El toc de campanes, els nens jugant a la plaça, l’anar i venir dels carros, la trompeteta del brossaire, eren els elements indestriables del paisatge sonor de la nostra ciutat en els anys quaranta; però n’hi havia un que encara ressonà fins els anys seixanta. Era el Pregoner.
Cada poble tenia el seu protocol i tradició, per fer arribar les novetats i ordres als ciutadans, però sempre solia ser l’agutzil qui s’encarregava de fer els pregons entre les moltes tasques que té encomanades. A Valls teníem a un empleat municipal, només dedicat a aquesta tasca. Era don Eligio Pascual, d’origen aragonès, que va venir a Valls acabada la guerra. Era conegut de tothom, i tot i no saber el seu nom, s’havia fet familiar per la seva continuada presencia al carrer; fou l’únic Pregoner que hi va haver en molts anys, al menys jo només vaig conèixer aquest. Era una persona minusvàlida de l’extremitat inferior esquerra, anava uniformat, semblant a un policia municipal, i amb gorra de plat; era un expert amb la trompeta, que la portava sempre sota el braç, o agafada per la ma, que acompanyava amb el moviment del braç el balanceig que li obligava la seva minusvàlua, molt accentuada; un caminar pausat i regular, que els més petits coneixíem prou bé per que el seguíem com mosques per veure l’espectacle; l’acompanyàvem en alguns trams del seu recorregut escoltant el pregó; l’enteníem però no compreníem el que deia.
Sortia de l’Ajuntament amb la gorra al cap, la corneta a la mà i mig foli de paper on duia escrit el pregó, i anava repassant els carrers de la ciutat, s’aturava de tant en tant, sempre en el mateix lloc, es posava la corneta als llavis, tararíííí… tararíííííííí… tararííííííííííííííí…, uns segons d’espera i la frase inicial de rigor. Els veïns i les veïnes sortien a escoltar la crida, i ell llegia en veu molt alta, tot tibat, molt seriós: “Por orden del señor alcalde, se hace saber…” I tot seguit el missatge de torn. Acabava el pregó dient: “Saludo a Franco. Arriba España”; i seguia la seva ruta habitual fins a la següent parada. Era com si, per tots els pregons, s’esgrimís clarament que es comptava a més amb el permís de la primera autoritat.
Tenia dos tocs, un era un toc llarg, amb una melodia que recordava el toc d’atenció militar, molt cridaner, que atrau l’atenció, crec que se’n deia el Toc Reial; era per anunciar comunicats oficials i actes oficials. L’altra toc, més senzill, tot i l’aparença menys solemne, era un toc d’atenció sever; anunciava novetats en el mercat, modificacions de preus i ofertes en les llistes del racionament, també espectacles no oficials.
El Pregoner anunciava així disposicions i convocatòries oficials, com també l’arribada d’aliments, que anaven escassos pel racionament. Cada cop repetia l’operació en els diferents indrets de la ciutat, sempre els mateixos, a places, placetes i creus de carrers.
Cada poble tenia el seu protocol i tradició, però solia ser l’agutzil qui s’encarregava de fer els pregons entre les moltes tasques que tenia encomanades. A Valls teníem a Don Eligio, personatge establert a la ciutat, molt estimat i respectat pels vallencs. Molts ho recordem prou bé: “Quan senties la música de la trompeta, ja et saltava la guspira i pensaves: a veure què diuen ara? Ho hem viscut molts anys de la nostra vida i crec que és una part més del poble.”
El Pregoner es feia sentir carrer per carrer: “A cada cantonada tocava la trompeta i, després, feia el pregó. Ara ja s’ha modernitzat i ho fan per anuncis a la premsa, i em sembla molt bé, encara que no ens assabentem de quasi res.”
Durant molts anys, pels carrers de Valls, van ressonar la potent veu i els tocs de corneta del recordat Eligio. És una part de la història de la nostra ciutat.
