Una vegada més l’any nou es presentava acompanyat d’un hivern molt fred. El dia 17 de gener de 1957 el termòmetre marcava cinc graus sota zero, i es van enregistrar fortes glaçades; les nevades continuaren abundants tot el cap de setmana. Tot plegat recordava les fortes glaçades del febrer de l’any anterior, amb totes les pèrdues irreparables en l’agricultura, i el record d’haver treballat endebades. Altra vegada apareixien els molestos perellons, amb les picors a les articulacions de les mans i els genolls. Al matí, en l’anada a col·legi, el fred era glaciar, i no cal dir si apareixia l’aire tan característic de la nostra ciutat. De totes maneres, el fred va minvà al cap de pocs dies i els camps no resultaren gaire afectats. Per la Candelera el fred havia deixat pas a un temps quasi primaveral.
Aquest hivern ja m’havien promocionat a la categoria de vestir amb pantalons llargs. Actualment ningú para compte en l’origen d’aquesta distinció, però era fruit d’una tradició d’anys en la forma de vestir els adolescents i a la que tots hi volíem arribar. Quan érem petits passàvem dels bolquers i bombatxos als pantalons curts; alguns feien una excepció per celebrar la Primera Comunió i anaven en pantaló llarg, però era només un parèntesi perquè després tornàvem al pantaló curt fins als deu o dotze anys en què ens vestien amb els pantalons de golf. Als catorze anys, finalment, ja abillàvem amb els pantalons llargs. Era un ritual que el seguia estrictament tothom, amb alguna variant, i el fet més rellevant era que qui marcava el tempus era el sastre que ens confeccionava la roba. Cal recordar que en aquells anys tothom anava vestit pel sastre o la modista, i no existien les botigues amb roba de confecció.
Els “Pollos Pera”
Havíem superat el primer trimestre del cinquè curs de batxillerat. Tots afegíem un any més, i els nostres canvis en actituds, prioritats, afeccions i sobretot en nous hàbits s’accentuaven cada cop més. Passar dels catorze als quinze i setze anys comportà tot un seguit de transformacions i trasbalsos de tot tipus: comportament personal, estudis, nivell intel·lectual, capacitat de decisió… És per tot plegat que visquérem un curs molt avalotat. El grup d’amics més íntims s’havia reduït, no era tan ampli i divers com fins aleshores; s’havia produït una aproximació espontània, sense necessitat d’escodrinyar, per afinitats i caràcter. Així, s’engendrava un grup d’amics més connex, que ho compartia gairebé tot: cinema, partits de bàsquet, passejades pel carrer de la Cort els diumenges, i les trobades els dies de festa. Finalment, aquest grup quedà integrat per sis persones, però no tots érem del curs de batxillerat sinó amics d’anys anteriors. En formàvem part el Josep Torrella, el Juan Alberto Saigí, el Jaume Pau Tomás, el Raimon Martí, el meu cosí Alfons i jo.
L’únic dia que gaudíem d’un dia plenament festiu a la setmana era el diumenge. La jornada s’iniciava al matí amb la missa de nou al Carme. Al mig dia anàvem al partit de bàsquet; tots n’érem socis gràcies a la iniciació que ens va fer el mestre Güell. A la tarda, cinema al Teatre Principal, o en algun altra sala si és que era “apto para todos los públicos”. Sortint del cinema venien les passejades pel carrer de la Cort fins a les nou, l’hora reglamentada per la família per retirar-se a casa. Les passejades pel carrer de la Cort duraven una hora o més, depenent de quan acabava la sessió de cinema, donant tombs, carrer amunt i carrer avall, amb continuades salutacions a quasi tots els vallencs que allí concorrien.
