Josep Gelambí i Sans (Barcelona, 1913 – Valls, juny de 1991). Tot i que havia nascut a Barcelona es trasllada de petit a Valls. Estudia música amb el seu pare -Joan Gelambí Barbera- i esdevé músic, compositor i pianista. De fet, amb només deu anys, toca el piano al cine mut de Valls, i amb dotze, comença a tocar aquest instrument a totes les festes de la Societat Agrícola de Salomó, excepte per la Festa Major, festivitat en que es llogava una orquestra. Amb catorze anys ocupà la placa de pianista a l’orquestra de Valls “Els Vermells”. S’hi esta fins el 1934, any en que, mor el seu pare, agafa la direcció de l’orquestra “La Lira Vallense”. Després de la Guerra Civil, es un dels fundadors de l’Orquestra Marabú de Valls, on hi toca gairebé trenta anys. Toca i participa en altres agrupacions musicals: pianista del Quintet Sanahuja, director del cor de l’Aroma Vallenca a partir de 1945; pianista i membre i director de diverses orquestres – La Lira Vallenca, Orquestra Sanahuja, Orquestra Marabú, La Principal de valls,…. – , durant molts decennis era habitual veure’l davant de les seves orquestres, en les cercaviles pels carrers de Valls o en les processons, o en els corresponents concerts i balls que feien les orquestres en les entitats socials de la nostra ciutat.
Marcà una fita important en la vida cultural vallenca. Abans de la guerra civil foren molt continuades les representacions de sarsuela representades al teatre de la Societat Agrícola, que ell dirigí: Bohemios, Los africanistes, La Dolorosa, Los de Aragon, etc.; en aquell moment constituïen un bagatge musical popular molt important, per fer arribar-ho a la gent amb pocs recursos econòmics. Era l’època del Grup Guimerà, del que era el director musical, i contava amb un element imprescindible, el tenor Joan Comas. Una de les darreres obres estrenades abans del parèntesi de la guerra fou “Masquerada”, amb lletra de Josep M. Fàbregas i música del mestre Gelambí.
Professor de música del col-legi Campanals i pianista durant tres o quatre anys amb un conjunt de Tarragona anomenat La Moga. L’any 1969 deixa les orquestres i només es dedica a fer classes particulars de música. Algunes de les seves composicions són: el sainet Mascarada (1935) i les sarsueles Rutas heroicas (1944), La canción del terrufio (1945) i El mesón de los arrieros (1947). Musica Els pastorets de Folch i Torres, que els vallencs d’aquells anys la recorden com molt familiar; una música i orquestració esplèndida. També compongué algunes sardanes.
Com tots els músics d’aquells anys, va compaginar la seva estimada activitat musical amb les tasques professionals, que era el sustento material, a la secció de manipulats de l’Impremta Castells de Valls.
Persona molt coneguda i estimada a Valls i en molts dels pobles on era habitual la seva actuació en festes majors.
Es dedicava a ensenyar música (especialment solfeig, piano i contrabaix), primer a la Societat Coral Aroma Vallenca i després on vivia, al tercer pis del número 2 del carrer de Sant Sebastià, cantonada amb el carrer de Sant Antoni; a la planta baixa hi havia la farmàcia Català.
Quan vas afegint anys a la teva vida t’encamines a un creixent de vivències plenes d’oblits i silencis, cada vegada mes allunyat de les persones que han estat a l’entorn en moltes èpoques de la vida local.
En la nostre societat actual hi ha una manca alarmant de comunicació cordial entre tots els que formem la societat ciutadana, on l’oblit és el dominant prioritari. Son molts pocs els vallencs actuals que coneixen, o tenen una mínima referència, d’aquest important personatge que avui recordem, quan realment mereixeria estar entre els nostres il·lustres, per ser un vallencs convençut, un autèntic patriota molt idealista, excel·lent músic-compositor i intèrpret, capaç de donar vida a grans moviments culturals, tant deficitaris a la nostra ciutat.
Com a músic s’incorporà a les orquestres dels anys trenta que actuaven a les festes majors. Gelambí fou un mestre de música que tant podia dirigir corals i orquestres com fer concerts de piano, per la seva gran tècnica interpretativa que li permetia enfrontar-se a les partitures dels autors més consagrats.
Persona de molt caràcter i molt geni, amb molta energia a la batuta; no tenia ni amics ni parents, a l’hora dels assajos.
