Roman Galimany
Activitat Municipal en el meu record, Del nostre País, Valls, la meva ciutat

EL MODEST PROGRÉS DE VALLS

En el primer quart del segle XX, la població de la nostra ciutat va experimentar un retrocés en el nombre d’habitants. Però lo més trist és que, mentre Valls es ressagava, altres poblacions, que antany quedaven enrere, se’ns igualaven primer i s’enlairaven després. Poblacions que es movien en la mateixa dimensió de densitat que Valls i que, a meitat de segle, no es podien comparar per totes haver superat la xifra dels 20.000 habitants oficials, segons les xifres dels respectius Negociats d’Estadística. Per que Valls es va estancar?

 

La veritat és que l’augment del cens es deu excepcionalment – com en les altres poblacions- als immigrants, com ho demostra que el salt es registrés quan el Polígon i un parell d’empreses autòctones van començar a adquirir vitalitat.

 

Igualada és un altre exemple a considerar: de 10.442 habitants a l’any 1900 va passar l’any 1975 a 30.024. Senzillament va triplicar la seva població, mentre que nosaltres només l’hem multiplicat per 1’4. Som conscients que l’eclosió d’Igualada es deu, en bona part, a la recessió vallenca del sector dels adobats. Però no estaria de més que recapacitem sobre les causes que van propiciar la fugida de la nostra indústria cap als confins de l’Anoia.

 

També podríem parlar de poblacions de la nostra comarca o de les comarques veïnes; de com estan evolucionant i el tarannà de la seva administració. Caldria reflexionar-hi seriosament; Alcover, La Selva del Camp, Montblanc, Vallmoll, El Vendrell, i altres.

 

Sempre em pensat, i n’estem ben convençuts, que una població massificada no és interessant  ni convenient. Però no podem d’oblidar, amb una autocrítica sincera, perquè la idiosincràsia és  una característica difícil de capgirar, que la nostra idiosincràsia és massa individualista, i esta ben provat. Fixem-nos sinó en la freturosa vida que porten les nostres associacions – excepte les de veïns, ben ateses per l’ajuntament -, com el vallenc es queda a veure-les venir, esperant que siguin altres els que tirin de la carretel·la per, això sí, criticar després al seu gust la millor o pitjor, preferiblement pitjor, feina que s’hagi ordit.

 

El patrimoni col·lectiu vallenc sempre s’ha descuidat. Exemples, tots els que vulguem. Un exemple tangible: la desídia, per part de l’administració local, en deixar de banda l’atenció especial a l’Arxiu Municipal, tabernacle de la veritable història de la ciutat i dels vallencs, on moltes famílies hi depositen el patrimoni de la seva història familiar en la confiança que hi tindrà un perdurable emparament. Quan patrimoni vallenc s’ha perdut per aquesta desídia que afirmàvem anteriorment!!

 

Resultat palès de prioritzar les directrius del partit per sobre del compromís amb la ciutat. Aquella maleïda frase: “Això no dona vots!”. Les servituds històriques que tant han perjudicat la nostra ciutat.

Exit mobile version