Valls 16/4/1886 – Barcelona 9/4/1966
Joan Estil·las Reixach va ser metge, digestòleg. Persona de cultura exquisida, sobre tot en arts plàstiques i música. S’introduí en aquest mon mitjançant un dels seus pacients, el propietari de l’Hotel Colón de Barcelona; fou convidat a les reunions setmanals dels dimecres en aquest hotel, on Lluís Planduria era l’animador de les reunions. Posteriorment fou assidu d’altres entitats culturals com el Reial Cercle Artístic i el Cercle Maillol de l’Institut Francès. La seva dedicació en el món de l’art tingueren l’origen en aquestes relacions personals i la seva amistat amb l’escultor Manolo Hugué i el pintor Marià Llavanera.
Fou un protector, o mecenes, dels artistes joves que trobaven en ell l’ajut que cercaven. Molts d’ells foren promocionats i llençats a les cotes altes del mercat cultural gràcies al seu interès i visió de la qualitat artística dels joves artistes.
El Dr. Estil.las feia molts anys estava absent de Valls, residia a Barcelona. Era el metge més vell d’entre els vallencs que exerceixen la medicina a la ciutat comtal. Els seus coneixements mèdics, per la seva bondat natural, fonamentada i enriquida per les seves virtuts, es projectaren, principalment, als humils i sobretot als joves artistes, que estaven necessitats, lo que li va valdre establir bona relació.
Durant anys, encara que el seu amor per Valls era ben viu, la plena dedicació a la vocació mèdica el mantenia apartat, aparentment, del seu Valls. Que això només era aparença quedà plenament provat en els seus darrers anys en què, gaudint del descans professional, l’amor per la seva ciutat va florir i es va revifar amb força: tot l’ardor posat al servei de la professió es transferí a la seva ciutat d’origen.
El Museu de Valls fou la seva dèria i la màxima quimera, per poder així «fer alguna cosa positiva per a la meva ciutat». La seva aportació fou clau en els primers anys del Museu de Valls
Al Dr. Juan Estil-las li hem d’agrair, en gran part. que Valls posseeixi un Museu digne i mereixedor de visitar-se: S’obri-re, modestament, pel voltants de l’any 1954, quan n’era director el professor Joaquim Avellà, uns deu anys abans de la mort del Dr. Estil-las; amb la col·lecció del llegat d’un altre il·lustre vallenc, el senyor Francisco Blasi Vallespinosa i algunes altres petites aportacions, fou enriquit ràpidament amb la donacions d’olis, aquarel·les, dibuixos, etc., així com d’escultures (algunes de Manolo Hugué) d’excel·lents artistes, majoritàriament contemporanis i de diferents estils, que sobrepassaren aviat la suma del centenar d’obres, que s’exhibien en tres sales del Museu, que portaven el seu nom i que li donaven categoria i qualitat.
Per això, en reconeixement i agraïment, l’Ajuntament li va demanar que portés la bandera de la Ciutat a la processó de Sant Joan de 1957, després de la inauguració oficial de les tres sales que s’havia celebrat uns mesos abans amb diferents actes i amb assistència de distingides personalitats del món artístic. L’assistència de vallencs a la processó fou un homenatge i una manifestació pública de gratitud a l’insigne vallenc.
Es sentia satisfet i orgullós de com creixia el “seu” Museu de Valls. Tot sovint hi feia donacions que les feia en presencia del propi autor de l’obra; com la donació d’una escultura de Tarragó, el diumenge 19 d’octubre de 1964, en que a l’escultor l’acompanyava la seva esposa, amb el Dr. Estil-las i el Sr. Xifré i senyora. L’acte de donació pel Museu Municipal es feu a l’ajuntament a les 12’30 del migdia.
Sovintejaven les seves visites a Valls, el diumenge cinc de juliol de 1964 hi va venir acompanyat del Vescomte de Güell, President del Circulo Artístico de Barcelona, de l’escultor Frederic Marés i del Sr. Xifré. L’objecte era mostrar, a les referides personalitats del mon artístic, el Museu de Valls, obra prioritària pel Dr. Estil-las. Foren rebuts per l’alcalde, Román Galimany; pel senyor Romeu, tinent d’alcalde de Cultura i pel regidor Sr. Tost, acompanyats amb els quals visitaren el Museu.
