Vaig conèixer la Dolors Batalla el divendres, dia 31 de gener de 2003, durant la inauguració de l’exposició de pintures de Míriam Secall, a la Sala de Sant Roc de Valls.
Després de l’acte inaugural amb els preceptius parlaments -ben entranyables ja que es tractava de la primera exposició d’una persona molt estimada entre els vallencs-, va ser l’amic Jordi Castells qui, entre les anades i vingudes d’una exposició, em va aturar i em va presentar la regidora per CiU de l’Ajuntament de Valls Dolors Batalla, a qui jo no coneixia personalment i, per tant, no havíem tingut cap trobada abans d’aquest moment. Tampoc tenia coneixement de la seva activitat com a regidora, ni com a política, ja que seguia molt superficialment l’activitat del consistori vallenc. Les meves ocupacions professionals a Barcelona només em permetien venir a Valls alguns caps de setmana, on em movia dintre de petits cercles molt concrets d’amics i familiars. M’havia traslladat a viure d’estudiant a Barcelona l’octubre del 1960, i els coneguts que tenia a Valls eren de la meva generació o de més edat; desconeixia qui eren la majoria dels joves d’ara, tot i que sabria qui són els seus pares i avis. Havien passat més de quaranta anys…
La Dolors Batalla formava part d’aquesta generació de vallencs bastant més joves; pràcticament nascuts quan jo acabava, o ja no era a la Universitat. Per tant, era la primera vegada que la tenia davant meu i em mostrava ben disposat a conèixer-la. Com era habitual pel seu tarannà no va perdre un moment en prefacis innecessaris, manifestant-me el seu interès de mantenir una entrevista, una conversa, amb mi. Mostrava pressa per la trobada i li vaig sintetitzar breument la meva agenda per a les setmanes posteriors a la Candela. A ella li semblà massa llunyana l’opció de la meva propera tornada a Valls, així és que quedàrem pendents d’una trucada seva per si fos possible retrobar-nos en el mateix dia de la Candela. Així va ser, acordàrem de reunir-nos a casa seva després de l’ofici, el diumenge pel matí del dia 2, festivitat de la Mare de Déu de la Candela. Tant d’interès em feia sentir afalagat i també intrigat.
Vestia molt elegant, com era habitual en ella: un abric blanc que li donava un aire molt esplèndid. Em va rebre a les escales i ens acomodàrem a la sala des d’on contemplàvem la plaça de la Font de la Manxa. Em feu el tractament de vostè fins ben entrada la conversa que havia començat dient-me: “Suposo que ja s’ha assabentat de què em presenten de cap de llista de CiU com a alcaldessa a les properes eleccions municipals”. Em va exposar algunes idees que tenia en ment per confeccionar el seu programa, sobretot vàrem parlar de la vida cultural a Valls, ampliació del museu, activitats teatrals, arts plàstiques… i també de la sanitat, de l’hospital, del barri vell, de com pensava confeccionar la llista, sense dir-me noms. Va demanar-me que l’assessorés en el tema de la sanitat i de l’hospital, i em va convidar a assistir, dintre de les meves possibilitats, a les reunions que celebraven els dissabtes pel matí per preparar el programa electoral.
Hi vaig participar els dissabtes de febrer quan jo era a Valls. Dels assistents a aquestes reunions no coneixia ningú (sí als seus familiars de més edat), i a quasi tots ells els veia per primera vegada. Alguns ja havien confirmat, o havien agafat el compromís no oficial, de formar part de la llista electoral, i alguns d’ells no eren militants de CiU. Entre els no militants recordo Jordi Rius, molt actiu, emportant-se sempre feina per estudiar i preparar informes i documents; el Jordi era d’un tarannà que a la Dolors Batalla li agradava força, i per aquest motiu li atorgà molta confiança, ja que li aplanava molts problemes i aportava contingut a les reunions, una tasca elaborada molt meticulosament. Possiblement aquesta bona relació amb la futura alcaldessa li va passar factura després com a regidor pròxim i de confiança, quan esdevingueren els cops de colze per obrir-se camí i agafar posicions a l’entorn de la ja primera autoritat. Parangonaria la preparació i la campanya electoral a un festeig; després, guanyades les eleccions, és quan arribaren aquelles turbulències que recordaven les d’una parella… Però d’això ja en parlarem extensament en els següents capítols.
La llista de la candidatura de CiU estava pràcticament confeccionada i, gairebé, tancada. Però acabada la reunió habitual, un dissabte del mes de març, la senyora Batalla em va demanar de retrobar-nos un moment a primera hora de la tarda a la seu de CiU, per parlar d’un tema que li urgia. Vaig arribar a les quatre de la tarda. Es tractava de la proposta d’integrar-me a la seva llista per responsabilitzar-me de la sanitat a Valls i del Pius Hospital. Portava la proposta molt documentada: no era necessari que residís a Valls, no requeria el canvi d’empadronament, no era necessari que renunciés a la direcció dels laboratoris clínics de l’Hospital Vall d’Hebron, només em calia assistir a les reunions del plenari mensual i a les reunions del Pius Hospital, que no eren excessives. Em va donar tres dies per respondre a la proposta.
El dimecres la vaig telefonar per dir-li que acceptava la seva invitació. Em va demanar discreció plena que, per la meva part, va ser total: els meus pares se’n van assabentar per un dels setmanaris que havia filtrat la notícia. Van ser uns dies de reflexió interna, amb l’opinió contrària, però sense vehemència, de la meva esposa. Pensava en les cotes ben altes assolides com a bioquímic i en el fet d’haver complert amb el treball assignat en l’Hospital Vall d’Hebron. M’agradava el repte d’aplicar els meus coneixements, amb més de quaranta anys de vida hospitalària, a favor del meu poble.
La realitat va ser que vaig arribar a aquest punt amb un excés d’optimisme, ben desinformat i només amb el record del Valls dels anys cinquanta. El contacte amb Valls havia estat molt superficial; només unes quantes reunions preparatòries de la candidatura de la senyora Batalla. A Valls hi havia barris nous que no havia visitat mai. Ignorava moltes coses de la vida real vallenca que, possiblement, ben meditades, podrien haver canviat la meva decisió: la situació política de Valls havia canviat molt del meu Valls a l’actual, la forma de governar l’Ajuntament, la influència intemperant dels partits polítics sobre els seus grups representats a l’Ajuntament en benefici dels partits més que no pas de la ciutat, desconeixia com havia estat el govern de la ciutat en les anteriors legislatures, només el coneixia d’oïdes… i altres motius que comentarem més endavant i que s’allunyaven del meu criteri de com pensava treballar per Valls per damunt d’una ideologia.
Havia viscut la política molt marginalment a Barcelona durant més de quaranta anys sense participar-hi. Coneixia amb detall l’actitud convergent amb relació al món de la sanitat pels anys que vaig ostentar responsabilitats directives a l’hospital Germans Trias i Pujol de Badalona però, sobretot, pels anys que vaig ser director dels laboratoris de l’Hospital Vall d’Hebron. Les pressions que vaig suportar durant els concursos en les adjudicacions d’analitzadors i material de laboratori amb pressupostos milionaris o els suggeriments o “consells ardents” per externalitzar una part important del laboratori hospitalari a favor del laboratori privat del senyor Sumarroca, foren importants, escandaloses i barroeres. Gràcies al suport continuat del director de l’ICS me’n vaig sortir i va prevaler el meu criteri.
Pensava, il·lús de mi, que els tentacles convergents només es movien dins dels departaments que depenien directament del govern autonòmic, i que no influirien en la governabilitat de Valls, amb gent de Valls i per Valls, que no permetrien ingerències del govern autonòmic. Així ho creia, ben erròniament, i així vaig adquirir la responsabilitat de tornar al meu poble i treballar per la meva gent.
Havia agafat un compromís meditat, bé o malament el temps ho diria, i havia iniciat una activitat, que en realitat era política, per treballar per a la meva ciutat. Tot i que em reportava una pèrdua salarial important, havia adquirit un compromís i el vaig mantenir.
Pocs dies després es produïa aquell fet de la sortida del plenari de Dolors Batalla i tres regidors més que va remoure els fonaments de Convergència. La senyora Batalla em va preguntar si després de contemplar aquesta situació estava disposat a continuar en el projecte que ella encapçalava. Jo havia pres una decisió i no me’n desdiria per aquest enrenou.