Vet aquí que el vespre d’un diumenge, espontàniament o com aquell que no vol, ens trobàrem donant tombs darrera d’una filera de nenes del Col·legi del Cor de Maria, també batxilleres; el fet de passejar tocar a tocar era idoni per intercanviar algunes frases o acudits -de tant en tant-, per fer noves amistats. Elles, davant nostre, escoltaven més o menys dissimuladament, els nostres comentaris. La més agosarada es girava amb una rialla complaent, sense paraules; havia rebut el missatge. Era un grau més que guanyàvem d’amistat. Més endavant, es girava i ens regalava unes paraules molt breus com a resposta o comentari. Poc a poc trencàvem el gel i, entre les dues fileres veïnes s’iniciava una comunicació breu, però que oferia esperances per a les passejades dels diumenges que vindrien. Arribades les nou de la nit, a la Costa de la Peixateria o al Pati, es dissolia la filera i cadascú a casa seva, com imperava en aquella època.
A Valls tots ens coneixíem més o menys, i des de sempre, pels noms, i tots identificàvem i coneixíem les famílies d’aquelles nenes i on vivien. Amb algunes hi havíem jugat de molt petits, amb d’altres no tant o gens, però la realitat era que tots sabíem qui era cadascú. La Marisa Roger feia de Mare de Déu als Pastorets quan jo hi vaig actuar; amb la Rossita Gardón havíem jugat de petits a la masia de la Xamora; de la Maria Farré coneixíem de sempre l’àvia i els pares, i així podíem anar dient de totes: l’Àngels Rovira, la Maria Teresa Galofré, la Carme Casas, la Elisa Rey o la Montserrat Güell. A més, el meu pare els feia classe de física al col·legi.
Després d’aquella primera passejada en companyia femenina, quan sortíem del cinema anàvem directes al carrer de la Cort, amb el neguit de comprovar si les nenes hi eren i complien amb aquell ritual de donar tombs. Localitzar-les portava el seu temps, quasi sempre un tomb complert, i situar-nos al seu darrera encara més, ja que, dissimuladament, havíem d’anar saltant fileres en cada tomb fins que arribàvem a la posició exacta per poder reprendre la incipient relació iniciada el diumenge anterior. Quan ja estàvem situats al punt idoni ens quedàvem a l’expectativa, ni tan sols donàvem la bona nit, no fos cas que creguessin que teníem neguit per arribar al seu darrera. Parlàvem de les pel·lícules que acabàvem de veure o del que ens esperava al col·legi l’endemà. Elles, dissimulaven, com si no s’haguessin assabentat de la nostra arribada -un fet inversemblant si tenim en compte que tot el carrer era testimoni de les nostres maniobres per assolir l’objectiu. Com que entre nosaltres parlàvem dels estudis, ens anava molt bé com a tema de conversa parlar sobre aspectes acadèmics, com aquell que mostra un afany de voler conèixer les coincidències entre les matèries d’ensenyament de tots dos col·legis: que si estudiaven la història de la literatura, que si els feien analitzar pàgines dels escriptors d’aquestes èpoques… Un tema que donava per parlar molt.
Havíem trobat un punt en comú per seguir estirant del fil. Començaren a explicar-nos les seves preferències i les dificultats per estudiar algunes assignatures. Cada diumenge seguíem el mateix ritual. Realitzàvem alguns moviments estratègics i ens situàvem al seu darrera i, després d’uns moments, cada vegada més breus, es trencava el glaç i obríem conversa. Després d’unes quantes passejades ens assabentàrem dels horaris de col·legi, a on anaven a examinar-se (a Barcelona, crec que a l’Institut Maragall), i que cada dijous -justament el dia que nosaltres teníem festa a la tarda-, tenien classe de gimnàstica al pati del col·legi, un espai que comunicava amb una tàpia del carrer Paborde.
