospital, i tantes incongruències com es van dir sense que ningú esmenés la plana? On són els assessors? O és que no estan qualificats per poder corregir una mala estratègia informativa? Va ser el comitè d’empresa qui, amb convicció, coneixement i decisió, redreçà el procediment que s’havia seguit fins ara. Penso, sincerament, que els usuaris de l’hospital reconeixen el bon treball d’aquests professionals.
Després de tantes setmanes de titubejar sobre l’economia de l’hospital, amb frases i sentències de tertúlia vulgar, deixant caure en la població la incertesa del futur del centre hospitalari per qüestions econòmiques, amb quin rigor moral es pot cessar el responsable de l’àrea d’economia de l’hospital? És una actitud de qüestionable moralitat desplomar la desconfiança sobre l’honestedat d’una persona. Un tècnic pot ser més o menys eficient, però fer-ne el responsable -amb l’evidència d’un cessament-, d’una mala gestió de la que precisament no n’ha estat el responsable, només es pot justificar per un mal assessorament i una manca de criteri entenedor. En aquest cas, s’haurien de cessar tots els assessors…
Moltes setmanes de parlar confusament i sense idees clares de l’hospital. Va haver de ser el comitè d’empresa, responsable dels treballadors, qui poses les coses en el seu lloc. Molt de soroll per a res.
El problema s’ha agreujat molt en els darrers anys. Per tant, com poden entendre vostès, no és conseqüència d’una mala gestió administrativa de l’hospital que ven l’activitat, sinó d’aquell que la compra, que incompleix l’obligació de pagar mensualment la facturació per l’atenció dels seus afiliats a la seguretat social; la paga tard i malament, carregant al Pius amb els interessos pels retards dels pagaments. És incomprensible que el venedor pagui els interessos per la morositat del comprador.
Això és el que jo reclamo, que no creï confusió, que no es parli de crisi del Pius, sinó que es parli, directament i sense embuts, de la crisi del Servei Català de la Salut, del Govern de la Generalitat.
Si realment es governa i es treballa per Valls, s’ha de tenir l’honestedat i la valentia de reconèixer que el Servei Català de la Salut paga tard i malament. El Pius Hospital no necessita “salvadors”, que podran dormir ben tranquils. Es pot reclamar al SCS agilitat en els pagaments i menys retallades. No es pot tacar el bon nom del Pius per salvar la del partit i la complaença amb el govern. Primer servir i defensar Valls, després al partit.
Per acabar aquest apartat d’economia, una reflexió:
Tots els vallencs i comarcans som clients potencials del Pius Hospital, i no ho som voluntàriament. Tots hi tenim, o tindrem, alguna experiència. Aquí hi han nascut familiars nostres, i a l’hospital hi van passar els últims dies de la seva vida els meus pares, amb un tracte exquisit per part del personal de la cinquena planta, i també altres familiars pròxims i amics. I recordo ara a aquella gran professional que era la doctora Cristina Manso que ens va deixar víctima d’un carcinoma. Jo, personalment, he estat atès en diferents serveis per diverses patologies. A més, he anat en diferents ocasions al Servei d’Urgències per familiars o amics i per problemes de la meva salut. Conec molts hospitals per motius de la meva professió i puc afirmar que hem d’estar satisfets del treball que fan els nostres professionals.
Com jo, molts altres vallencs, hem anat voluntàriament a moltes altres instal·lacions municipals. Alguns mai aniran a córrer pel camp de gespa de la pista d’atletisme, o a la piscina, o a d’altres instal·lacions. Altres no se’n mouran, però serà per voluntat pròpia, no els obliga ningú. A l’hospital t’hi obliga un problema tan important per a la persona com és la manca de salut. Tots els vallencs paguem uns impostos ben generosos, i d’aquests impostos es subvencionen i es mantenen moltes d’aquelles instal·lacions, entitats, esbarjo… però no arriba ni un cèntim al Pius Hospital, hospital municipal i comarcal. No solament no arriba, sinó que l’hospital ha pagat a l’ajuntament, cada any, els interessos de la bestreta de l’any 2003.
L’hospital és municipal i comarcal, de dues comarques, per què no es tramita una subvenció per part d’aquests municipis beneficiats, o dels consells comarcals?
Si no tinguéssim l’hospital ens adonaríem de la greu mancança. Cal fer una reflexió molt seriosa per part de tots i prioritzar les primeres necessitats dels vallencs i comarcans i donar-hi suport.
QUALITAT
En una de les enquestes preelectorals de la legislatura que ara s’acaba, feta l’abril de 2011, els vallencs estimaven al Pius Hospital com el servei més valorat i amb el grau més alt de satisfacció. Els vallencs i comarcans n’estan ben satisfets i el senten com a molt propi.