De fet, em seduí el projecte que es preparava per a la ciutat. I també la personalitat de la senyora Dolors Batalla que anava coneixent en aquest període pre-electoral. Era una persona ben preparada, amb molta capacitat de treball, alt nivell d’intel·ligència, molt decidida per afrontar reptes, bon criteri per sintetitzar l’exposició d’un projecte i preparar un discurs convincent i amb contingut, i amb molt de coratge. Per la seva joventut i els antecedents d’activitat era, sens dubte, una bona candidata que podia empènyer la ciutat cap al futur, cap el nivell on mereixia ser.
Però la perfecció absoluta, malauradament, no existeix. Ni amb totes les qualitats assenyalades anteriorment i moltes més, la senyora Dolors Batalla no tenia la perfecció absoluta. Ja en el període post-electoral immediat aparegué alguna fallença, de moment només simptomàtica, però que més endavant s’engrandiria afectant el compromís del grup de govern i algunes decisions rellevants.
Crec categòricament que Dolors Batalla va ser una ocasió perduda per Valls. Doctorada en Ciències Polítiques i de l’Administració, i diplomada en Comunicació i Estratègia Política, jo la veia com una persona amb capacitat, intel·ligent, treballadora i amb coratge. Però la feia vulnerable la part oculta del seu caràcter que, en certes ocasions, es manifestava inestable, que l’afeblia i la feia manipulable. Sense advertir-ho, instintivament, va caure sota la influència de la pràctica d’uns col·laboradors o companys destres en la manipulació, tant de la Convergència local, com del grup de govern, i de la Convergència barcelonina. Així passa amb aquelles plantes sapròfites, que parasiten la soca d’un arbre i viuen d’ell fins que el maten. En parlarem en els propers capítols.
Per la seva capacitat de treball, des del partit intentaren donar-li un protagonisme polític més enllà del municipal que ja exercia, ja que en aquell moment era un reclam, un dels grans valors emergents de CiU. Va treballar com a assessora al Departament de Política Municipal de Convergència Democràtica i des de l’any 2004 fou vicesecretària general d’Acció Política i Estratègica de CDC. En les eleccions al Parlament de Catalunya va ser elegida diputada per a la circumscripció de Tarragona; anava en la candidatura de CiU en tercer lloc. A les eleccions generals del març de 2008, el líder de CiU, Artur Mas, va proposar Dolors Batalla per a encapçalar la candidatura de la formació per Tarragona, però l’alcaldessa va declinar l’oferta per motius de salut de la seva mare. El lloc el va ocupar Jordi Jané. En aquell moment ja li quedaven pocs mesos per deixar, sobtadament, l’alcaldia. Dolors Batalla va arribar a tenir un pes polític molt important dintre el seu partit. Ocupava la posició quarta o cinquena després del senyor Artur Mas, tot i que la figura del senyor Mas estava molt qüestionada. Fou vicesecretària de CiU, teòricament i pràcticament. Una posició que no va revertir en benefici de la ciutat, però sí de CiU, que es beneficià del bon moment de l’alcaldessa de Valls.
A l’alcaldessa Dolors Batalla li hem d’agrair, i reconèixer com una bona actitud, no immiscir-se en la gestió del Pius Hospital, donant completa autonomia al Consell d’Administració, sense posar traves ni obstacles al projecte de portar l’hospital a un nivell de qualitat i eficiència com el que requereixen les dues comarques adscrites. Excepte a l’inici de la legislatura, quan escoltava els cants de sirena de persones de la seva confiança -als quals se’ls pressuposava coneixedors de la situació hospitalària però tenien un desconeixement mèdic complet-, aparegueren els seus dubtes sobre el plantejament de la gestió hospitalària. Al poc temps va conèixer la realitat i es situà al marge del quefer hospitalari. Va deixar desenvolupar el seu treball amb plena llibertat als responsables de la gestió administrativa i mèdica. Un tarannà ben diferent a l’actitud de l’alcalde senyor Batet quan arribà a la presidència del Consell d’Administració; en aquest cas va prevaldre el criteri economicista sobre el criteri mèdic, amb un servilisme a la Conselleria de Sanitat en perjudici greu per a l’atenció hospitalària. Com a membre del Consell d’Administració vaig presentar la dimissió després de la primera reunió, quan Batet exposà les directrius de com gestionaria l’hospital sota el seu mandat.
En aquesta primera legislatura l’alcaldessa va experimentar algun desencís en projectes que havia programat per posar Valls a l’alçada d’una capital i que no es van arribar a assolir: el complex museístic a l’edifici Narcís Oller de la plaça del Quarter, el Consell Comarcal al Centre Històric (on confessà sentir-se enganyada), el Parc de Ciutat, i d’altres. Per què li va mancar el suport per portar-ho a terme? Per què no va fer valdre tota la seva força política, que en aquests primers anys era prou vigorosa, per executar el seu programa electoral? Quin suport li va mancar? Era de més enllà de la nostra ciutat, o de dintre del propi govern? No ho sabem. Però el coratge que va tenir per fer aquell forat al Pati li va mancar a l’hora d’imposar el seu criteri amb vehemència en aquests altres projectes de capitalitat.
Entre els membres convergents locals hi havia persones amb bon criteri, però també,-i sempre són els que més es fan sentir-, personatges partidistes, abans que altra cosa, en els quals predomina l’entusiasme i l’eufòria, i que emmagatzemen informació de l’administració i d’entitats vallenques, però que no disposen de les habilitats per a interpretar-les i utilitzar-les correctament. Feien valdre una fidelitat provada i una militància al partit -anterior a la de la senyora Batalla-, que els facilitava l’ascens i també la influència. La senyora Batalla en sortia perjudicada quan els donava credibilitat en qüestions importants. Els tenia per militants eficients i bons actius per a assessorar-la, però en realitat només es tractava de la vehemència en defensa de les sigles del partit, i poca cosa més.
En el grup de govern tot era ben diferent. L’aproximació a l’entorn de l’alcaldessa era gradual, mitjançant accions subtils, sense atabalar, amb manifestacions de cordialitat i estima, oferint suport, acompanyament, suggeriments, creant enllaços afectius i una dependència personal. No eren molts, jo diria que no arribaven a tres o quatre regidors. Una acció feta amb bon nivell d’intel·ligència i no tan matussera com la d’alguns convergents locals.
Des de la Convergència de Barcelona es detectava un intent d’utilització del govern de la ciutat en benefici del partit. El 16 de novembre de 2003, i abans de complir-se els sis mesos de govern municipal, es celebrarien les eleccions al Parlament de Catalunya i a la Generalitat. No cal ser un expert per detectar que moltes accions del govern local s’orientarien cap a una implicació en la campanya electoral. Els membres independents de la candidatura s’afiliaren a CiU, excepte jo que mai he estat en cap partit polític. El fet de quedar electoralment fora del govern de la Generalitat, tot hi haver estat el partit més votat, va provocar que sempre hi hagués un solatge de campanya electoral en la vida municipal.
He incidit en els tres apartats anteriors per deixar constància que des de l’inici de la seva alcaldia, Dolors Batalla va estar sotmesa a la pressió, etèria però pressió al cap i a la fi, d’un entorn molt particularment “fidel”, però molt poc lleial.
En aquell període Jordi Pujol havia deixat un règim, o sistema, basat i fet a la mida d’una sola persona. Quan es detectaven teories preocupants sobre les famílies dintre de Convergència, alguns comentaristes polítics vaticinaven una ruptura tranquil·la on Artur Mas assumiria el lideratge. Des de feia un temps es deia que l’hereu de Pujol seria Pujol; el dubte era si Mas trencaria el clan per superar el pujolisme.
Amb tot aquest entorn, per primera vegada, i des que es feien eleccions democràtiques, Convergència assolia el govern de la ciutat de Valls. Vista la situació general del partit, guanyar aquesta ciutat era una llaminadura molt atractiva per aprofitar-la des de Barcelona. Dolors Batalla anava al capdavant d’aquest govern; un jove valor per donar oxigen al partit. Confondre Convergència amb Catalunya fou un greu error, i pensar que professant les directrius de Convergència serveixes al teu país no és un bon raonament. Dolors Batalla era un valor emergent dintre de la política administrativa catalana, tenia coratge i preparació. Li calia deslligar-se dels vincles que, en el futur immediat, limitarien la seva activitat pròpia, deslligar-se de les fidelitats al partit i a Jordi Pujol, continuar acomplint el seu propi criteri i vacil·lar d’alguns suggeriments emanats des del partit que, al capdavall, no eren gaire afortunats.