De diumenge en diumenge la bona relació es consolidava, ens coneixíem més, ens felicitàvem l’onomàstica i les festes de Nadal. Elles tenien el costum de fer un regal al professor pel dia del seu sant. El 28 de febrer vingueren totes a casa meva, abans de dinar, a felicitar al meu pare; no esperaren a trobar-lo a la tarda al col·legi, i li regalaren un àlbum amb dos discos de vinil de l’òpera de Puccini La Boheme, cantada per Victoria de los Ángeles, considerada actualment com enregistrament de referència. Els ho havia recomanat Joan Saltó, un aliat nostre amb qui comentàvem totes les nostres activitats i expectatives en aquesta relació naixent. Saltó els va recomanar aquesta obra perquè era una òpera recopilada en dos discos i, per tant, més econòmica que no pas una òpera de tres discos. Jo era a casa, ens felicitaren, sense petons; aleshores no se’n feien. El meu pare els va oferir tres o quatre peces al piano, i jo també alguna. Férem algunes bromes, i així celebràrem la festa. Crec que la meva mare les obsequià amb un refrigeri, però no seria gran cosa i tampoc n’estic segur.
A un de nosaltres se li va acudir que, entrat al mes de març ja amb un temps primaveral, seria ideal anar el dijous a la tarda al carrer Paborde, pujar a la tàpia del pati del col·legi i veure i aplaudir les nenes que feien gimnàstica, vestides elegantment amb bombatxos i faldilletes, però gens afavoridores. Des de la tàpia les cridàvem i les distrèiem; les aplaudíem cada vegada que finalitzaven un número de gimnàstica; lògicament la classe se n’anava en orris. La nostra presència no fou continuada, possiblement una vegada o dues al mes, però aquell dia totes s’oblidaven de fer gimnàstica.
La madre Lucía, que era la directora, se n’assabentà de seguida de l’existència d’aquella “relació” entre els dos grups; no era cap relació individual, i s’ho va prendre prou bé. Ella, els feia comentaris en broma; a nosaltres ens havia batejat com a los “pollos pera”. El Diumenge de Rams hi havia el costum de fer-se fotos al Pati amb la palma ja beneïda. Nosaltres, el grup, ens vam fotografiar i li enviàrem el retrat a la madre Lucía amb la dedicatòria: “Sus famosos pollos pera”, signada per tots.
Després de les vacances de Setmana Santa, assistírem a un acte religiós a l’església del Cor de Maria, on celebrava l’ofici el pare Vilar. Acabat l’acte l’esperàvem a la sortida per saludar-lo. Ja al carrer, ens apropàrem per besar-li la mà i, molt colèric, ens increpà en castellà, perquè sempre que ens renyava ho feia en castellà i ens tractava de vostè: “Estan expulsados del col·legio. Digan a sus padres que vengan a hablar conmigo”. Ens vàrem quedar de pedra! Li devien explicar que pujàvem a la tàpia del col·legi, que passejàvem pel carrer, que havíem enviat la foto… Els pares acudiren a parlar amb ell. Uns van quedar més afectats que d’altres, segons la transcendència que donaren als fets. Al cap de tres dies vam poder tornar al col·legi, però amb un càstig: als quatre alumnes sancionats ens obligaven a fer d’escolans, repartits de dos en dos a la missa del mes de Maria, a l’església del col·legi del Cor de Maria, a les set del matí durant tot el mes de maig. Com que érem quatre en realitat només ens corresponia anar-hi en dies alterns. Però encara teníem una carta amagada sota el braç. El pare director no sabia que en la missa hi cantava el grup de les nenes i que allí coincidiríem. La manca de comunicació entre el pare Vilar i la madre Lucía va permetre aquesta coincidència.
