Subscribe Now

* You will receive the latest news and updates on your favorite celebrities!

Trending News

Blog Post

ELS  SERENOS
Del nostre País, Fem memòria, Tempus Fugit

ELS  SERENOS 

Segons diverses fonts, l’origen dels serenos, o vigilants nocturns,  es remunta al segle XVIII, l’any 1777, a València. Diuen que l’alcalde tenia necessitat de donar feina als ‘coheters’, als ‘coheteros’, que per una prohibició als tallers pirotècnics s’havien quedat sense ocupació. Se li va acudir ocupar-los en vigilar i cuidar dels carrers durant la nit.

Als primers anys dels segle passat, a la nostra ciutat, començaven la jornada formats davant de l’ajuntament, d’allí es distribuïen pels diferents enclavaments que tenien assignats. Primitivament portaven una mena de llança curta composta per un pal amb un punxo a la punta, i un fanal. Més endavant, i fins al final,                                                                                                                                                                                                                                                       només van portar un bastó recte, sense punxa i el fanal ja no era necessari quan es va estendre l’enllumenat públic. Anaven vestits amb un abric blau fosc, coberts amb una gorra de plat. En la postguerra ja no formaven davant l’ajuntament ni portaven el fanal; un bastó recta, un manyoc de claus i un pito, era tot l’instrumental per fer la seva feina; portaven les claus de tots els portals de les cases del barri que cuidaven. El xiulet era per avisar altres companys i a la policia, si n’hi avia, cas de produir-se alguna incidència  als carrers. Sembla que es prenien molt seriosament això de vigilar l’ordre, perquè feien servir el xiulet… D’aquí la dita “prendre pel pito del sereno”.

La seva feina no consistia només a vigilar els carrers: si es produïa un part en una casa, li podien demanar que busqués una llevadora; si algú s’estava morint, li demanaven que busqués un capellà per donar-li l’extremunció. Havien d’estar pendents per si es produïa un xivarri o un accident en una casa.

Les seves funcions van anar variant al llarg dels dos segles d’existència, però la que més s’ha quedat és obrir portals. Els serenos estaven acotats a una zona: una plaça i uns carrers, dels quals tenien les claus dels portals. Era una època en què les claus dels portals eren enormes. Si arribaves i no tenies la clau, cridaves al sereno perquè vingués a obrir-te. Després li donaves una propina. Per Nadal passaven per les cases a felicitar les festes amb una felicitació postal característica de la seva professió.

Després de fer el recorregut per la seva zona, i comprovar que no hi havia cap incidència, es resguardaven sempre en el mateix lloc; allí sabíem que el trobaríem, si no havia sortit a fer un servei; acostumava a ser una entrada on hi podia descansar i fer una cabotada. Quan el requerien per obrir un portal calia picar una mica de mans i apareixia ràpidament. Intentaven passar el temps lo millor possible; si trobaven pel carrer algun veí conegut iniciaven una conversa que no sabies quan acabaria, tot parlant de lo diví i l’humà.

Recordo que el “nostre” sereno es resguardava a la primera entrada del carrer de La Cort, cantonada El Pati. Sempre el trobàvem per allí.

El que passava pel carrer Carnisseria sabia que, quan la farmàcia estava de guàrdia, tenia garantida un bon entreteniment assegut en una banqueta de la botiga.  Aleshores no hi havia atracaments i les farmàcies estaven amb portes obertes fins a les onze o les dotze de la nit, sense cap problema. Hi havia sis farmàcies i les guàrdies eren d’una setmana sencera, no com ara que només es un dia rotatori. A partir de les deu de la nit passava el sereno; era molt familiar, entrava a la farmàcia, anava per darrera el taulell i cap a la rebotica: “bona nit i bon hora”; saludava  a qui allí hi havia. Quan traspassava la porta que separava la farmàcia de la rebotica, ell sabia, i no calia dir res, que, en un prestatge de l’estanteria interna, a l’esquerra, on s’hi guardaven els productes per preparar les “formules magistrals, el senyor Francisco Castellet ja li havia deixat preparada una copeta, de les que utilitzaven per medir petits volums de reactius, plena d’Aigua del Carme. Amb la naturalitat d’un acte ja habitual dels dies de guàrdia, agafava la copa i se la bevia poc a poc, assaborint-la, mentre iniciava la conversa amb el senyor Castellet. Després, deixava la copa buida i s’assentava en una de les banquetes. Algunes vegades si afegia gent que venien a buscar un medicament, o simplement passaven pel carrer i, al observar una tertúlia animada, s’hi afegien; sobre tot en temps de primavera i d’estiu, mentre no el cridessin podia estar fins a tirar portes avall.  En aquest cas es saludaven i fins l’endemà, que anirien repetint el procés mentre hi hagessin dies de guàrdia. Jo no puc recordar quan va començar aquesta relació amb el sereno. Va perdurar mentre estigueren vigents en el barri.

L’entranyable figura del sereno va desaparèixer quan ja no tenia sentit la tasca d’obrir portes per la incorporació dels  portes automàtics i panys més lleugers, així com la tasca d’avisar algú en cas de necessitat, que ja no te sentit amb la presencia massiva del telèfon.

Deixa un comentari

Required fields are marked *