Ja començaven a emergir les accions poc ètiques a les quals s’habitua un partit amb molts anys de govern, amb una política assentada en el permanent tactisme i amb moltes dosis de populisme, unes accions que a la llarga s’englobaran en el concepte de “corrupció”, i que els que hi tinguérem relació molt directa pels nostres càrrecs professionals relacionats amb l’administració ja feia un temps que ho havíem detectat i patit. Després de perdre el govern en els comicis de 2003 i de 2006, en favor de Pasqual Maragall i José Montilla, respectivament, cregueren que Mas no era capaç de tornar a arrencar el partit, i alguns comentaristes polítics assumien que el pujolisme es perpetuaria. Per salvar la situació s’agafen on millor poden i utilitzen els joves valors, amb prestigi i projecció que tenen a prop; així presenten una imatge de poder i de futur actiu. Sense miraments, per tal de salvar el que es pugui abans de retrocedir i recuperar la seva implicació en la societat catalana, utilitzen a qui sigui, i el que sigui, per mantenir el caliu actiu i seguir pedalant. La fidelitat, i les virtuts teologals en les creences cap al líder i al partit et porten a una lenta extinció, amb una cotització personal que es consumeix a la baixa fins que deixa de ser profitós, i llavors destorbes i molestes.
La influència -dissimulada-, de Barcelona es notava en accions exagerades en la vida municipal, sense cap transcendència però amb un fort enrenou que, una vegada aplicades no produïen cap resultat efectiu i positiu per a la ciutat; només la grenya política interessada en fins electorals. Aquest fets, encara que fossin aïllats i puntuals, perjudicaven la personalitat i la imatge política de l’alcaldessa, no la beneficiaven en absolut, trobant-se en mig de situacions que vorejaven la crispació del consistori vallenc.
Un dels principals “assessors” des de CiU a Barcelona va ser Lluís Coromines, cercant sempre el profit pel partit. Valls no havia tingut mai un govern convergent i, com que era considerada una ciutat important dintre del país, es convertí en un punt de suport per projectar la influència i l’actualitat convergent. Aquest polític es va aprofitar de la fidelitat i lleialtat de Dolors Batalla cap al seu partit. Tots hem seguit el tarannà i la trajectòria de Lluís Coromines, del qual no n’hem sabut res més.
Moltes vegades vaig criticar l’alcaldessa. Considero que una bona crítica sempre enriqueix a qui la sap admetre, i sempre és recomanable per millorar el quefer i no caure en l’autocomplaença. No he cregut mai en la fidelitat, però sempre he cregut en la lleialtat. La fidelitat és perversa i manipuladora. El bon criteri d’un líder és envoltar-se de persones vàlides i lleials, i allunyar-se de la comoditat i autocomplaença dels fidels oportunistes.
A molts dirigents se’ls fa difícil diferenciar entre fidelitat i lleialtat. Una conjuntura inconscientment molt arriscada, ja que deriva cap a la possibilitat de ser víctima de l’adulació manipuladora. L’adulació manipuladora no és un afalac sense intencions nocives. Per contra, hi ha un interès camuflat sota una lloança o un comentari positiu. A tots ens encanta que ens diguin que som bons i ho fem tot bé. Si et canten la música que t’agrada escoltar no cal esforçar-se per escoltar-ne una de nova i estranya. Les persones amb baixa autoestima són víctimes dels manipuladors. Per aquesta raó, i les exposades anteriorment, penso -segons la meva opinió-, que començaren a aparèixer les primeres fenelles en un grup que semblava compacte, dintre la diversitat. L’autocomplaença i la manca d’autocrítica són elements molt negatius per gestionar un grup nombrós i divers.
Fetes aquestes consideracions, que trobo importants per poder entendre -almenys parcialment-, els episodis que apareixeran en el futur, segueixo amb el relat de la meva incorporació al govern vallenc.
Pel fet d’assumir, inesperadament, la plena activitat al consistori vallenc, vaig deixar la direcció dels laboratoris del Hospital de Vall d’Hebron, deixant un substitut preparat per a rellevar-me. Així, em vaig incorporar a l’activitat municipal d’una manera plena durant el mes de setembre, ja que fins aleshores només hi havia participat en moments i actes puntuals. La primera sensació que vaig percebre va ser un canvi en les relacions pel que fa al període pre-electoral o electoral.
Algunes particularitats i comentaris em sorprenien i em feren barrinar si a la senyora Dolors Batalla, amb totes les seves qualitats, li mancava autoestima. En la primera reunió de la comissió de govern en la que vaig participar, encara no s’havia assolit el pacte amb ERC, i em va sorprendre que esperéssim al cap de premsa per poder iniciar la reunió. Després vaig observar que, abans de prendre una decisió o un acord, l’alcaldessa cercava en diverses ocasions l’opinió del cap de premsa. És un detall que em feia pensar que li calia un suport, o bé desplaçava el grau de confiança cap altres elements més enllà de les figures dels regidors. Però també em va fer sospitar sobre una certa dependència -exagerada- pel contingut de les informacions que podien aparèixer o comentar-se en els setmanaris locals. Personalment, trobava insignificant la transcendència que podien acabar tenint en la ciutadania les notícies dels setmanaris com per dedicar-hi tanta atenció. Crec que aquest tipus de continguts només tenien efecte en un minúscul percentatge de la població que se sentia implicada en la política de la ciutat, i no tenien rellevància per a la gran majoria dels vallencs. Conversant amb conciutadans detectava que no estaven pendents del que passava al consistori municipal. La gent de la política, en tots els seus estaments, sempre han magnificat allò que es publica a la premsa. Moltes vegades els condiciona i perden de vista l’objectiu pel qual són en el món de la política.
Un dels motius de preocupació i recel es podia detectar entre els membres que exercien una alta responsabilitat en el govern i també en el cap de premsa, quan en el programa “La Tertúlia,” de Radio Valls, hi convidaven algun regidor d’entre els més autònoms, però lleials. Els comentaris que podien fer eren un motiu de neguit.
Observava que el tarannà que es respirava en les reunions del grup de govern s’allunyava del viscut uns mesos enrere, anteriors a les eleccions. Ara, apareixien unes actituds, exposades obertament i acceptades, que em semblaven improcedents; pensava que seria una posada en escena de les primeres setmanes de govern, o un afany per mostrar una fidelitat exagerada al partit i que, passat un temps i l’eufòria inicial, recuperarien la impavidesa. Els cops de colzes havien començat. Algú, molt lleuger en els seus comentaris, generalitzava sobre la professionalitat dels tècnics i funcionaris, sobretot amb l’afegitó: “Aquests no són dels nostres”, intentant posar la creueta en els que caldria acomiadar. Segurament, alguns parlaven d’oïdes més que no pas de fets contrastats, i jutjaven des dels sentiments més que no pas des de la raó, com era freqüent entre la gent de CiU.
Quan em vaig incorporar ja s’havien cancel·lat alguns contractes a tècnics i també s’havia consumat algun nou contracte, per cert conflictiu. Pel que fa als que treballaren a les meves ordres, en les diferents àrees municipals, he de reafirmar-me que eren bons professionals, tant per la dedicació com per la qualitat del treball en llocs força compromesos com Recursos Humans, Organització, Informàtica, Seguretat Ciutadana, Arxiu Municipal, i tots els altres. Un exemple entenedor: l’alcaldessa m’havia presentat, al voltant de les dates de Sant Joan quan jo era a Valls, les persones que treballarien amb mi, a les quals saludava per primera vegada ja que, de tots els que treballaven a l’Ajuntament només coneixia a la senyora Rosa Secall. Jo m’incorporaria, plenament, a finals de setembre. La jornada laboral començava a les vuit però no era necessari que complís estrictament aquest horari. En canvi, la meva experiència en els laboratoris hospitalaris m’imposava estar present a l’hora en què arribava tothom; ser el primer en complir és exemplificador. Doncs he d’afirmar amb satisfacció que en tot el temps que vaig ser al departament de Recursos Humans mai no vaig aconseguir ser el primer en arribar, ja que quan arribava al despatx les tres tècniques ja eren davant de l’ordinador treballant. La realitat revocava la valoració que feia dels tècnics el company regidor. Podria afirmar exactament el mateix de la resta dels tècnics que treballaven amb mi ubicats en altres dependències. I és que de tècnics n’hi ha de bons i de dolents, segons de qui depenen.