Trobar allí tota la colla de nenes no ho podíem considerar de cap manera un càstig, més aviat era un agradable encontre. La missa era l’habitual, amb cants relacionats amb el mes de Maria des del cor de l’església. Arribat el moment de combregar, les nenes baixaven del cor, seguien el protocol preconciliar, arribaven fins davant de l’altar, on hi havia un llarg reclinatori que abraçava tota la part davantera de l’altar. Allí s’agenollaven ocupant tot el reclinatori, i el pare Vilar començava a donar la comunió per la primera de la seva esquerra, seguint tota la filera i retornant, després, al principi. Els dos amics que fèiem d’escolans l’acompanyàvem, un a cada costat. L’un portava una espalmatòria encesa i l’altre la patena daurada, que la posava sota la barbeta de la que combregava. Quan portàvem unes quantes misses, i donades les circumstàncies de poder fer broma amb les nostres amigues, ens van venir al cap noves intencions per tal de fer-nos els graciosos i ser agosarats davant les noies. Sense comentar-ho prèviament entre nosaltres, un dia, el que portava la patena la va moure discretament, donant un cop lleu i sec, una carícia, al coll de la nena que combregava. A la missa de l’endemà, la nena que seguia en la següent posició per a rebre la Comunió, tenia davant seu el que portava l’espalmatòria. A ella se li va ocórrer correspondre a la carícia de la patena. Això és: bufar i apagar l’espalmatòria. Després d’uns dies, la discreció va minvar i el moviment de l’escolà i la resposta de la noia bufant i apagant l’espalmatòria foren més ostensibles.
Al cap d’uns dies, les monges, que combregaven prèviament i es trobaven en el seu reservat a la dreta de l’altar en el recolliment i pregària posterior a la comunió, s’adonaren del que estava passant. Alarmades i esgarrifades, un cop acabada la missa envoltaren el pare Vilar, mentre estava esmorzant, i li explicaren allò que havien vist i que mai haurien imaginat que pogués succeir. En van fer una explicació detallada, amb un relat en què feien èmfasi en tots els perills del pecat que això comportava, i que era originat per un grup de nois que molestaven les filles de Maria amb diferents actes provocatius: des de la tàpia del carrer, durant la passejada dels diumenges i ara a la seva pròpia església, en plena missa i en un moment de recolliment.
El pare Vilar no va necessitar gaire temps per reunir tot el grup i expulsar-nos novament. Això significava que altre cop el meu pare l’hauria d’anar a veure, i ja hi havia anat massa vegades i per això delegà la meva mare, que amb el mateix raonament, delegà la càrrega a la meva àvia. Tres dies expulsats i readmesos altra vegada.
Dues expulsions en un mes no deixava de ser un fet rellevant, tenint en compte que feia uns anys que no s’aplicava la severitat d’expulsar cap alumne del col·legi. Era impactant per a la resta dels companys de curs, que ho relataren a la família, també per als vallencs que se n’assabentaren, i que ho consideraven exagerat. El president i vicepresident de l’Associació d’Exalumnes del Col·legi, Pep Batalla i Ludovic Forés, en una reunió amb el pare Vilar li comentaren que aquella acció correctiva havia estat excessiva davant uns fets típics de l’adolescència i que qualificaven de simpàtics i totalment innocus.
La madre Lucia va imposar un a càstig a les nenes molt «espectacular»: la coneguda Quimeta, acompanyant dels infants de parvulari, recollís al domicili particular i després acompanyés a les nenes infractores, en filera de dues, pels carrers de la ciutat; el punt més llunyà era l’estació de ferrocarril, on vivia l’Elisa Rey. Tot un espectacle.
Malgrat totes les incidències viscudes, seguíem amb les trobades pel carrer de la Cort, o asseguts en els bancs d’aquella acollidora pèrgola del Pati. L’amistat era sana, anava arrelant i seguien les trobades i anècdotes. A nosaltres ens feia goig ser presents en les hores d’esbarjo de les nenes i també ens afalagava que familiars i amics ho reconeguessin. Aprofitàvem qualsevol ocasió per evidenciar aquest fet. Així, arribà un dia de juny en que viatjarien en tren a Barcelona per fer l’examen de fi de curs. L’examen era un dilluns, per tant el diumenge marxarien en el tren de les dotze. Nosaltres volíem acomiadar-les i desitja’ls-hi sort. Una mica abans de les dotze vam anar cap el Pati, on hi havia la parada de taxis. Agafàrem el conegut taxi del Pere, on hi cabíem tots sis, i ens portà fins a l’estació. Nosaltres hi anàvem amb taxi mentre vèiem pujar pel passeig les nenes amb la seva família i les maletes. Quina paradoxa! Una de les nenes anava amb retard i, sortosament, arreplegà el taxi que havíem deixat al començament del passeig, i arribà just a temps per agafar el tren. A l’estació férem tota mena de comèdia acomiadant-nos de les nenes i desitjant-te’ls-hi tota la sort del món en els exàmens.
