No totes les veus son adequades per cantar als divers autors operístics. Hi ha veus exquisides per Mozart, que no son escaients per Verdi o Puccini. Això no privarà als cantants, distants de l’estil mozartià, que també l’incloguin en el seu repertori; segurament ho cantaran dignament, tal com estar escrit, però no transmetran plenament el sentiment mozartià. Els que hem escoltat en viu el Cavaradosi o el Rodolfo de Jaume Aragall, al escoltar-ho per una de les grans figures actuals, inmadiatament ens porta la memòria a Jaume Aragall; i també succeeix amb altres cantants, com amb la Mimí de iIeana Cotrubas, o amb l’Octavio de la Brigitte Fassbinder. I així podríem anar recordant cantants que han creat el personatge que, per las característiques de la seva veu i el treball que hi han dedicat, son especialistes exquisits d’aquell autor d’òpera i dels seus personatges.
D’unes dècades ençà, accentuat molt des del canvi de segle, observem una alarmant manca de cantants wagnerians. Per escoltar una bona versió d’una òpera wagneriana ens cal recorre a la biblioteca discogràfica, escodrinyar enregistraments de fa cinquanta, o més anys, per gaudir de veus eminentment wagnerianes, amb tota la seva força, expressivitat i lirisme.
Actualment, gairebé no tenim tenors capaços d’interpretar un Siegfried, o amb la capacitat que, després de “resistir” tota l’òpera Lohengrin, estiguin en condicions de cantar dignament el relat final “In fernem Land” ; o veritables baixos-barítons que puguin enfrontar-se a Wotan amb garanties.
Wagner va inventar un nou tipus de tenor per encarnar la majoria dels herois de les seves òperes i drames musicals. Tannhäuser, Lohengrin, Tristany, Siegfried, Siegmund i Parsifal podrien ser els exemples paradigmàtics del “Heldentenor”. Es tracta d’un tenor dramàtic, encara que amb una qualitat més baritonal. La concepció musical de Wagner exigia un tipus de cantants que, per les capacitats vocals i la psicologia, fossin capaços d’afrontar els papers més exigents del repertori: els grans papers wagnerians. La veu ha de ser rica, fosca, poderosa i dramàtica. A més, el cantant ha de reunir una enorme resistència física per sobreposar-se durant hores a l’orquestra wagneriana.
Georg Solti, wagnerià reconegut, admirat i artífex de la primera gravació d’estudi en so estereofònic de la monumental partitura, a hores d’ara un dels referents discogràfics de tots els temps, feia el debut en el Bayreuther Festspiele 1983, als 71 anys d’edat. Un gran fitxatge de Wolfgang Wagner. Una aposta aparentment, segura. Georg Solti es va queixar d’alguns dels cantants contractats pel festival. Portat a terme el primer cicle l’any 1983, va demanar que, per complir amb les tres edicions que li quedaven del festival, li contractessin un tenor com corresponia al rol de Sigfrid, tot i que va disposar d’una intensa i passional Brunnhilde, una esplendorosa Hildegard Behrens. No correspongueren la seva sol·licitud i renuncià als tres cicles que li quedaven, marxant de Bayreuth.
Hi ha una llegenda entre els melòmans en què consideren que Wagner massacra les veus. No és cert. Hi ha alguns cantants que han dedicat la major part del seu repertori a obres de Wagner gaudint de llargues carreres. Però no tots estan preparats, o tenen la veu apropiada per cantar Wagner o qualsevol repertori. Alfredo Kraus era molt acurat, limitava el seu repertori a les obres adequades a les característiques de la seva veu. La clau per a la longevitat vocal és la tècnica, conèixer la teva veu i a tu mateix per prendre les decisions correctes al seleccionar el repertori. Actualment hi ha cantants que presenten un repertori molt ampli, volen abastar molts rols i castiguen la veu; al poc temps han de claudicar. Es fan un nom molt mediàtic i, aleshores, exigeixen la modificació de la tessitura orquestral de l’obra per adaptar-se a les seves condicions; o sia baixen la tonalitat. Penso que de seguir per aquest camí, aviat veurem cantants amb el micro, dissimulat en la seva indumentària, per evitar esforços compromesos.
El tenor Siegfried Jerusalem deia que un «Heldentenor» no era més que un baríton amb aguts; tot i ser una afirmació exagerada hi ha certs casos en què, per exemple, alguna mezzosoprano ha cantat amb notes altes per representar un rol de soprano.
La veritat és que veus wagnerians com les de les sopranos Kirsten Flagstad, Birgit Nielssen, Hildegard Behrens, els baix-bariton Hans Hotter, Gustav Neidlinger, els tenor Wofgang Windgassen, Ramon Vinay, Peter Hofmann (1980), i molts més anteriors a l’any 1980, actualment és molt difícil trobar-les.
Els desplaçaments entre països i continents s’han agilitat molt. Això possibilita que un cantant pugui alternar funcions en dos països, cosa que no pot fer amb una òpera wagneriana que requereix un descans i recuperar-se d’un esforç important. Si que ho poden fer amb les òperes del repertori italià. Això ho va fer la mezzosoprano greca, Agnes Báltsa, en el festival de Salzburg on interpretava la Princesa d’Éboli en el Don Carlo de Verdi l’any 1986; entre dos funcions es desplaçà a un altre teatre per cantar una òpera, lo que li va valdre la reprimenda pública del tot poderós Herbert von Karajan.