Una anomalia que em va sorprendre en les primeres reunions fou la que relato a continuació. Havíem de programar objectius necessaris del nostre departament per a executar-los durant els quatre anys de legislatura. Per als objectius en què jo hi tenia una responsabilitat adjudicada vaig presentar les propostes que considerava més importants i que necessitaven una urgent resolució: la implantació del procediment EFQM (traçabilitat i seguiment de la documentació municipal), proposta que també recomanava el secretari, Joan Antoni Font, era un tema desconegut per la gran majoria dels regidors -només en tenia coneixement el regidor Jordi Rius-, i això que era el millor procediment per ordenar correctament el treball i agilitzar-lo en tots els departaments de l’Ajuntament. Un cop assolit aquest procés es podria fer el seguiment d’un document des de la seva entrada a les oficines de recepció fins a l’arribada al seu destí. Així ho creia, ja que ho havíem implantat amb èxit feia uns anys al laboratori de l’Hospital Germans Trias i Pujol i, posteriorment, al laboratori de l’Hospital Vall d’Hebron. Havia vist els bons resultats i la seva eficàcia i no vaig dubtar que seria un mètode eficaç. El procés es va iniciar amb unes sessions informatives per a tots els tècnics caps d’àrea que dictava el senyor Brull, de la Diputació de Tarragona, en una col·laboració per part d’aquesta entitat provincial. Al finalitzar aquesta primera part formativa per als tècnics caps d’àrea, es va suspendre la realització d’aquest procés, després d’haver presentat el projecte, bastant avançat, en una comissió de govern. Ho presentà la tècnica de RRHH Reyes Fuella, i al finalitzar la presentació els comentaris generalitzats pel grup de govern consideraren que no era prioritari, que requeria molt de treball per a ser implantat. La realitat és que va prevaldre el desconeixement del EFQM en tots els membres del grup de govern i el cap de premsa, llevat de Jordi Rius, com he indicat anteriorment.
Altres propostes foren la nova seu per a la Policia Local, una seu per a l’Arxiu Municipal i altres objectius importants que necessitava la nostra ciutat. Vaig escoltar diversos comentaris al presentar els objectius, com “això no dona vots” “ara no és el moment”, “hi ha altres prioritats”, etc. Amb l’arxiver, el senyor Jep Martí, férem fins a tres propostes amb els corresponents plans i detalls per estudiar la seva ubicació. Poder disposar d’un Arxiu Municipal digne no va tenir cap suport, i això que allí s’hi custodien les donacions de vallencs i la documentació de la història de la ciutat.
Quan es formalitzà el pacte amb Esquerra Republicana de Catalunya, el febrer de 2004, el regidor més perjudicat va ser Jordi Rius, ja que se’l deixava sense les responsabilitats de l’àrea de Cultura que havia assumit al principi del mandat. Jordi Rius va continuar com a portaveu del grup municipal i va engegar el procés de reforma del PERI del Centre Històric amb la constitució de la comissió ciutadana. En aquell moment, la rellevància de la seva persona en el sí de l’equip va començar a perdre força, fins i tot en les seves intervencions en els plens, que sempre havien estat molt eloqüents. Dolors Batalla no va tenir l’agilitat necessària per detectar que el bombardeig que el portaveu patia des de l’inici de la legislatura, per part de membres del propi partit i govern, s’accentuava amb la confirmació del pacte. Temps enrere Jordi Rius havia estat simpatitzant d’ERC i això pesava. Les aliances etèries són efectives, però no es detecten.
Em va costar força adaptar-me al llenguatge i a la cohabitació en el món de l’administració local. Era molt diferent a l’estil d’on venia, on hi havia un objectiu comú, i era obligat fer la crítica als treballs d’investigació i estudiar la qualitat dels resultats analítics. Aquests resultats es comentaven amb transparència i directament, sense segones intencions i cercant el millor profit per als objectius dels autors dels treballs, i tothom ho acceptava amb normalitat i agraïment. Aquí observava que hi havia uns “prejudicis” segons d’on provenia la proposta. Si procedia de l’oposició es deixava en “quarantena”, com a mínim. Als que no pertanyíem a cap partit polític vèiem una pèrdua de temps en discussions supèrflues. En un plenari es va plantejar la necessitat de millorar la neteja de la ciutat: tots els portaveus hi estaven d’acord; tots reconeixien que Valls estava brut i deixat, tots estaven d’acord en tot…, però el debat va durar més de 45 minuts.
La primera ocasió en què vaig presenciar un debat, del que no comprenia el seu caràcter malagradós, va ser durant el primer plenari de l’any 2004. Hi va haver la intervenció del senyor Joan Magrané, president de l’EMD Picamoixons, ciutadà de Picamoixons, però sense cap vocació política sinó de servei a la gent d’aquesta EMD. Conec prou bé al senyor Magrané i el seu tarannà, i em va saber greu veure’l en una situació tensa i un entorn poc plaent que no facilitava la presentació de la seva proposta.
Cal assenyalar que Dolors Batalla es va trobar amb molts entrebancs -desconec el per què-, dintre i fora del govern, quan va voler projectar i executar les propostes fetes en campanya electoral. El seu coratge i convenciment, la feien prosseguir en la seva línia fins que, per alguna raó, política o econòmica, d’aquí o d’allà, li torçaven el camí contra la seva voluntat, encara que no puc entendre que després ho acceptés suposadament convençuda.
Els primers objectius de Dolors Batalla inclosos en el programa electoral de CiU es concretaven en dotze apartats i s’englobaven sota el lema “Plantem Valls al món”. Entre els punts més destacats hi havia la creació d’un gran parc dins la revisió del pla general, l’aposta de fer el Museu Casteller a l’antiga caserna de la plaça del Quarter, la biblioteca comarcal a Can Segarra, la creació d’una regidoria específica per als barris, la revitalització del Barri Antic a partir de la Plaça de l’Oli, i la potenciació del Pius Hospital, entre d’altres. No hi figurava l’aparcament al Pati. Alguns d’ells els inicià, altres ni tan sols això, i algun que sí que l’arribà a portar a terme va ser desgavellat pels governs posteriors.
L’alcaldessa feia valer el seu criteri conseqüent amb la proposta electoral. La decisió encertada i ben raonada, dedicada concretament al futur Museu de Valls, la portà al plenari del mes d‘abril de 2004, abans de complir-se el primer any de govern, el que evidencià el seu interès prioritari: continuar apostant clarament pel Museu Casteller de Catalunya i la seva ubicació inicial, mostrant la voluntat de fer de l’antiga caserna un futur complex museístic. Per aquesta raó proposà crear i dotar d’una nova partida per a la redacció del projecte d’adequació del Museu de Valls, amb la idea de concentrar en aquest edifici tot el referent al tema museístic. Amb aquesta voluntat d’invertir i millorar el patrimoni cultural vallenc, es reservà per primera vegada una partida pel Museu de Valls destinada a la restauració de les peces, obrint-se una altra partida destinada al Museu dels Ibers. Amb la concentració de l’àmbit museístic a l’antiga caserna de la plaça del Quarter, es creava un punt cultural important i compacte de visita obligada a Valls. En aquest recinte es podrien haver exhibit totes les peces i dotacions de què disposa el Museu de Valls i que actualment no disposen de prou espai. Tot el llegat museístic es podria instal·lar el Museu Casteller, i no caldria una obra faraònica que comporta moltes dificultats. L’espai era suficient, i l’entorn amb fàcil i ampli accés.
En un acte solemne s’arribà a posar la primera pedra. Tot aparentava que estava ben encarrilat i que en poc temps Valls podria presumir d’un espai cultural entre els més importants del país, per contingut i qualitat. El compromís era important. No havia passat ni un any de govern. Hi havia força consens en la ubicació, tot i que sempre hi havia qui aportava la seva idea, quasi sempre poc raonada. Majoritàriament era acceptat per la població.
Què va succeir per què no es superés el procés, més enllà, de col·locar la primera pedra, en un acte on s’hi comprometien tots els assistents, que foren molts i vinguts d’arreu del país? És fa difícil d’explicar. Motius polítics, pressions per fer un ús diferent de l’espai proposat, suggeriments per deixar-ho aturat esperant el no sé què? Pel que sigui, va ser un dels primers enrevessaments que va patir l’alcaldessa a l’hora d’aixecar el nivell cultural de la ciutat. Possiblement li va costar acceptar-ho ja que per a ella, i per a tothom, era un projecte ambiciós i ostentós de cara a la resta del país.