És una entitat que ha prestigiat la ciutat i, per tant, al seu govern. El Pius té un reconeixement d’eficiència dintre del mon sanitari. S’ha presentat públicament com a exemple de gestió i assistència en més d’una ocasió pels màxims responsables de la sanitat del nostre país.
La consellera Geli, en diverses ocasions, va posar el nostre Hospital com a exemple del què ha de ser un hospital amb atenció a les comarques. La consellera comprovà en diferents ocasions que la feina es feia bé i amb una planificació raonada i lògica. Això feia que des de la Direcció de Salut assumissin una part important del cost de les obres que es van fer a l’hospital. La resta, l’assumia el propi Hospital.
Per molts bons motius el Pius Hospital està molt ben considerat dintre del món sanitari del nostre país. Això és conseqüència de l’esforç i dedicació de tots els que, des de diferents llocs, treballen per a aquesta emblemàtica institució vallenca. Els malalts i familiars es senten ben acollits en uns moments que ho necessiten, una característica molt pròpia d’aquest centre, que puc remarcar perquè conec molt bé altres hospitals.
Voldria resumir la trajectòria del Pius Hospital dient que es van assolir objectius i consolidar accions iniciades des de feia pocs anys. És ben fàcil acostumar-se als avenços que s’implanten poc a poc segons un pla de treball ordenat; al poc temps de gaudir-ne sembla que tota la vida hagi estat així. Seria una bona pràctica rebobinar en la memòria i recordar com estàvem fa ben pocs anys i on som ara, tant pel que fa a la qualitat com a l’organització de l’hospital.
L’aplicació del pla de qualitat (en base al model d’acreditació del Departament de Salut), va comportar establir el seguiment trimestral dels plans d’acció i la potenciació del paper de les comissions existents i les de nova creació. Es va treballar en el Model d’Acreditació de Centres d’Atenció Hospitalària Aguda, basat en el model EFQM.
Pel desembre de 2008 s’implantava la història clínica electrònica.
La millora de l’organització i la planificació incideix directament en la millora de la qualitat, l’atenció al malalt i l’increment de prestacions mèdiques que estalvien desplaçaments als malalts.
Els medis i l’estructura de treball dels quals es va dotar als professionals del Pius, ja sia nova tecnologia mèdica, ja sia servei d’informació, ens col·locava en una posició capdavantera, compartint aquest lideratge amb l’Hospital Santa Tecla, i en molts aspectes també amb Sant Joan de Reus, pel que fa a la nostra província.
Quan parlem de la qualitat seria injust destacar només algun servei en concret, perquè n’oblidaríem d’altres amb professionals de gran nivell. Abans ja he mencionat l’equip mèdic i d’infermeria de la cinquena planta, amb atenció i qualitat viscuda personalment. Tenim un equip de PADES que va dirigir el doctor Domènech, i que sempre ha tingut una qualitat i eficiència molt important per part de tots els seus membres. Activitats que només s’entenen per una exquisida professionalitat de tots ells. I així podríem parlar de tot el personal de l’hospital, moltes vegades menys considerat del que es mereix. I és, des de sempre i a tot arreu, que a un tècnic el fa bo o dolen qui el dirigeix.
L’any 2009 es va començar a treballar i organitzar l’ingrés domiciliari, que estalvia estades a l’hospital, així com la cirurgia menor ambulatòria. Però un hospital que atén a unes 60.000 persones no es pot quedar només amb una planta de Medicina Interna i una planta on hi ha Obstetrícia, Ginecologia, Traumatologia i Cirurgia digestiva, ja que s’incrementa el risc de les infeccions nosocomials.
S’ha parlat en diferents moments d’aquesta legislatura de traslladar a l’hospital d’aguts pacients del sociosanitari i també de la tercera planta de la Residència de l’Alt Camp. No ho he vist confirmat, sortosament. Totes aquestes notícies tenen un rerefons economicista i no precisament de bona pràctica mèdica. L’estalvi és el d’un equip d’infermeria necessari per controlar i donar servei a una planta de l’hospital les 24 hores del dia i els 365 dies de l’any.
Freqüentment, el col·lapse del Servei d’Urgències té l’origen en la falta de drenatge i això dona lloc, moltes vegades, a la manca de llits disponibles a l’hospital, ja sigui perquè s’han suprimit o perquè hi ha estades massa llargues. De resultes de tot això, el malalt s’ha de quedar al box d’urgències perquè no es pot traslladar a casa, i allí ha d’esperar per a ser ingressat. El fet és que qui dona la cara davant el malalt (i els familiars) que espera ser atès a urgències és el metge o infermera, i ningú mes.
