Amb l’arribada de la primavera, quan apunten les primeres hores del mes de maig, ens saluda la tant esperada Ginesta. Ens escorta per l’armellada xarxa d’àrids camins de ciment i asfalt que la iniciativa humana, en nom del progrés, ha vestit la nostra terra, i vol acompanyar-nos i proporcionar-nos, amb la seva presència als vessants d’aquests trajectes, durs i inhòspits en què s’han convertit els nostres verds camps, transmetre’ns l’esperança i l’alegria de la primavera, i ens fa conèixer que no tot s’ha perdut; ella hi serà per cada primavera.
En un temps, no tan llunyà, va ser catifa de color i aromes dels nostres carrers, adornats per aquells veïns tant estimats i recordats; els homes afanyant-se per anar al camp, caminant o amb bicicleta, a buscar aquesta flor tan mediterrània; les dones i els infants esperant per recollir la flor; després cobrir el terra del carrer amb motius ornamentals, on la Ginesta era la gran protagonista. El quefer dels veïns allà restava per admiració de tots, que s’honrava al ser catifa immaculada, fins que per allà passava la Custòdia per la Processó del Corpus.
En arribar la primavera, des de que eixim al camp, sempre ens acompanya en el nostre trajecte, esplèndidament present en totes les voreres, amb el seu color brillant ple de vida; el perfum que desprèn ens trasllada a aquells anys en que vestia els nostres carrers; primer en l’obra d’art tant acurada i admirada feta pels veïns. Després de la Processó, els vallencs, en aquelles passejades tant habituals per aquell carrer, removien suaument lo que trepitgen i es respirava aquella olor inoblidable de frescor que desprenien les fulles verdes acabades d’arrancar i l’aroma de la Ginesta tant entranyable i estimada.