Durant aquest període es plantejà la necessitat imminent de la reforma d’habitabilitat del Convent del Carme, seu de l’Escola Enxaneta. És un tema que aparegué en diferents plenaris i amb fortes implicacions dels grups polítics. Per fer la reforma calia traslladar l’escola a un espai digne. Es va suggerir l’antic Institut Narcís Oller (antiga caserna de la plaça del Quarter) on calia condicionar l’edifici per ser ocupat temporalment per l’Escola Enxaneta. Una vegada pres aquest acord, el tema del complex museístic de Valls va quedar en un compàs d’espera.
Al cap de pocs mesos d’haver-se estrenat el govern de CiU en solitari, en un procés molt cordial i sense cap entrebanc, es va signar un pacte amb el grup municipal d’Esquerra Republicana. Això va comportar una remodelació de les responsabilitats dels regidors: els que perderen competències en favor del regidors d’ERC foren Eduard González, que va perdre la tinència d’alcaldia, i Jordi Rius, el que més hi va perdre, ja que es va acomiadar de la regidoria de Cultura i Joventut.
La teoria de l’evolució del poder basada en la sociologia política de Niklas Luhmann, té com a eix vertebrador el fet d’entendre el poder com una configuració de circuïts marcats per fluxos i contra-fluxos. Això no es pot comprendre sense un efecte de pressió sobre el líder que, per fidelitat, evoluciona sobre el desenvolupament d’uns objectius anunciats i que, paulatinament i dissimuladament, passaran a un segon terme. A canvi, es plantegen i s’executen accions, més esvalotadores i mediàtiques, que aporten poc benefici a la ciutat però que, suposadament, aportaran vots en les properes eleccions, autonòmiques o municipals. És el moment en què la influència del cercle pretorià de l’alcaldessa, cada vegada més tancat i més distanciat de la resta de regidors, s’accentua mostrant una interessada fidelitat amb una alarmant actitud exigent. Hi havia pressa per agafar posicions en els cercles més pròxims a la màxima autoritat. Les concessions als socis de govern: un nomenament innecessari a Casa Caritat, molt debatut en plenaris, on l’oposició va trobar un bon camp de cultiu per estrènyer al govern. Mitjançant fets que no aportaren cap servei ni al consistori ni a la ciutat, deixant la imatge de l’alcaldessa en una situació delicada, sovintejaven les accions manifestes de trencar amb el passat acumulat per moltes generacions del govern de la ciutat.
Un exemple evident fou el desmantellament del despatx noble de l’alcalde. Qui més qui menys, en diferents ocasions, com a particular o com a representant d’una institució, havia estat rebut per l’alcalde del moment. Un despatx amb honors i amb sentit històric. En el canvi d’actitud que comentava anteriorment, i sense consultar tots els regidors de l’equip de govern, es va desmantellar convertint-lo en sala de reunions amb una taula que ofereix una atmosfera més apropiada per a una calçotada que no pas per treballar i fer reunions de govern. Aquest despatx era patrimoni de la ciutat, i no de cap alcalde en particular, i aquesta acció no sols requeria el coneixement dels regidors del grup de govern, sinó també de tots els altres grups que representaven a molts vallencs en aquell moment. Qui li va aconsellar aquesta acció? Des d’on li suggerien fer aquests trencaments amb el passat? Qui li donà suport? Tot plegat no li va fer cap favor a la serena imatge que li cal a una alcaldessa. Possiblement va comptar amb l’aquiescència dels més propers, que van actuar en perjudici de l’alcaldessa sense malmetre la trajectòria particular de cadascun d’ells.
Després de més d’un any de govern la situació no era plàcida. Entre alguns regidors hi havia desencís. Guanyaven protagonisme els regidors que mostraven un caire més absolutista i s’encaminaven com a polítics professionals i amb futur. A l’alcaldessa, pels motius que siguin -en el partit o bé en el govern-, l’acontentaven aquestes actituds. Era evident que rebia pressions, pressions manipulades quan la líder es trobava en moments de feblesa.
En el plenari del dia 28 de juny de 2004, després d’un any de govern, el senyor Albert Batet presentà l’auditoria feta a l’Ajuntament de Valls, i encarregada a Gassó Auditors.
Amb les seves paraules ja endevinàrem per on aniria la seva intervenció: “Ja hem denunciat en varies ocasions que l’herència del passat amb la que ens hem trobat denotava, fins al moment, que hi havia hagut una falta de control econòmic preocupant.” Després van venir un seguit d’acusacions al govern del PSC. El senyor Moreno li contestà que, en primer lloc, havien comés una irregularitat greu i, a més, els havien facilitat l’extens document de l’auditoria trenta minuts abans dels plenari.
El caire acusatori de Batet era evident. Mostrà una vehemència que ratllava l’absolutisme, més pròpia d’un casteller a la plaça o d’un soci del Barça al Camp Nou, que no pas d’un responsable de l’àrea d’Economia de l’Ajuntament de Valls. Moreno l’acusà de pervertir la funció d’un document recomanable i necessari. L’acusà de cometre un fet il·legal per haver publicat parcialment i intencionadament unes conclusions falses o uns resultats erronis. Batet va ser descurós en moltes expressions, en la planificació i la forma de presentar l’auditoria, un document feble i amb manca de consistència on es detectava una preparació feta més per l’impuls que per la raó.
Aquesta sessió, simptomàtica en la trajectòria del govern de la senyora Batalla, fou un moment greu, i possiblement un punt d’inflexió, ja que la presentació i les seves conseqüències, no implicaven només al senyor Batet sinó també a la pròpia alcaldessa, que evidencià que consentia la presentació i l’estil del senyor Batet, tant en la forma com en el fons. Penso que alguns regidors, pocs i propers, empenyeren perquè es fes així, encara que perjudiqués la imatge de l’alcaldessa i el seu govern. Fou una actitud més pròpia de partit que de govern, fent una actuació d’oposició al PSC, posant la mirada i l’objectiu més enllà del saló de plenaris, pensant amb el govern que hi havia en aquell moment a la Generalitat. Un any després de començar a governar, l’alcaldessa començava a manifestar la seva inclinació, se sentia més identificada amb la vehemència i carències de Batet que amb el raciocini moderat però lleial que fins ara exhibia el portaveu, Jordi Rius. Segurament el partit necessitava cridar l’atenció amb aquest to més efectista i popular per poder recuperar els espais que havia perdut. Però, lamentablement, s’estava perdent l’esperit pre-electoral.
Els mesos de febrer i març de 2005 es produí una crisi important en el govern motivada per la coincidència d’unes dimissions que provocaren, indirectament, el cessament del portaveu del govern, Jordi Rius, un dels principals actius de la candidatura de Dolors Batalla. El portaveu havia fet aflorar la sotsobra que es respirava dintre del govern, mitjançant una crida a la reflexió publicada en una columna del setmanari El Pati sota el títol “Assumint responsabilitats”. En un capítol posterior ens esplaiarem en el relat i els motius de les dues dimissions i el cessament del portaveu.
En aquesta mateixa sessió presentà la dimissió, anunciada, la regidora Lídia Garzón, després de suportar un mesos d’angoixa a conseqüència de la denúncia feta pel cartell de Carnaval, tot i que la regidoria no hi tenia cap implicació. Aquesta dimissió coincidí amb la creació i nomenament de la figura del gerent de Casa Caritat. Aquest fet va desencadenar una polèmica important, pel fet de no convocar-la en concurs i de crear-se abans de l’aprovació del pressupost. D’aquest nomenament tampoc se’n va informar a RRHH. La designació va començar a fer tuf quan, un dies després, s’anomenava substitut de la senyora Garzón un familiar molt directe de la gerent. Feia pensar en un corol·lari del pacte CiU i ERC. Fins a aquest moment, la responsable d’aquest departament, sense tenir la designació de gerent, era Teresa Olivé que des d’ara s’encarregaria de l’Àrea de Formació.
Aquest fet, i la forma ronyosa i vergonyant de com es va tractar el tema de les hores extres d’un empleat de les dependències de l’Ajuntament, em deceberen definitivament i determinaren la meva decisió de deixar la dedicació exclusiva i la gran part de l’activitat al consistori. Aquest fet no va ocasionar només la meva dimissió, sinó també la del regidor com a responsable polític de l’àrea on era destinat l’empleat en qüestió, i també represàlies posteriors a una tècnica de l’àrea de RRHH.
Així que avançava la legislatura, Dolors Batalla estava més comissada per un grup dur de regidors molt reduït i, també per Barcelona, on era responsable d’una àrea a l’organigrama d’Artur Mas. L’alcaldessa estava dilapidant el prestigi assolit uns mesos enrere. Influenciada pels col·laboradors més propers, segurament creia que aquesta era la via correcta a seguir; altres actituds menys vehements les consideraria excessivament conformistes.
