El setmanari local “La Crònica de Valls”, en l’edició corresponent al dia 28 de gener de 1902, publicava una breu nota on explicava que un grup de bons filharmònics de la nostra ciutat es desplaçaven a la Corte, amb l’objectiu de saludar a la nostra compatrícia Maria Barrientos, primera soprano del teatre Reial, i a la vegada fer els tràmits amb l’eminent cantant, per que es digni cantar una de les òperes del seu repertori a la ciutat que la va veure néixer.
Certament, Maria Barrientos no havia nascut a Valls; va néixer a Barcelona però la mare i l’ascendència per aquesta línia era completament vallenca. Un practicant, sergent de Regimiento de Infantería de Ceuta nº 19, conegut com “Fijo de Ceuta”, Sr. Antonio Barrientos, natural de Màlaga, que durant gairebé tota la Guerra Civil Espanyola del segle XIX, entre 1833 i 1840, va servir a l’Hospital de la nostra ciutat, s’esposà després amb la vallenca Esperanza Llopis Pascual, filla de Miguel Llopis i Magdalena Pascual i Roca, famílies amb uns cognoms molt antics de Valls, tant que alguna es remuntava al segle XII.
D’aquest matrimoni van néixer dues filles: la segona, Maria, l’eminent soprano, nascuda a Barcelona, on es van traslladar els seus pares l’any 1885. Feble i malaltissa Maria, per recobrar la salut, va traslladar-se a viure a Valls, amb els seus familiars, la major part de l’any 1891.
Un dels destacats mestres musicòlegs d’aquells anys, el Mestre Bonet, ben relacionat d’amistat i parentiu amb nombroses famílies de Valls, sempre va gaudir de bones relacions íntimes amb tota la colònia vallenca resident a Barcelona. El Mestre Bonet endevinà les prodigioses facultats de Maria i va dirigir els seus estudis.
Només unes breus línies per destacar la vàlua de la cantant, per aquells que no la coneixien. El seu debut, a Barcelona, als 14 anys, va ser el primer triomf. Al cap de poc obtindria un clamorós èxit a Milà, l’any 1900, cantant Lakmé, del compositor francès Delibes, per lo que rebé efusives felicitacions del Mestre Massenet. Després, actuacions arreu del món. A Madrid, l’any 1904, l’èxit fou exaltat. Allunyada de l’escena durant tres anys, degut al seu casament, María Barrientos retornà triomfal l’any 1911, al teatre Colon de Buenos Aires, cantant “Lucia di lammermoor” amb Titto Ruffo.
Un diari de gran solvència, La Nación, l’endemà escrivia: «En estos tres años de retiro, la voz de la famosa cantatriz ha ganado en vigor y en expresión. Su voz, de un purísimo timbre, suena, puede decirse, como una campanilla de plata en los agudos, sin sufrir el más mínimo defecto de entonación ni de equilibrio en los prodigiosos ejercicios á que su feliz poseedora la somete. Pero estas escepcionales cualidades de flexibilidad que siempre se la reconocieron, quedan ahora como fecundadas por una expresión más cálida de las cuerdas medias y bajas, que hacen de sus sonidos como las voces del alma iluminadas por el sentimiento.»
Un altre diari, El Diario, deia: ¡«Inclinémonos ante ese maravilloso órgano en que el gorgeo y el trino desgranan cadencias de una pureza ideal! Las maravillas son siempre un arte supremo por si mismas, y la Barrientos es, en este sentido, el arte supremo.»
Pel que fa a Barcelona, escrivia La Vanguardia el dia següent d’haver cantat “II barbiere” dee Rossini: «Nos hizo oir cosas de inmenso valor: vocalizaciones admirables. Se puede decir que su labor máas bien que de ópera, parecía de un concierto qne no se acaba nunca. A los aficionados al canto ligero les dejó absortos tanta nitidez en la interpretación de los dibujos más difíciles.»