Per acabar d’enllestir-ho, el dilluns a la tarda entràrem a la botiga de la senyora Carme Bigorra, mare de la Rossita Gardón, a comprar un ciri. Ens encaminàrem al col·legi del Cor de Maria, trucàrem a la porta i ens obrí la madre Evangelina, tota una institució. Li diguérem que portàvem un ciri perquè el situés encès a l’altar. La nostra intenció i desig era que els exàmens de les nenes anessin molt bé. La madre, molt simpàtica i comprensiva, es va posar a riure i ens ho agraí.
Ens apropàvem a les vacances d’estiu. Cadascú aniria amb la família i a les masies, encara que les passejades del carrer de la Cort seguien, possiblement menys concorregudes, però seguien, tot i que sempre faltava algú de nosaltres per motius familiars, però els que podíem ser-hi hi érem cada diumenge al vespre.
El mes d’agost ens arribà una notícia que ens va trasbalsar a tots els amics: el registrador Luis Roger es traslladava a Albaida (València) amb tota la seva família, ben arrelada a Valls. Això volia dir que també marxava la Maruja Roger que havia participat en algunes representacions teatrals del Grup de Teatre de la Congregació Mariana, i també la Marisa Roger, a la que consideràvem la líder del grup de les noies del Col·legi Cor de Maria, amb les quals havíem obert una relació amigable i entranyable. Eren uns anys en què es produïen molts canvis a la nostra ciutat. Sorgien força possibilitats perquè alguns funcionaris tornessin a la seva població d’origen després d’un temps d’anar fent mèrits en altres destinacions de categoria inferior. També s’apuntava un inici de la crisi a la indústria tèxtil, i alguns dels directius més qualificats cercaven noves possibilitats per mantenir el seu estatus laboral en un horitzó que anava més enllà de la nostra ciutat. Aquest va ser el cas del trasllat per a treballar a Barcelona del cap de la família Saigí Grau. Això representava perdre un bon amic en el nostre grup. El Juan Alberto ja no compartiria amb nosaltres el sisè curs de batxillerat, el cursaria als Claretians de Barcelona. En Saigí, entenimentat, reflexiu i previsor, però també gran suggeridor d’idees i activitats, deixava un buit.
Ara, vèiem com s’esvaïen les vivències del darrer curs. S’albirava un any més i ens adonàvem, dia a dia, que érem massa nens per ser grans: pujar a la tàpia, anar en taxi a l’estació, enviar la foto dedicada… tot era molt divertit, no fèiem mal i ens sentíem bé. Però havíem posat un any més al sac i això ens conduïa a una reflexió: era pertinent seguir comportant-nos com fins feia poques setmanes?
D’una manera sobtada, en aquell període curt de temps que existia entre el final de curs i l’inici de les vacances, s’esfumaven unes vivències que ens havien despertat nous sentiments i il·lusions. Podíem seguir mantenint l’expectativa de noves trobades? El somni fràgil que havíem construït es dissipava. En pocs dies la vida ens redreçava el camí. El camí de somnis i il·lusions no era el marcat pel rellotge de la vida. Res era ja com feia poques setmanes.
Tot havia canviat, ja no hi eren ni la Marisa ni el Juan Alberto. El comiat que li férem a la Marisa Roger explicita molt bé la realitat del que havia estat aquella relació del carrer de la Cort. Volíem oferir-li un record impregnat de Valls i de nosaltres. Buscàrem el disc dels Xiquets de Valls d’Anselm Clavé a la Casa Saltó, però no el tenien, així és que anàrem a la Casa Bofarull, al carrer de Sant Antoni; tenien l’enregistrament en disc de pedra i ja ens servia. Retallàrem les nostres cares de la fotografia de Los pollos pera i les enganxàrem en el centre del disc.