En tot el que portàvem de legislatura s’evidenciava que els onze regidors i regidores que formaven part del mateix govern, mostraven actituds ben diferents entre ells: un grup dialogant, un altre que passava força inadvertit i un tercer grup autoritari i que, en certes ocasions mostrava un to ben crispat. Arran del cessament del regidor Jordi Rius es posà de manifest que la crítica i la crida a la reflexió no tenia cabuda en el grup que comandava el govern de la ciutat. Com deia un comentarista, “l’amabilitat es paga molt cara.”
En una editorial, el setmanari El Pati, mitjà afí a ERC, publicava aquesta frase molt tendenciosa: “Les versions oficials s’emparen en declaracions realitzades pels dos regidors quan van iniciar el mandat, quan van anunciar que no asseguraven tancar el mandat i que han estat una tònica en la numerologia de la ciutat.” Ben lluny de la realitat. Tant Jordi Rius com jo mateix sempre havíem mostrat una lleialtat exquisida cap a l’alcaldessa. Sense estar afiliats a CiU fórem dels que més treballàrem i aportàrem a l’èxit de la candidatura. Jordi Rius va transmutar, passant de ser el col·laborador més estimat i nomenat portaveu, a ser la figura més refusada per alguns que ja havien iniciat la carrera política a cops de colzes. Lleialtat sempre millor que fidelitat.
Amb la nova assignació de funcions, feta arran de les dimissions i cessament, l’alcaldessa no va gestionar correctament el tancament de la crisi, segurament els consells que rebia no eren els que li calien. Els regidors que en la legislatura havien demostrat un tarannà més dialogant passaren a un segon terme, en canvi aquells que eren anomenats “nucli dur” pels mitjans de comunicació foren els que acumularen més parcel·les de poder. Es palpava que dels onze regidors del govern, vuit serien simples acompanyants. Els dos regidors que en sortiren més reforçats foren Albert Batet i Carme Mansilla. Era previsible que Batet agafés més responsabilitats pel seu estil demostrat fins ara, un estil que semblava que complaïa l’alcaldessa, però amb el qual uns mesos enrere no hauríem pensat, ni de bon tros, que s’hi sentís còmoda. Carme Mansilla preferia, tot i les noves responsabilitats i nomenament, romandre en un segon pla, evitant el confrontament directe i sense exhibir públicament les fidelitats. Tots aquests moviments propiciaren que els grups de l’oposició manifestessin els seus dubtes sobre l’eficàcia de la governabilitat de la ciutat per una evident inestabilitat del govern.
El nomenament de Batet com a responsable de Recursos Humans creà molta tensió pel seu tarannà autoritari. Una de les seves primeres accions foren ordenar al secretari, el senyor Joan A. Font, la revisió dels contractes que aquest departament havia realitzat sota la meva gestió. Lògicament, en la revisió no es va trobar cap irregularitat ja que les resolucions mai anaren dirigides a favoritismes ni a recomanacions partidistes. De totes les actuacions en va ser informat el Comitè Unitari de Personal, com era habitual, i al qual se’l consultava i se li comunicaven els procediments que es realitzaven durant tot aquest temps, gaudint d’una relació de total cordialitat.
Coincidint amb l’enrenou a l’Ajuntament, al Pius Hospital s’inaugurava el nou Servei de Rehabilitació, molt modern i funcional. Les noves instal·lacions se situaren a la planta baixa del centre sanitari ocupant una superfície de 470 m2. Les obres costaren 180.000€ i s’invertiren 28.000€ més en l’adquisició de maquinaria i mobiliari. La ubicació proporcionà més lluminositat natural i és construïren els nous vestidors, dissenyats pensant en la intimitat dels usuaris. Des d’aquesta zona es pot accedir directament a l’àrea de tractament sense passar pel vestíbul. Aquests dies també és reprengueren les obres per a la construcció de les noves urgències. Feia tres setmanes que eren aturades per l’aparició de una mina d’aigua, actualment seca; els tècnics idearen la manera idònia per tal que els fonaments de l’obra no coincidissin amb la cavitat subterrània.
Aquesta era la primera gran obra de la legislatura que inaugurava l’alcaldessa Dolors Batalla, i la primera d’un seguit d’inauguracions que faria al Pius Hospital en aquesta legislatura.
L’any 2005 es tancava amb un plenari el dia 28 de desembre en el qual, a més de la presentació dels pressupost per a l’exercici del 2006, es portava a aprovació el Conveni urbanístic entre l’Ajuntament de Valls i l’Institut Català del Sòl per a l’execució d’una actuació de sòl residencial anomenada Ruanes del terme municipal de valls.
Aquest punt era important perquè incloïa un dels projectes més estimats per Dolors Batalla. Era una de les propostes de la candidatura: l’anomenat Parc de Ciutat. El projecte proposava com a subjecte principal la creació d’un grup d’habitatges. Així s’adquirí el compromís per a la construcció d´habitatges protegits. L´Ajuntament de Valls i l´Institut Català del Sòl acordaren que les condicions de la reclassificació de sòl permetrien fixar que el 50% del sòl es qualifiqués per a ús residencial i fos destinat a la construcció d´habitatges protegits, d´acord amb els següents percentatges: 20% d´habitatges de protecció oficial i 30% d´habitatges de preu concertat.
Com a obra afegida s’inclogué el Parc Urbà del Torrent del Catllar. “L´Institut Català del Sòl, d´acord amb la voluntat de l´Ajuntament de Valls de creació d´un parc fluvial naturalitzat mitjançant l´arranjament i condicionament dels marges del Torrent Catllar, redactarà un projecte seguint els criteris d´intervenció fixats per l´Ajuntament de Valls. Aquest projecte es limitarà a l’àmbit del Torrent que està inclòs dins el sector”, es podia llegir en el document.
Era l’inici d’un projecte que superaria el període de la present legislatura i que seria presentat en una maqueta reproduïa aquest Parc de la Ciutat que s’havia de construir en una zona cèntrica i de molt bon accés. Un projecte molt encertat i amb bon criteri, i diria que necessari, que tenia en cartera Dolors Batalla des de la pre-campanya electoral. La seva execució donaria una imatge de capitalitat a Valls, conjuntament amb el Museu de Ciutat que s’havia d’habilitar a l’edifici de l’antic institut Narcís Oller.
També en aquest plenari s’aprovava la col·laboració de l’Ajuntament amb la parròquia de Sant Joan per recuperar la malmesa Capella del Dolors, i algunes obres de patrimoni cultural, tot dins d’una campanya de recuperació patrimonial engegada pel rector de Sant Joan, mossèn Josep Bofarull.
L’any 2006 es consumava la polèmica remodelació del Pati, molt debatuda durant varies sessions plenàries anteriors. La remodelació va transformar la plaça en un lloc àrid, impersonal i poc funcional, transformant un dels indrets més idíl·lics de la capital de l’Alt Camp en un desert de ciment. L’aparcament al Pati tampoc ha estat un revulsiu per al comerç de la ciutat ni per millorar la situació del Barri Antic, cada vegada més deteriorat. Era una inversió que hipotecava els ingressos durant uns quants anys i que tots sabem quin ha estat el resultat.
En les eleccions al Parlament de Catalunya, celebrades el dia 1 de novembre de 2006, Dolors Batalla resultà elegida. Ocupava la tercera posició a la candidatura de Tarragona, encapçalada per Joan Miquel Nadal, candidatura que va ser la més votada en aquesta demarcació. En el conjunt de tot Catalunya el partit més votat també va ser CiU, amb Artur Mas al capdavant, però va governar José Montilla pel pacte del tripartit. A partir d’aquesta data, l’alcaldessa de Valls també era diputada al Parlament de Catalunya, i això li feia perdre intensitat en la seva dedicació a la ciutat, confiant la força del govern a Albert Batet, Carme Mansilla i Marti Barberà, juntament amb els socis d’ERC. Restava menys d’un any per acabar la legislatura i per a les eleccions municipals de 2007.
Durant aquest temps el cercle decisiu del govern es va reduir i va quedar a l’embat de la prevalença del tarannà autoritari dels seus membres, que ja es veia venir des dels primers mesos de govern. Aquesta actitud s’accentuà progressivament, directament i obertament, però també des de les bambolines de la gestió.