Per finalitzar aquest breu resum de cròniques direm que a Madrid, l’any 1904, es va publicar un nombre extraordinari dedicat a l’artista. Hi van col·laborar Leopoldo Canus, Eugenio Selles, Antonio Grilo, Ricardo de la Vega i altres destacats escriptors.
Aquella gestió iniciada a Madrid l’any 1902, per uns filharmònics vallencs, prosperava el moment de donar els seus fruits onze anys després. Ho confirmaven els setmanaris locals en les seves edicions dels primers dies de gener de l’any 1913; la vinguda a Valls de Maria Barrientos seria durant la primera quinzena d’aquest mes de gener; ho faria amb la companya lírica italiana que actuava en el Teatre Principal de Barcelona, on ella era la primera soprano. Representarien una sola funció al Teatre Apolo, interpretant el rol de Rosina de la coneguda òpera de Rossini “Il barbieri di Sivíglia”. Es tractava d’un esdeveniment dels que fan història.
En sol·licitar-li l’alcalde senyor Casas, quan la visità a Barcelona en nom de la ciutat, que facilités als vallencs gaudir de l’encant de la seva prodigiosa veu, recordaria els dies de la seva infantesa viscuts a la nostra ciutat. Generosament accedí a la iniciativa de l’alcalde de Valls i de l’empresa del teatre Apolo amb exquisida deferència, prometent visitar als vallencs sense rebre cap retribució. Només aquest era el secret de la vinguda a Valls de la genial artista que actuava exitosament només per les grans capitals del món.
Per fer possible la vinguda de Maria Barrientos, es constituïren una empresa organitzadora amb un grup nombrós de vallencs, bons aficionats, no amb la finalitat de lucre, sinó per cobrir el possible dèficit econòmic, com calia esperar tot i que s’omplís l’aforament del teatre. L’elevat import de les entrades era 10 pessetes butaca i 50 la llotges, sense el timbre.
Aquells dies a Valls no es parlava de res més que la vinguda de Maria Barrientos. Cantaria l’òpera de Rossini “II barbiere di Seviglia”, el dimarts, dia 7, al teatre Apol·lo.
Explicaven els nostres avis que, aquell dia set de gener de 1913, al sortir al carrer a mig matí, pensaren “Què passa avui?” La gent anava distreta, les converses de les dones, a les portes i finestres, les veïnes. Una sola preocupació pels vallencs: «Canta o no canta a l’església?» El teatre Apolo tenia un aforament bastant reduït i no hi podrien entrar tots els vallencs que volien escoltar a la insigne soprano. Els polítics demanaven entrades. L’església era una bona opció, precisament la que escolliren els meus avis, que abans anaren a rebre-la a l’estació.
A la plaça de l’Estació plantaren uns pals que els cobriren de brancatge verd i retallat. Amb ell formaren un arc on es llegia: «A Barrientos». Aprofitaren per a aquesta recepció els elements decoratius que dies abans a la nit havien servit per a la cavalcada dels Reis; i alguns d’aquests elements també serviren per decorar el teatre per la representació de l’òpera de la mateixa nit. Lo que demostra que, amb bon gust, és pot improvisar fàcilment un arc un bon arc i a baix cost.
Aquest mateix matí es produí una moguda entre els veïns que comentaven sulfurats: “Només volen que canti pels rics”. Però per fi sortiren de dubtes. Un pregó, a primera hora de la tarda, anuncià que la Barrientos cantaria a l’església.
Però es produí un nou conflicte. L’aforament del teatre era curt. Es donà l’ordre de que no es vengessin més de cinc entrades per persona. Venudes les entrades tancaren la taquilla; hi va haver alguna protesta, però la veritat és que l’empresa les vengué totes. Hi va haver demanda però no ofertes.
Tancaren fàbriques, obradors i tallers. A Valls hi havia més gent de la que es veien habitualment. I no l’havien vist mai tota aplegada. Molts anaven a l’estació.
Arribà el mateix dia 7 en tren, molt avants de la hora en que devia arribar, juntament amb els altres artistes de la companyia i 28 professors d’orquestra.