Quan una persona pateix una malaltia entra en un món ben nou. La incertesa del que succeirà concita un estat frisós per a moltes persones que fan cap a l’hospital cercant un diagnòstic a unes dolències sorgides. Què podrà ser? Quin grau de gravetat? La família pendent del que li diran. Més neguit, encara, quan s’ha d’ingressar a l’hospital, en un espai desconegut, moltes vegades compartit amb un estrany; res a veure amb l’hàbit familiar de sempre. I després, la sensació de soledat.
La visita mèdica diària, i sempre que sigui necessari -seguint la seva evolució-, servirà per explicar el procés. Però les persones més properes al malalt seran del personal d’infermeria, que el visitaran contínuament i es familiaritzaran fins al punt d’establir una confiança i una comunicació molt directa i necessària pel malalt. Per això, és tant important la qualitat humana en el tracte del personal d’infermeria perquè el malalt es senti ben resguardat en aquell entorn diferent.
Els usuaris de l’Hospital de Valls consideren als professionals que els han atès com a referents del bon tracte i cura, a tots els nivells; és un fet evident i diferencial del nostre hospital respecte a altres centres. És d’agrair l’esforç del personal del Pius per trencar les barreres i reduir les distàncies i l’angoixa de la persona que es troba lluny del seu entorn natural i es sent en un món estrany, més encara quan està afectat per una malaltia o por una desgràcia personal o familiar. El suport i bon tracte que li donen té un grau molt alt de noblesa i humanitat.
El personal sanitari del Pius Hospital està impregnat d’un llegat: acompanyar al malalt. Amb aquesta atenció personalitzada dirigida a augmentar l’acceptació i disminuir la por del malalt, s’han transmès les habilitats de comunicació, tant d’exploració com de suport, i s’han fomentat les actituds de l’equip de professionals per a ajudar amb eficàcia allà on el malalt vulnerable se senti més comprès, valorat, respectat i autònom. Intentant sempre que les persones que comparteixen la vida del malalt siguin tractades, en principi, com a part del seu món. Aquesta és l’estela que va deixar Teresa Gatell, cap de personal, i que és un fet diferencial pel nostre hospital.
El treball dels professionals d’infermeria té una gran transcendència en la qualitat del sistema de salut. Ho sabem però no és prou valorat. Tots ho podríem dir, sens dubte, per experiències personals que ens ha tocat viure. És un col·lectiu que ofereix proximitat al pacient, atenció directa i seguiment directe. El pacient se sent protegit. La infermeria del Pius Hospital té un paper important, transcendental per tenir cura de la nostra salut. Per al malalt té molta importància la confiança que li ofereixen.
Com ja deia anteriorment, tots els vallencs som clients potencials de l’hospital i precisament no de forma voluntària. Tots hi tenim, o tindrem, alguna vivència. Aquí hi neixen nous membres de les nostre famílies i també hi passen els últims dies de la seva vida familiars nostres, amics o molts membres de la nostra comunitat vallenca.
Si no tinguéssim l’hospital ens adonaríem de la greu mancança que això representaria per tots. Cal fer una reflexió molt seriosa per part de tots -especialment els administradors-, i prioritzar les primeres necessitats dels vallencs i donar-hi el suport, almenys moral, als que allí hi treballen i assoleixen una qualitat assistencial.
Així ho valoren els familiars i malalts que han fet estada, per alguna raó, a l’hospital. En una enquesta que valora el grau de satisfacció s’obtenen uns resultats ben alts quan se’ls pregunta sobre diferents agents que afecten l’assistència, el tracte, la qualitat dels serveis, etc. Un 13 per cent confessa que està completament d’acord, un 69 per cent simplement d’acord, un 2 per cent no sap o no contesta, i un 16 per cent s’hi mostra en desacord.
Malauradament tenim algunes limitacions que afecten el bon desenvolupament de l’hospital. En primer lloc cal lamentar la manca d’especialistes. La mala gestió dels darrers governs estatals ha fet que actualment no hi hagi el nombre necessari d’especialistes formats i, per tant, estem sotmesos a la política de l’oferta i la demanda. Aquest problema no afecta només al nostre hospital, sinó també als grans hospitals que tenen places d’especialistes sense cobrir. Per exemple, a la seva consulta privada un dermatòleg pot guanyar més diners amb tres dies de feina que amb un mes de treball en un hospital. Per tant, entre els hospitals que inicien la seva activitat i la dedicació a la medicina privada s’acaparen els pocs residents que es formen durant quatre anys. El problema s’agreujarà d’aquí a dos anys, quan comenci una alarmant mancança d’infermeres, que ja s’albira. Si no canvia la política el govern, arrossegarem aquest problema durant molts anys.