Ignoro per què Dolors Batalla, a la qual conegué amb coratge, oberta i flexible al diàleg, va caure en aquesta via closa i isolada. Desconec si va ser per la influència del partit, que es trobava en declivi i menesters de llancis cridaners, o bé per l’estil de procediment dels col·laboradors que havien ocupat l’espai al voltant de la seva figura.
Seguint en la línia, un xic contradictòria amb els postulats de l’inici de legislatura, de no ampliar plantilla i mantenir un pressupost ajustat, es presentava la creació d’una nova plaça vacant, quan encara no feia dos mesos que s’havia aprovat la modificació de la plantilla. En aquest cas era per a ampliar les places dels Serveis Jurídics de l’Ajuntament, que plantejaven molts dubtes ja que afectaven a funcions de comandament.
D’altra banda, i també contràriament a allò que es postulava en l’ideari de la campanya electoral, el mes d’agost de 2005 els vallencs pagaren l’impost dels habitatges amb un fort increment en relació al 2004. El rebut de l’IBI s’incrementà un 27,84 %. El malestar es deixava sentir a peu de carrer.
El febrer de 2006 perdíem dos professionals d’inqüestionable qualitat que manifestaven la seva incomoditat per la deriva que estava prenent el govern de la ciutat. Renunciava a la seva plaça el secretari, el senyor Joan Antoni Font, que marxava de secretari a l’Ajuntament de Tarragona, i també finalitzava el servei de secretari, el senyor Josep Maria Sabaté, que es traslladava a l’Ajuntament de Reus. El senyor Batet, responsable de RRHH, creà la plaça de Cap de Serveis Jurídics, on no s’incloïa el Servei de Secretaria. Feia dos mesos que s’havia aprovat la composició de la plantilla de treballadors i ara es modificava novament, contradient tot el que es deia a l’inici de la legislatura. Hi havia la sospita de què la plaça ja estava assignada.
El plenari del dia 13 de novembre de 2006 el presidia el primer tinent d’alcalde, el senyor Josep M. Manresa per absència de l’alcaldessa. El punt que s’havia d’aprovar deia: “Deixar sense efectes el règim de dedicació exclusiva atribuït a l’alcaldia i modificació del règim econòmic d’assistències als òrgans col·legiats de la Corporació”. El senyor Batet, com a portantveus del govern, defensà breument la proposta que s’aprovà per 12 vots a favor dels regidors dels grups municipals de CiU, ERC, PP i la CUP i 8 abstencions dels regidors del grup municipal del PSC.
L’entrada de Dolors Batalla al Parlament li facilità l’accés a nous cercles més enllà del grup del seu partit. Amb el temps fructificarien i incidirien plenament en el desenvolupament dels pactes per a la següent legislatura que era ben a prop.
L’enrenou del plenari amb el cessament del portaveu del grup de govern, el senyor Jordi Rius, la dimissió de la regidora Lídia Garzón, la meva renúncia a la dedicació exclusiva, el nomenament sense concurs -de pressa i corrents-, de la gerent de Casa Caritat, i el posterior nomenament dels substitut de la senyora Garzón, menyscabà la personalitat de l’alcaldessa. El Grup de Govern havia perdut l’encantament que havia transmès la candidata Dolors Batalla. Ara, es seguien unes altres vies molt més polítiques, amb tot el que això comporta a l’hora de seleccionar prioritats. El Grup de Govern havia canviat radicalment, l’entorn de l’alcaldessa s’havia reduït a un petit cercle de fidels. Tot això feia pressentir que, tot i que s’acabaria la legislatura, els canvis serien en la confecció de la llista per a la propera legislatura, on es mantindrien els de tarannà més autoritari, els quals intervindrien molt directament en aquesta confecció. L’actuació, amb actituds autoritàries, del senyor Batet, com ara el fet de negar la possibilitat de debatre propostes abans de desestimar-les, perjudicaven la imatge de l’alcaldessa, que semblava que es sentia a gust amb aquest caire que anava prenent el govern de la ciutat.
El govern de l’alcaldessa Batalla aconseguia tancaments comptables amb superàvit, però això comportava que Valls es situés entre les ciutats més cares de Catalunya. L’any 2006, només en impostos indirectes es recaptaren prop de vuit milions d’euros. Cada vegada s’estava imposant més el criteri economicista del regidor Batet, amb el beneplàcit de l’alcaldessa, un fet impensable a l’inici de la legislatura. L’Ajuntament es gestionava més com una empresa o com un banc, i no com un organisme públic al servei dels vallencs. Quan durant tres anys s’incrementen els impostos de manera important, justificant-los com un sanejament i, en arribar l’any electoral es congelen es dona una mala imatge. És una actitud plenament electoralista.
Dolors Batalla no podia sentir-se còmode amb aquestes actituds que no eren seves, però les assumia tapant-se el nas degut a la situació en què es trobava la cohesió de l’equip de govern. No podria estar d’acord, coneixent la seva trajectòria de regidora, amb què es convoqui una roda de premsa per fer la presentació del pressupost de 2007 abans de la comissió informativa als grups polítics; una roda de premsa que va ser més extensa que la pròpia comissió informativa.
Acabava l’any 2006 i entràvem en un període electoral. L’alcaldessa revalidaria la seva candidatura Això seria un impàs en els moments viscuts en els darrers mesos: preparació del programa electoral, de la candidatura i la planificació d’actes electorals. Es veien venir nous pactes.
Després d’un llarg període de compartir sessions i comissions al Parlament de Catalunya, era previsible que arribaria la col·laboració efectiva entre l’alcaldessa Dolors Batalla i la portaveu del grup socialista a l’Ajuntament de Valls, la senyora Nuria Segú; les ideologies i el criteri de les dues líders no estaven tan distanciats. Per tant, es va produir el pacte de govern entre tots dos grups en aquesta l’actual legislatura, i es va fer efectiu l’últim trimestre del 2007. Era un acord lògic que, teòricament, hauria de beneficiar la ciutat i agilitzar els projectes encallats.
En el plenari corresponent al dia 30 de novembre de 2007 s’aprova el decret d’alcaldia mitjançant el qual s’oficialitza el pacte de govern de CiU i PSC. Això comporta una modificació de la Junta de Govern Local en la qual s’incorporen representants d’ambdós grups. Entre els punts del decret, a més dels nomenaments de les tinències d’alcaldia, amb la senyora Segú com a primera tinent d’alcalde, crida l’atenció l’increment de puixança i confiança que se li dona al senyor Batet. Se l’anomena regidor adjunt a l’alcaldia, amb delegacions directes de l’alcaldia, un fet que denota com va adquirint el paper de suport essencial a l’alcaldessa.
En el cartipàs de la nova organització s’observa un desequilibri entre les diferents regidories pel que fa al tractament que reben: alguns amb una dedicació exclusiva camuflada -dos regidors-, i algun altra regidor al que se li ha reduït notablement la seva tasca, però mantenint la mateixa dedicació parcial.
Des de feia messos estàvem en una singladura en què aquell idealisme amb què es presentà la candidata a l’alcaldia l’any 2003, s’anava diluint al mateix temps que s’esvanien aquells projectes. El Barri Antic quedava marginat definitivament a un extrem de la ciutat; es consolidava el creixement de la ciutat pel passeig de l’Estació en direcció al polígon. Havia semblat que amb l’alcaldia de Dolors Batalla s’acabaria amb els anys fomentant el creixement de la ciutat en una sola direcció: Fornàs, Nou Vilar… Tot molt allunyat del Centre Històric. També començava a quedar en l’oblit l’altre costat on hi havia l’Hort del Carme, el Prado, Portal Nou… Ara es parlava del Parc de Ciutat, el projecte Ruanes, que es va esfumar amb la mateixa lleugeresa amb què havia aparegut, una mica més que una campanya electoral. Mentre, seguia encallada la ubicació del Museu Casteller; l’opció d’allotjar-lo a l’edifici de l’antic institut Narcís Oller era una bona alternativa. Ara l’apetència és delegar competències del ple cap a la Junta de Govern, una mesura de concentració de poder i que no afavoreix la transparència de la gestió municipal.
