Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

Farmàcia Galimany. Una mica d’història
La Farmacia centenària

Farmàcia Galimany. Una mica d’història 

La farmàcia la va fundar el senyor Pere Calmet Pujol, farmacèutic, al número 4 del carrer Carnisseria, l’any 1881. A la cantonada del carrer Carnisseria amb el carrer dels Jueus, els seus germans -Francisco i Salvador-,  establiren la drogueria coneguda com a Ca Calmet. Procedien de la Riba, per això a la façana de Ca Calmet hi havia la capelleta de Santa Magdalena. Després, la farmàcia de Pere Calmet va passar a ser la Farmàcia Murtra i després Culleré. En els anys de la Farmàcia Culleré, a la primera meitat dels anys quaranta, hi va treballar el senyor Salvador Rovirosa i Guasch, farmacèutic i analista, fins que es va establir pel seu compte l’any 1946.

1.- Aquesta farmàcia, al carrer de la Carnisseria, número 10, és centenària. Coneixeu els orígens?

“Evidentment és centenària ja que es manté oberta, com a Farmàcia, des del 1881. En aquest any apareix en el llibre de matrícula de la contribució industrial de Valls una oficina de farmàcia llur titular és Pere Calmet Pujol, sent l’adreça el número 4 del carrer Carnisseria. L’any 1886, apareix com a titular la senyora Dolors Carreno, vídua de De Calmet. Posteriorment, en el llibre de matrícula dels anys 1890 a 1891, aquesta farmàcia apareix a nom d’Antoni Canals Recasens i la ubicació era el número 8 del carrer Carnisseria.”

2.- Quan es feu càrrec el vostre pare de la farmàcia?

“El meu pare va entrar a treballar a la farmàcia l’any 1946, com a farmacèutic substitut, ja que el titular de la farmàcia era el senyor Culleré Maspons. Va agafar el relleu al senyor Rovirosa.  L’any 1966 adquirí la farmàcia al senyor Culleré, dirigint-la ja com a propietari fins a l’any de la seva mort, el 2005, l’últim any amb el suport de la seva neta farmacèutica Adelina Murillo Galimany.”

3.- Va poder compaginar la farmàcia amb la política?

”No era un professional de la política, com gairebé no ho eren tots els regidors d’aquells anys. Era una activitat ciutadana afegida i que es feia a hores fora de la feina i amb esperit vallenc. Jo recordo que quan va entrar, primer de regidor i després com a alcalde, es va acabar el dinar de tota la família aplegada a la taula a dos quarts de dues, o d’escoltar com tocava el piano des que arribava al vespre fins a asseure a taula. Tot això va ser temps dedicat a la família que va donar a l’Ajuntament. Quan va ser alcalde jo ja no era a Valls i no en tinc un record tan continuat.

El fet de comptar amb un gran professional com a auxiliar de farmàcia com era el senyor Francesc Castellet, i un extraordinaris Secretaris a l’Ajuntament, com van ser el senyor Masseguer Mir i el senor Manzano, també li permetia compaginar les dues activitats.”

4.- Una anècdota seria que dos alcaldes de Valls, Isidoro Murtra i Roman Galimany Soler, van regentar aquest establiment. Coneixeu la història?

“L’any 1903 apareix com a titular Isidoro Murtra Musolas, el nom del carrer havia canviat, era el carrer Cánovas, encara que el número era el 8. El senyor Murtra traspassà l’oficina de farmàcia al senor Josep Culleré Maspons al finalitzar la Guerra Civil. L’any 1946 va entrar a treballar com a auxiliar de farmàcia el senyor Francesc Castellet, que ho va ser fins a la seva jubilació als anys vuitanta.

Vàrem coincidir, de l’any 1999 al 2003, el doctor  Murtra, cap del servei de Cirurgia Cardíaca, i jo, cap del servei dels Laboratoris Clínics, a l’Hospital de la Vall d’Hebrón. Ambdós descendents dels dos alcaldes a que vostè feia referència.”

5.- Podríeu explicar algunes anècdotes?

“A la farmàcia hi havia un laboratori on es feien els anàlisis de la seguretat social. Una senyora va portar una mostra d’orina amb una botella i va demanar que li guardessin la botella perquè la feien servir per posar-hi l’oli a les  excursions dels diumenges.  

En les nits de guàrdia, deixaven una copa de les que són graduades -que s’utilitzava per dosificar productes líquids-, plena d’Aigua del Carme, just en un prestatge de reactius darrera de la porta on es passa de la botiga a la rebotiga. Quan el vigilant nocturn del barri entrava a donar la bona nit dissimuladament se la bevia. Sabia que aquella copa  era per a ell encara que ningú digués res.  Era un ritual de cada dia de guàrdia.”    

6.- Després de la mort del seu pare, qui són els responsables de la farmàcia?

“La meva mare, Adelina Solé, renuncià a l’herència del meu pare a favor dels dos fills del matrimoni: la meva germana i jo, a parts iguals. La meva germana va fer donació de la seva meitat a la seva filla Adelina Murillo Galimany, també farmacèutica. Des d’aleshores la farmàcia R. Galimany és propietat de R. Galimany CB, formada pels dos farmacèutics de la família, la meva neboda Adelina i jo.”