S’allotjà a l’hotel París. En les andanes de la Estació, passeig i plaça s’hi aplegaven moltíssims vallencs. El tren avançava xiulant i molt lentament, perquè la multitud s’apropava a la vora mateixa de la via.
“Prop les cinc entrà lo tren en agulles al són d’ una airosa marxa que executà una banda y al esclat d’ un sorollós aplaudiment dels milers de persones qu’esperaven en lo andén y à la plaça. Al baixar del tren, la senyora Barrientos fou saludada per 1′ Alcalde senyor Casas y per altres personalitats, mentres à la plaça de la Estació los Xiquets de Valls axecaven los seus típics castells.” (Sach de Gemechs. La Veritat, 9/1/1913)
Un pilar de cinc. Després de complimentar a les autoritats i saludar als vallencs, la comitiva es traslladà en automòbil, l’alcalde amb la Barrientos i l’empresari del teatre, passaren per sota l’arc i pel mig del passeig, molt poc a poc, cap a l’església de Sant Joan. Ja no hi cabia ni una agulla, com si es tractés d’unes festes decennals; molts vallencs esperant desitjoses d’escoltar à l’insigne cantant. Eren ja les sis quan el senyor Rector resà una Salve; després, Maria Barrientos cantà una Ave Maria, acompanyada magistralment amb 1’orgue per mossèn Antón Tomàs.
Al sortir de l’església la societat coral «Aroma Vallenca», acompanyada d’una banda de música, cantà els “Xiquets de Valls” i el “Glòria d’Espanya”, d’Anselm Clavé, davant de l’Hotel Paris on s’hostejava la senyora Barrientos, mentre els Xiquets de Valls aixecaven alguns castells.
A primera hora de la nit el públic anava al teatre Apolo; pocs moment després d’obrir les portes s’havia emplenat de gom à gom; hi assistiren el governador civil i senyora, el director del Banco de España, Francisco García del Cid, amb el fill; un magistrat de la Audiència, el Tresorer d’Hicenda, els senyors Granja, Pepe Torres, Carlos Castellarnau y altres amics. De Reus, els diputats Nogués, Soriano Mayner……
De Barcelona vingueren els Arnús, Girona altres… De Valls, tota la flor i nata, lluint les millors joies i els seus millors draps, però els comentaris que ens varen arribar era que alguna cosa tenia l’Apol·lo que apaga tota l’esplendor i la bellesa de les dones. A dos quarts de deu començà la representació de l’òpera. Fou un èxit clamorós.
Després de la funció fou obsequiada amb un banquet al que hi assistiren el Sr. Alcalde, l’empresari del teatre Sr.Padró, i dames de la nostra ciutat; algun comentarista explica que “a les tres de matinada marxà en automòbil a Barcelona per preparar el concert al Palau de la Música Catalana, a benefici del Monument a M. Cinto.” Ho posem en dubte per que en aquell any arribarien a Barcelona, com molt aviat a les sis del matí, i sense descansar no podria preparar cap concert.
L’ empresa creada per organitzar la vinguda de l’eminent diva catalana María Barrientos, donà 100 pessetes a la Casa de Caritat, quantitat a que ascendí el benefici de la funció d’òpera.
El dia set de gener de 1913 quedà cisellat a l’historia de la ciutat de Valls tant per l’esdeveniment cultural com per la resposta en massa del veïnat, una jornada de d’exultació per nostra ciutat, un dia d’art, un dia que hauria de sovintejar més en el transcurs de la nostra historia, però evitant algunes de les ridiculeses que sovint s’acostumen a fer, més pròpies d’ un llogaret que no pas d’ una ciutat capital com voldríem que fos Valls.
Bibliografia:
La Crònica de Valls, 4/1/1913
Patria, 4/1/1913
Sach de Gemechs. La Veritat, 9/1/1913
- S. La Crònica de Valls, 11/1/1913
Patria, 11/1/1913
Patria, 25/1/1913
La Crònica de Valls, 13/12/1913