Fins ben entrats els anys 50, la barberia era un recinte on gairebé la majoria dels homes s’hi deixaven caure un cop a la setmana. Quasi totes disposaven dels “sillons americans”, les altres tenien “sillons de reixeta”, de fusta, estàtics, que no permetien cap moviment, mentre els altres, els americans, us deixaven, si volen els barbers, completament horitzontals, a punt per afaitar; pels nens menuts hi havia unes cadiretes de fusta que les col·locaven en el seient del sillón, així treballava més còmode el barber. A les barberies donaven servei varis empleats, o socis, durant tota la setmana, inclòs el diumenge pel matí. Els clients hi anaven sobretot a afaitar les barbes, i també a tallar els cabells; els clients que pel seu ofici treballaven cara al públics, com comerç i botigues de roba, com Casa Llagostera o Casa Domenech, ho freqüentaven més per afaitar i lo que se’n deia “tocar el clatell”, un repàs per lluir un clatell ben polit. Era una època que l’estètica es cuidava molt, com deia el professor d’Ètica de la Universitat de Barcelona (1965), José M. Valverde: “Sense estètica no hi ha ètica”.
Aquesta rutina va permetre crear una clientela fixa; les relacions entre barbers i clients fou un punt de reunió clàssic, on s’aprofitava el temps per fer petar la xerrada de forma amena, no els hi sabia greu fer espera per ser atesos, tots els barbers tenien els seus clients, i entre ells alguns que sabien explicar acudits per passar el temps. En aquell temps, les barberies constituïen les «fonts» generalment més ben informades de la ciutat. Igualment, existia un servei a domicili, quan algun client no podia sortir de casa, el barber es desplaçava fins a casa del client i oferia els seus serveis. Per arribar a ser barber primer serien aprenents (que vol dir aprendre), on la seva primera feina era recollir els escombralls de la feina que feien els barbers; el següent pas era ensabonar la cara del client per que el barber hi passés la navalla, utilitzaven sabó líquid o crema, i per tallar el cabell, com que no era habitual rentar el cap dels clients, es posava una bona quantitat de colònia. A pas de bou anaven aprenent l’ofici.
A l’any 1950 a la nostra ciutat hi havien sis barberies, totes elles s’ajustaven plenament a quan hem descrit anteriorment. Aquestes eren:
Al número 2 del Pati hi havia la barbaria propietat de la vídua de Joan Aymerich, no recordo prou bé si aquí hi treballava Joan Comas que era tenor líric. En el mateix pati, número 14, cantonada a carrer Castells (actualment Gonzalez Alba) una cooperativa de barbers amb quatre o cinc barbers socis, hi recordo a Emilio Bel, Fermí Pràdies. Al carrer de La Cort número 12 una altra cooperativa de barbers, recordo a Josep M. Farré “Massà”, Ramon Sabaté i Jané; també una cooperativa de barbers al carrer Tomás Caylà 33 (actualment carrer Carnisseria). A la plaça del Blat número 2, hi havia la barbaria de Lluís Roig, crec que hi treballava Alfons Plana; al carrer Tomás Caylà número 6 hi havia la barberia de Pere Prats, conegut familiarment com Peret.
Tots amb la tradicional bata blanca, i els dissabtes amb la barberia plena afaitant fins molt tard. Per als homes anar a cal barber els dissabtes al vespre era, a més d’una necessitat, una tradició, com anar a missa o a la cafeteria. Era com una reunió d’amics, on tothom es coneixia. En aquells anys 50, quan moltes dones encara havien d’anar a rentar al safareig públic, es deia que la barberia era el rentador dels homes, i això és suficient per dir el que vol dir.