Si es retalla l’activitat de l’hospital, es limiten les patologies que s’atenen, les patologies més interessants, i el professional perd interès com a tal, ja que queda relegat a treballar en una rutina i l’horitzó del seu futur s’escurça. Si té inquietuds i aspiracions dins de la seva especialitat buscarà sortides cap a hospitals on pugui satisfer els seus objectius.
No podem perdre de vista que la medicina de qualitat sempre és deficitària, ja que fer un diagnòstic i un tractament cada vegada és més car com a conseqüència de les proves que es requereixen i els nous coneixements mèdics que s’hi apliquen, i això sempre en benefici del malalt. Vostès em poden preguntar com és que clíniques com la Dexeus o la Quirón són uns bons negocis. La diferència es troba en el fet que la medicina pública està al servei de les persones i la medicina privada està al servei dels seus accionistes. I això els ho assegura qui ha treballat durant cinc anys en una de les clíniques privades de Barcelona més importants dels anys seixanta i setanta.
Un part a la clínica Dexeus, l’any 2008, costava 6.000 euros, com a mínim, més els extres. Una família vallenca, que desconeixia la millora de les condicions del nostre hospital, concretament de la 4ª planta, amb habitacions dotades de bany, individuals, etc, estava decidida, quan arribes el moment, a anar a la Dexeus per tenir-hi la nena. Sortosament per a ells, feia cinc anys que no havien estat en l’hospital. Els vaig explicar com era el Pius actual i els vaig convèncer, amb el risc que això comporta, insistint amb el suport de l’àvia, que vinguessin al Pius. El part va anar perfecte i, com molts clients del Pius, van sortir molt contents tant pel que fa el tracte personal com a la qualitat de l’assistència. Uns dies després vaig rebre un punt de llibre, record del naixement de la nena, i en la contraportada un escrit, segurament escrit per l’àvia, que hi deia: Roman, gràcies a tu soc vallenca. Mariona i els dos cognoms. (2008)
CONCLUSIÓ
En els darrers dies es publiquen les llistes de candidatures dels diferents grups polítics que presenten la seva opció a les properes municipals. Més de 168 vallencs manifesten el seu interès a treballar per Valls. Un capital humà prou considerable que pot fer molta feina si tots empenyen en la mateixa direcció.
El fet d’anar en una llista ja implica que, encara que no siguin elegits, tenen una bona disposició a treballar i construir Valls. Volem pensar que els mou més l’amor a la ciutat que la dependència a unes sigles polítiques que es controlen més enllà del nostre terme municipal. Per tant, és un bon grup de vallencs que hauran de ser tinguts en compte per part de qui s’encarregui de formar govern pels propers quatre anys.
Per treballar per Valls sempre he cregut que només cal tenir un fort sentiment de dedicació per la ciutat; les etiquetes o filiacions resulten accessòries i podrien, malauradament, provocar anticossos innecessaris i ser excloents per a d’altres vallencs. Poca cosa poden aportar les diverses ideologies al progrés de la ciutat. Allò que realment fa avançar i prosperar la ciutat és el bon treball de la seva gent, i empènyer tots en la mateixa direcció.
Cal que tots els que accedeixin a regidories de l’Ajuntament tinguin ben clar què representa pels vallencs l’hospital. Que no sigui necessari que hagin de veure’s obligats a anar-hi per problemes de la seva salut per entendre-ho. Aleshores ja no té cap mèrit. Cal que donin suport i reconeixement a la seva activitat, que no es quedin només amb la fredor d’una comptabilitat mal interpretada. Són en un hospital de medicina pública al servei de tots els vallencs. Un hospital que, per definició, serà sempre deficitari, però sempre intentant que ho sigui el menys possible.
Valls és l’objectiu prioritari de tots. Ho és per a nosaltres, i ho ha estat per molts que ens han precedit i han fet la història de Valls i que van aclucar definitivament els ulls quedant-se amb la imatge del seu Valls, el de sempre, amb el teló de fons de la serralada de Miramar.
Els vallencs no podrien entendre que els regidors s’enrosquin en sentiments partidistes per damunt dels sentiments vallencs, no es podria entendre l’extrapolació de les actituds que s’exhibeixen al parlament autonòmic o l’estatal a l’Ajuntament de Valls. No han rebut la confiança per a això i per acontentar als corresponents polítics de Barcelona.
Tampoc podrien entendre que, tractant-se de treballar per Valls, s’exclogui o auto-excloguin, de la participació directa en els grans projectes a d’altres representants dels també vallencs.
No reben la confiança dels vallencs per malgastar el temps en estèrils enfrontaments, sinó que demanen, o demanem, una complicitat i un compromís de treball efectiu de tots els seus representants, sense rebuig ni limitacions, en les decisions que portin a Valls al lloc que li pertoca per història, per cultura i per tradició.
Aquet és el treball que esperem dels nous regidors.
Roman Galimany
Octubre de 2016