L’actual director del Museu de Valls, Jordi París, defineix el legat del Dr. Estil-las com: “calculem que la col·lecció estava formada per unes dues-centes obres, que van ser repartides entre el Museu de Valls, la part més nombrosa (cent cinquanta peces), entre la família i unes poques obres donades al Museu de l’Empordà i al Reial Cercle Artístic de Barcelona. A més de les que va donar a títol personal, de la qual cosa només ens consta documentalment que en va donar una a l’alcalde de Valls”.
El dissabte dia 9 de maig de 1966. al capvespre, es va informar a l’Alcaldia de la mort, a Barcelona, del Dr. Joan Estil-las Reixach. ocorregut a la tarda del mateix dia, així com del seu desig de ser enterrat al cementiri de la seva ciutat natal i on s’efectuarien igualment el sepeli i els funerals. Li mancaven pocs dies per complir els 80 anys.
Complint-se aquesta darrera voluntat de l’il·lustre extint, el dilluns 11 d’agost, pels volts del migdia, va tenir lloc en la nostra ciutat la cerimònia de l’enterrament a l’arxiprestal de Sant Joan, i conducció del fèretre al Cementiri, on el Dr. Estil-las va rebre cristiana sepultura i on reposa i dorm el somni dels justos. A les 11 del matí havia arribat a Valls procedent de Barcelona, mitja hora abans de la prevista.
L’acte de l´enterrament l’oficià el senyor arxipreste; hi assistiren l’alcalde amb els membres de la Corporació Municipal i amics del Dr. Estil-las que havien tingut coneixement del sepeli.
De la família hi foren presents la seva vídua, el seu fill Joan amb la seva esposa i altres familiars, amb alguns amics íntims, entre ells el senyor Cèsar Martinell, qui l’acompanyà des de Barcelona.
Al cementiri, amb els mateixos assistents, després de rebre sepultura. en un acte senzill i íntim però emotiu. un jove estudiant del Seminari de la Companyia de Jesús, li va rendir el darrer record piadós amb la lectura de l’Evangeli de la resurrecció de Llàtzer i de salms adequats; acabant-se amb l’oració del Parenostre.
El dijous, dia 21, a les 8 de la tarda, a la parròquia de Sant Joan, l’Ajuntament li oferí uns solemnes funerals, amb assistència dels seus familiars, amics i admiradors.
Si en vida va estar absent de Valls, no volia, de cap manera, ser enterrat en un altre lloc que no fos Valls; i així va preocupar que fos. Per això l’Ajuntament, interpretant aquests desitjos, li oferí la sepultura. en què reposa tal com anhelava, que fou construïda segons les seves directrius.
Era una persona acurada en els detalls. En vida es va preocupar de tot lo relacionat amb la seva mort, quan Déu la disposés. Poc temps abans de produir-se havia escrit al senyor arxipreste disposant el necessari per al seu enterrament i funerals en aquesta ciutat. No desitjava ser portat únicament al Cementiri sinó que a Valls, i l’arxiprestal, se li efectués l’enterrament i s’implorés al Cel la seva misericòrdia. També, amb anys d’anticipació, n’havia previst la sepultura que havia dissenyat segons el seu desig. El poble de Valls, amb el seu ajuntament i les autoritats eclesiàstiques li dedicaren un record pietós i agraït pel seu amor demostrat activament cap a la seva ciutat natal.
Per millor coneixement d’aquest il·lustre vallenc, recomano la lectura dels següents treballs:
Jordi París Fortuny. Joan Estil·las Reixach, RCCAAC. 2/12/2020
Cèsar Martinell. “EL VALLENQUISME DEL DR. ESTIL-IAS. RECORDS PERSONAL. “Juventud”, 20/8/1966 pag. 3.
Juventud 11/7/64
Juventud 18/10/1964
Juventud 16/4/1966
