Valls, novembre 1949
Al llarg de la meva vida he anat a poquíssimes manifestacions. Crec que es podrien comptar amb els dits de la ma i encara sobraria algun dit. Però si que vull recordar la primera, per que m’hi portaren, quan tenia sis anys. Estàvem en plena preponderància de l’església en la nostra societat. La majoria d’actes socials estaven organitzats des de estaments i organitzacions eclesiàstiques, bastants més que actes de contingut polítics. Entre els tants que es celebraren a la nostra ciutat hi va haver el de la campanya contra la blasfèmia. Fou a finals de novembre de 1949; la idea era molt bona: desterrar les males paraules del nostre llenguatge i procurar el predomini de les bones paraules en les converses. El lema era “Contra la blasfèmia y el mal hablar”.
Foren tres dies de conferències i actes litúrgics, i pel diumenge es reservava l’acte dedicat als infants, en una manifestació al carrer, on cadascun portava una pancarta amb el lema “No blasfemeu”; fins no fa massa encara en veien en algunes parets de la nostre ciutat alguna d’aquestes tires enganxada.
Doncs bé, els col·legis, acadèmies, entitats religioses i famílies ens hi portaren per fer el recorregut des de Sant Joan fins el Pati, on es feia l’acte reivindicatiu. Era la “Cruzada Infantil Antiblasfémia”. Anàvem tots agrupats i al capdavant alguns dels més grans, que tindrien onze o dotze anys. Recordo molt be que el que portava la pancarta més grossa era Tomàs Mestre Vives, que després d’uns anys seria Catedràtic de la Complutense de Madrid. Segurament l’honor de la pancarta gran era per ser fill de regidor de l’ajuntament. Però hi havia altres companys del Tomàs que també els hi hauria agradat portar la pancarta, però ell es va fer posseïdor de tal honor, al que no va claudicar, fins hi tot defensant-lo contra els altres a cops de pal de pancarta; però els altres també portaven pancarta encara que fos petita. No hi hagueren males paraules, però la festa acabà en ball de bastons.