7.- De cara al futur, la família Galimany continuarà amb el negoci?

“Creiem que així serà. Tot i que tenim previst traslladar-la just a l’edifici del davant, ja que l’espai de què disposem actualment és molt limitat i està una mica deteriorat. Després de tants anys, en que s’ha conservat tot el mobiliari construït per la Cooperativa de Fusters durant l’època del senyor Culleré, sap una mica de greu ja que es conserva en molt bones condicions. Però els temps i les circumstàncies obliguen a fer el canvi. Es pot dir, doncs, que tot i el canvi de nom del carrer i de la numeració de les cases, l’oficina de farmàcia R. Galimany, roman obert prestant servei als vallencs des de fa ja 126 anys, 59 dels quals portada per la mateixa família.”

Llarg camí fins a la Farmàcia Galimany

Al meu pare, Roman Galimany Soler, el sorprengué la Guerra Civil quan estudiava a la Universitat de Barcelona. Es suspengueren les activitats durant un llarg període, i es reprengueren després de l’abril de 1939. Després, durant el curs 1940-41 va superar els dos darrers cursos de la llicenciatura de Farmàcia. Es casà l’octubre de 1941 i s’establí definitivament a Valls -farmacèutic sense farmàcia-, treballant a la fàbrica Insecticides Galimany, on preparava colònia antiparasitària i preventiva dels efectes causats pels insectes, així com esprais contra els mosquits, i altre productes d’aplicació sanitària.

Passats uns dos anys, un amic seu -Daniel Figueres-, que treballava a l’Ajuntament de Valls, li comunicà que el farmacèutic Josep Culleré tenia intenció de vendre la farmàcia situada al carrer Tomàs Caylà, per si podia interessar-li. Contactà amb el senyor Culleré i, després de varies trobades, arribaren a un acord per realitzar la compra-venda. El cost del traspàs d’una farmàcia era prou alt i requeria fer un préstec bancari mitjançant un aval creditici. El meu pare no tenia recursos econòmics, però a la família hi havia dues empreses solvents: la serradora del meu avi matern i les insecticides de la meva àvia paterna. Es tractà el tema en família i s’arribà a l’acord d’avalar amb les dues empreses el crèdit per comprar la farmàcia. Era un aval que demanava el Banc de Valls. Temps per preparar la corresponent documentació bancària i notarial. Temps suficient perquè al meu avi li arribessin uns comentaris interessats, o maliciosos sobre el difícil moment econòmic que passava la indústria de les insecticides amb l’arribada al mercat espanyol del DDT, i que li feien suposar que adquiriria la responsabilitat plena de l’aval. Aquest fet l’espantà molt, de manera que es retractà i no va subscriure l’aval. Eren uns moments econòmics complicats i molt insegurs de la postguerra. Total, que el procés de la compra de la farmàcia se’n va anar en orris. Imagino com de complicada devia ser la convivència de tots els implicats -sota el mateix sostre-, després d’aquest fracàs.

El senyor Culleré, que no podia atendre la farmàcia, li proposà al meu pare que la regentés fins que estigués en condicions econòmiques d’adquirir-la. Així ho acordaren, i amb la remuneració corresponent a una gerència passà a treballar en una farmàcia que no era de la seva propietat. Hi havia un laboratori d’anàlisis annex a la farmàcia que el va utilitzar a càrrec seu i, poc temps després, li assignaren la plaça d’analista de la seguretat social -Instituto Nacional de Previsión-, fent proves analítiques que es practicaven en aquest petit laboratori. La remuneració econòmica que rebia era la de treballador -categoria de farmacèutic-, a l’oficina de farmàcia, i analista de la seguretat social. Això no proporcionava els ingressos suficients per acumular el capital que requeria la compra de la farmàcia. Van transcórrer vint anys, fins ben entrats els anys seixanta, quan es replantejaren el senyor Culleré i el meu pare la forma amb què podria adquirir la farmàcia. Fou mitjançant pagaments fraccionats, durant uns quatre anys, fins a complir amb el total del cost de la farmàcia i poder inscriure el seu nom a la façana de l’oficina de farmàcia. Un llarg recorregut, amb diverses petites fonts d’ingressos, com a professor del col·legi del Cor de Maria, de l’Institut Laboral, i totes les tasques citades anteriorment relacionades amb la pròpia farmàcia. Un temps de sacrifici en què amb ajut de l’avi se’ns va obrir el camí a poder viure prou bé. Ja cap el final de la seva trajectòria professional va ser propietari de la farmàcia, que els seus descendents hem rebut i de la qual hem pogut gaudir sense els sacrificis ni les estretors dels pares.

Farmàcia

1 Comment

  1. Avatar
    Mari-Cruz Pastor

    Muy interesante la historia de la farmacia Galimay. Me encantan las fotos! Un abrazo!

Deixa un comentari

Required fields are marked *