Per què la memòria tendeix a guardar records en l’oblit? Un poble sense memòria està condemnat a la desolació. És malsà ignorar les arrels, els episodis que han enaltit la ciutat, els personatges que l’han encimbellat; no sols amb ciment sinó també amb patrimoni cultural i saviesa.
A continuació reprodueixo un treball del recordat vallenc Daniel Ventura i Solé (DAVENSOL) -per quan un just reconeixement per la seva prodigalitat per Valls?- Recorda l’exposició de les obres d’art donades al Museu de Valls per la Fundació Rodon – Giró durant les Festes Decennals de 1971. Un treball que cal llegir i meditar, ple de contingut cultural, valorant el patrimoni que posseïm, l’exemple de vallenquisme de qui ho ha donat per la ciutat. Fem un exercici de reviure una part de la nostra historia gràcies al testimoni de Daniel Ventura i Solé.
EL LLEGAT DE LA FUNDACIÓ RODON-GIRÓ AL MUSEU MUNICIPAL
Durant aquestes Festes Decennals (1971) es pogué visitar al Museu Municipal, instal·lat a la Casa de Cultura, la primera aportació de pintures del llegat de la benemèrita fundació vallenca Rodon-Giró. Es tracta de quaranta una obres de pintura, pertanyents la majoria d’elles a l’escola catalana moderna, i que formen un extraordinari conjunt que prestigiarà al nostre Museu per l’acurada selecció de les firmes aportades. Una visió alfabètica dels autors de les obres ens permet de ressenyar un paisatge del tortosí Ferran Arasa, pintat amb simplificada i sucosa pinzellada i expressió de color. Dues obres de figura del barceloní Josep Rascones, amb jocs cromàtics, ais quals incorpora els corresponents valors plàstics. Quatre quadres del vallenc Eduard Castells, pertanyents a la seva darrera època; pintura sensible, intimista i serena, on el color i l’harmonia tenen papers preponderants. Tres figures de Francesc Domingo, d’un intens realisme naturalista, on s’entona un cant a la línia, sense que això rebaixi el pintor, i es demostren les seves grans qualitats de dibuixant. Antoni Estraderà està representat amb dos temes urbans, característics de la seva pintura de colors excitants: verds, vermells, blaus i grocs, on amb emotivitat i eloqüència explica fluidament el tema. Una mostra de l’obra simbòlica i fantàstica de Ramon Llovet, en la qual poetitza el tema sense caure en la pintura literària. Un quadre de figura i un de natura morta de Mallol Suazo; pintura expressiva, fonda i reposada, feta amb gammes sòbries i amb ordenacions monocromes, representant l’estil acadèmic. Flors, natures mortes i un paisatge (1932) del vallenc Jaume Mercadé, representants d’una època dintre de la seva evolució pictòrica, permanent i sempre jove, que el portà fins a un constructivisme figuratiu; després de la seva mort l’obra es manté ferma, essent més apreciada de dia en dia. Dos paisatges urbans i unes flors representen al més depurat i exquisit dels pintors sintetistes: Josep Mompou; pintura optimista, eufòrica i emotiva, de colorit apassionat i lluminós, de suggeriments fins a dir el màxim en un mínim d’elements; obra autèntica i espontània directa i viva. Ignasi Mundó hi té dos paisatges i una figura; agudesa visual, pinzellada vibrant, càlida i sensible, l’obra de Mundó és una narració de la vida, explicada amb naturalitat, amb claredat expressiva, en forma directa, emprant la composició i el color de manera magistral, fent vibrar les formes i els colors; el tema és, moltes vegades, insinuat, però sempre suficientment explicat. La refinada sensibilitat de Pere Pruna es fa patent en les tres figures que té a la col·lecció, i on l’estilització decorativista, ritmes, concepte, estil i composició s’uneixen per a formar un conjunt elegant i harmoniós. Les figures de Serra són prodigis de color, de llenguatge sintetitzat i expressiu; unes lleus pinzellades són suficients per a captar un ambient, una llum i una suggestió de figura, la qual queda eternitzada en el seu gest fugitiu; una pinzellada exacta, amb tècnica d’al·lusions magistrals capta l’instant lluminós, la presencia momentània, l’actitud confidencial d’una figura. Un quadre de Joaquim Sunyer ens mostra la tendresa, l’amor, la gràcia i la contenció del seu art; Sunyer fou el pintor de la vida, de la ingenuïtat, de la joventut; amb una paleta de tons freds, argentats, sense estridències de cap mena, aconseguia una llum sense mentida, amb essències mediterrànies; les seves figures i els seus paisatges tenien un líric plasticisme, amb regust cezannià, que buscava l’organització del quadre, la forma i l’actitud de les seves personalíssimes figures. Completen aquesta magnifica col·lecció dues obres de Rafael Usandivaras, amb color, composició i dibuix netament influenciats per Gauguin, i tres escollides escultures del vallenc Josep Busquets. Valls ha d’agrair com cal aquest gest de la Fundació Rodon-Giró, la qual tan desinteressadament, en aquest i altres aspectes culturals de la ciutat, hi ha col·laborat pel seu ressorgiment. Concretament en aquest cas del llegat de pintures que hem comentat, s’ha de fer avinent la categoria que aconsegueix el nostre Museu, del qual hem de sentir-nos-en orgullosos de poder mostrar a tothom.
DAVENSOL (Daniel Ventura Solé). CULTURA, 1.1.1971, pag. 105