Al setembre es va produir la sorpresa. Tot i que notàvem la situació incòmode amb què es trobava l’alcaldessa no sospitàvem que es produiria una decisió tan dràstica, tenint en compte que s’apropaven les festes decennals i la il·lusió d’un mandatari sempre és presidir unes festes tan significatives per a la ciutat. Jo em trobava uns dies per Lugo i vaig rebre la trucada de Dolors Batalla, que requeria la meva presència urgent a l’ajuntament de Valls. Em va sorprendre la urgència amb què em feia la petició. Desconeixia què podia passar perquè feia dies que no anava per l’Ajuntament. Vaig trucar a una periodista de confiança que, com jo, també ignorava que estava passant i la celeritat de la convocatòria. Aquesta periodista va pensar que, donada la situació a l’Ajuntament, demanarien la meva renuncia com a regidor. Quan vaig arribar a Valls, el mateix matí vaig anar a l’Ajuntament i vaig saber, que el dia abans s’havia produït una reunió amb l’equip de govern on Dolors Batalla comunicà la seva dimissió com a alcaldessa de Valls. El més probable és que les poques persones més pròximes al seu cercle coneixien aquesta decisió des de feia uns dies i ho haurien tractar i valorat per preparar l’alternativa immediata, amb l’aquiescència del PSC, socis de govern en aquells dies.
La premsa se’n va fer ressò ràpidament:
“L’alcaldessa de Valls, la convergent Dolors Batalla, ha anunciat aquest dimecres que renuncia a seguir en el càrrec per motius personals relacionats amb la seva família. Batalla presentarà la dimissió dissabte que ve en un ple extraordinari i proposarà el regidor Albert Batet com a substitut. Batalla, de 39 anys, es mantindrà com a diputada al Parlament. CiU ha convocat una assemblea extraordinària de militants per valorar la renúncia de l’alcaldessa i el seu relleu. A la reunió hi assistirà el secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, el secretari executiu de Territori i Acció Municipal del partit, Lluís Corominas, i la mateixa Dolors Batalla.”
Com es pot comprovar, la presència de Lluís Corominas no hi podia faltar per acabar d’estirar els fils des d’una CiU en decadència i descomposició. Aquí també es decidiria el successor, que ja estava ben lligat entre els propis responsables de govern. Feia temps que es vivia la bona sintonia Batalla – Batet. Dolors Batalla havia derivat cap a la idiosincràsia molt absolutista -estranya per la joventut del personatge-, del senyor Albert Batet.
La notícia a la premsa era la següent:
“El jove regidor de Convergència i Unió a l’Ajuntament de Valls, Albert Batet, de 29 anys ha estat proclamat avui al migdia nou alcalde de la capital de l’Alt Camp. L’elecció de Batet es produeix dies després que l’alcaldessa sortint, Dolors Batalla (CiU), anunciés que dimitia del càrrec per motius personals, relacionats amb el seu àmbit familiar més proper. L’elecció es va produir al darrer ple municipal. Els grups municipals que hi van presentar candidatura són CiU, que presentava Albert Batet, la CUP que presentava Gerard Nogués, i el PPC que presentava Francesc Caballero. El PSC, soci de govern de CiU en l’actual mandat municipal, ha renunciat a presentar-hi candidat així com també ERC”.
Finalment ha estat Albert Batet (CiU) qui ha guanyat la votació obtenint un ampli suport de 17 de 21 regidors que composen el Consistori vallenc. CiU i PSC han votat a favor de l’elecció de Batet, mentre que ERC s’ha abstingut i CUP i PP han votat els seus respectius candidats. Més d’un centenar de persones, entre les quals nombrosos polítics sobretot de l’òrbita de CiU, han assistit al ple extraordinari d’aquest dissabte amb motiu de la renúncia de l’alcaldessa Dolors Batalla. Batalla no ha estalviat crítiques, advertint a tots aquells “incrèduls” que posen en dubte la validesa i la continuïtat del pacte de govern entre CiU i PSC a l’Ajuntament de Valls, que sembla que queda del tot garantit.
Dolors Batalla ha afirmat que li ha produït certa tristesa que diversos sectors s’hagin malfiat d’aquest acord. D’altra banda l’alcalde electe de Valls, Albert Batet, ha afirmat que “per mi fer d’alcalde vol dir fer pinya, fer d’alcalde vol dir sumar esforços, fer d’alcalde vol dir treballar en equip, això és per mi fer d’alcalde i així ho faré”. Finalment, doncs, no hi ha hagut sorpreses d’última hora com en certs moments històrics a Valls, i CiU ha aconseguit un relleu a l’alcaldia i, alhora, en el lideratge de la formació per primera vegada des del juny de 2003 (29.09.2008).
Així s’iniciava el senyor Batet al capdavant de la ciutat. Un cop acabat el seu mandat, no ens equivocarem en afirmar que ha estat el pitjor alcalde de tots els que hem conegut en els quasi vuitanta anys de vida que portem. La situació de la ciutat de Valls, tant en intramurs com pel que fa a la seva projecció externa, s’ha deteriorat a un ritme vertiginós, sense tenir cap projecte que recondueixi la situació i obri una escletxa d’esperança davant la manca d’imaginació en projectes tan necessaris com ho són l’Escola de Música, la seu de la Policia Local, el manteniment dels espais culturals, l’ampliació del Museu de Valls, i tants altres projectes. Manca d’imaginació per saber utilitzar edificis catalogats i recuperar-los per suplir totes aquestes mancances tan evidents. És la lògica del que hauria de ser i no és, i que tants vallencs tenim tan clar, però no ho és tant per als que ho han d’administrar i executar.
El nomenament d’Albert Batet fet per Dolors Batalla com el seu successor, fou una molt mala herència per a la ciutat. Batet havia demostrat àmpliament els seus defectes i virtuts en els anys de regidor. Amb els anys van deixar empremta en la ciutat les accions del seu caràcter autoritari i, així mateix, els defectes que inhabilitarien qualsevol persona per ser al capdavant d’un govern municipal o un càrrec de responsabilitat administrativa. La poca observança a l’hora d’exhalar comentaris despectius, l’incompliment de confidencialitat en converses personals, despatxant-se -al seu gust i alegrement-, i tergiversant aquestes revelacions enmig d’una taula amb amics i amigues davant d’unes ampolles de vi, denoten la immaduresa d’una persona. Comentaris trafolles i acusatoris cap a persones honestes i qualificades en la seva responsabilitat laboral, enmig dels aldarulls dels assajos de la Colla Vella… Sota el seu mandat la nostra ciutat entrà en una trajectòria decreixent, accentuant-se una pèrdua d’influència que esdevenia realment preocupant; la degradació de la convivència i la seguretat, el desencís en les institucions, o el deteriorament dels serveis essencials per al ciutadà completen l’ocàs de la ciutat. Fou un mal llegat de l’alcaldessa per a la ciutat en el crepuscle d’una trajectòria política…
Per als que desitjàvem veure la nostra ciutat llençada a l’estela de les capitals del país i referent d’una comarca ben important, aglutinadora del desenvolupament i activitat dels pobles que la conformen, crec que perdérem una dirigent que inicialment presentava uns objectius seductors i engrescadors. Així va ser, malauradament, per a aquells projectes en què no va aconseguir el suport que esperava, no per part dels grups de l’oposició sinó, possiblement dels més propers, tant del partit com del govern. Mantenir un pacte, que per ideologia era ben vist a Barcelona, li ocasionà limitacions i lligams que malbarataren els objectius marcats en el programa “Plantem Valls al món”, com hem comentat superficialment en pàgines anteriors. No tan sols va experimentar el desencís de no veure el complex museístic, o la recuperació del Barri Antic, o el Parc de Ciutat -quan ho tenia a tocar-, sinó que cada vegada més decebuda, entrà en un període en què a aquesta feblesa s’hi afegí la greu malaltia de la mare per la qual sentia una gran estimació. Aquell coratge que va tenir en molts moments, no fou suficient quan decidí estar al costat de la seva mare, quan veia com la perdia dia a dia. La il·lusió per la política i per la ciutat ja era més un desencís de veure fins a on havia arribat; res era el que havia volgut que fos.
Dolors Batalla va ser una víctima de l’entorn que ella va crear i també del seu caràcter, inestable i feble, on s’hi va posar el corcó de la manipulació dependent.
Tot el meu respecte, afecte i estima per a la Dolors Batalla. Fou una gran ocasió, -perduda-, per a la nostra ciutat, una persona molt valuosa que hauria estat una bona alcaldessa per poder assolir el gran Valls que tots anhelàvem i del que cada vegada en som més lluny.
(*) Les informacions que reproduïm dels mitjans de comunicació han estat extretes de https://www.reusdigital.cat/generapdf.php?id=2395
www.vilaweb.cat del 25 de setembre de 2008
tottarragona.cat (Pili Domínguez) de 24 de setembre de 2008
reusdigital.cat
