La identitat de la nostra ciutat s’ha enquadrat, malauradament, només en dos símbols ben representatius: xiquets i calçots. Com la frase que editaren exitosament els alumnes del Col·legi Menor, ja fa uns quants anys, en uns adhesius que penjaven en els parabrises del darrera dels cotxes: “Valls, Xiquets i Calçots”. Així s’identificava popularment a la nostra ciutat. És molt lloable l’interès pels xiquets i els calçots però Valls, sortosament, és més encara.
En el patrimoni de la nostra ciutat, emmagatzemat en el decurs de la seva historia, si troben personatges brillants, activitats industrials i comercials, esdeveniments culturals mereixedors de millor consideració i rellevància, per lo que foren i representaren, reconeguts com genuïnament vallencs, però malauradament deixades de racó.
Les fàbriques i el comerç dels anisats n’és un dels oblidats protagonistes al que fèiem referencia. L’anís elaborat a Valls fou reconegut arreu del mon per la seva qualitat. Recordo uns anys en que s’obsequiava, a les visites que anaven a les masies a compartir estones ben agradables, amb una copa d’anís amb aigua fresca i un bolado. Foren uns anys de benaurança per aquesta industria, era una beguda social; el consum era familiar, totes les llars tenien la botella d’anís, i també als cafès; després d’un cafè la copeta d’anís acompanyada sovint d’aigua fresca.
L’aparença de les botelles era plenament vallenca; moltes de les etiquetes reproduïen un castell dels xiquets, o també el campanar o be la façana del Castell del Pati. La vinculació de l’anís amb els xiquets, i altres elements de la ciutat, li donaren identitat i força al seu origen vallenc.
Malauradament, la seva esplendorosa historia no va durar més de cent anys; després, declinà el consum i la flèbil industria desaparegué de la nostra ciutat, sense un comiat i un record com mereixia essent un representant tant genuïnament vallenc.
El temps, que no s’atura, ha fet el seu camí. Han passat inexorablement 48 anys quan l’any 1976, després de 116 anys d’activitat, tancava “Anís del Pagès”. Ara, el darrer representant d’aquella dinastia, en Joan Sanromà i Badia, que de ben jovenet ajudava al seu pare Josep Sanromà i Blanch en l’elaboració de l’anís, apareix, com una petita flamarada del caliu que mai s’apaga, com a garant per reviure amb dos projectes, fet històric i fet fabricant, l’industria de l’anís.
Joan Sanromà i Badia és el darrer de la saga dels elaboradors licoreres coneguda com a “Ca les quartes”. El pare, Josep Sanromà i Blanch fou el darrer responsable de l’empresa, que baixava la porta definitivament.
Per què n’hi deien “Ca les quartes”? L’empresa originaria, prèvia a la elaboració de licors, a l’any 1850, es dedicava a la venda de gra per aliment dels animals i també per cuinar. Quan els clients compraven ho feien en una terminologia molt distant a l’actual; venien a pes i a quarts, demanaven, per exemple, “posi’m un quart de moresc” o be “posi’m tres quarts”. Per aquest motiu, en un temps on fàcilment adjudicaven renoms, se’ls hi atorgà el que serien reconeguts a través dels anys, com a “Ca les quartes”.
A partir de 1860, fundà l’empresa licorera Josep Güell i Güell; en un principi es dedicaren a la elaboració de vins i posteriorment s’endinsaren en la elaboració dels aiguardents. El succeïren Josep Blanch i Pallarès i Teresa Güell i Badia.
A l’any 1925, Teresa Güell i Badia, una dona menudeta (1,50 m.), regentava la botiga i la fabrica de gasoses, anisats i vins generosos. Va tenir tres filles, una casada amb el metge Piñas, l’altra amb el sabater i músic Ciutat, i la tercera, Teresa Blanch i Güell, casada amb Joan Sanromà Plana. Aquest venia de Tarragona com expert amb filatures per treballar a can Padró.
Establert a Valls, la seva sogra, Teresa Güell Badia, el va introduir en la elaboració dels anisats; fou tant eficient que ràpidament es produí una embranzida en l’empresa dels anisats i licors, amb el nom comercial de “Anís del Pagès”. En un principi la factoria estava situat al raval de Sant Antoni número 62; l’any 1946 es traslladà a la plaça dels Alls, casa pairal de “Ca les quartes”, fins l’any 1976.
Els principals carminatius utilitzats en la seva elaboració foren l’anís estrellat, el fonoll, el cardamom en pell, el coriandre, el lliri de florència, la matafaluga, la regalèssia de pal, etcètera. El licor “Anís del Pagès”, en flascons de mig litre i un litre respectivament, es venia a totes les principals botiges de queviures i cafès i, essencialment, a la botiga del fabricant, exclusivament per la venda dels productes, al carrer de La Cort 71 de Valls. Així era des de 1894.
Des de feia anys, l’activitat de l’industria licorera a la nostra ciutat no deia mot. Però hi ha uns gens larvats que un dia desperten i treuen a la llum les inquietuds de qui maneja l’ofici. En Joan Sanromà i Badia, te preparats dos projectes; un primer, donar testimoni als vallencs, i a qui ens visiti, d’una valuosa mostra testimoniatge del fruit d’aquella industria dels anisats, admirada arreu del mon; un segon projecte, amb l’esforç personal, per reiniciar l’elaboració d’una mostra de l’anís de Valls, ens tots els seus ingredients i elaboració dels seus bons anys.
Properament en parlarem detalladament de cadascun d’aquets projectes que prestigiaran a la nostra ciutat. Esperem que, en aquesta ocasió, tingui una bona resposta el suport de l’administració local pel reconeixement del nostre patrimoni.