Al comiat vam voler dissimular el nostre sentiment real de pena i tristesa. Érem conscients que estàvem vivint el final d’una etapa important, on havíem experimentat vivències molt intenses d’adolescents. Tot havia passat ràpidament, com l’alegria i la felicitat. Ens havia ocupat moltes hores del nostre pensament en què havíem descuidat els estudis i altres obligacions.
Al capdavall, sentiment i tristesa, però res més. Una passejada pel carrer i quan arribà l’hora un adeu, amb el regal del disc, tan imaginat i cuidat per nosaltres. Ni una trobada per compartir un berenar o un refresc. El darrer de tants tombs per carrer de la Cort s’allargà fins a la façana de Sant Joan. Allí vam dir moltes d’aquelles frases buides dels comiats: “Vindré sovint i ens trobarem”, “Ens escriurem”, “Cada vegada que escolti el disc pensaré en vosaltres”… La Marisa marxà cap el carrer de l’església, vivia en la casa on hi havia el registre de la propietat, una gran casa senyorial actualment abandonada, com tot el barri. Nosaltres anàrem cadascú a casa seva, molt compungits. Jo cap a la masia; quan vaig arribar, esperant l’hora de sopar, vaig posar la ràdio i casualment oferien la Simfonia inacabada de Schubert. Em va semblar més trista que mai. Sempre que l’escolto recordo el dia que s’acomiadà la Marisa i s’acabà aquella etapa breu de la vida.
L’estiu s’acabava, érem en el seu darrer mes. Les coses ja no tornarien a ser com abans; havíem fet el pas de la infància a la maduresa. Entraríem a la tardor conscients de la pèrdua d’aquella innocència i de les ganes alegres de viure. Tot plegat ens impulsava a combatre la maduresa que volien els nostres pares.
Ens havíem obert massa generosament als costums d’una societat molt pendent de la mirada i del judici de l’altre, poc permeable a l’alegria i al goig, i molt amant de la superstició i la xafarderia.
L’hivern, el carrer de la Cort, la infantesa i, fins i tot, la ingènua relació fantasiosa amb unes nenes com nosaltres, ens havien conduït al final d’aquell període. Ja havíem exhaurit tot el que era inherent a l’edat: la il·lusió, la inventiva, l’entorn… L’esdevenir no seria igual, i no podíem seguir pensant a reviure els mesos que havíem deixat enrere.
Al cap d’uns mesos, la Marisa Roger va tornar algun cop. Ja no la vaig tornar a veure fins a les Festes Decennals de l’any 1991, a l’església de Sant Joan; no la vaig reconèixer, havien passat més de trenta anys. Poc temps després un carcinoma se l’emportava més lluny encara, sense retorn.
UN RESUM DE TOT PLEGAT.
La data de la foto adjunta, feta al Pati, és Diumenge de Rams, 14 d’abril de 1957. Hi podeu veure drets, d’esquerra a dreta, Juan Alberto Saigí Grau, Josep Torrella Mateu i Raimon Martí Simó; ajupits, Roman Galimany Solé i Jaume Pau Tomàs Yvern; teníem entre catorze i setze anys d’edat. Del grup, encara som presents en aquest mon, aquí caic allà m’aixeco, en Raimon i jo.
La Madre Lucia, directora del col·legi femení Cor de Maria, ens posà l’heterònim de “Los pollos pera”. L’esca del pecat era, com expliquem a continuació, arran de que les tardes dels dijous al Claret teníem lleure. Pujàvem per la tapia del carrer Paborde, salvaguarda del pati del col·legi, on les nenes feien la classe de gimnasi. Ben proveïdes d’uns repulsius bombatxos realitzaven l’exercitació; nosaltres escridassàvem, xiulàvem, piropejàvem,…..empantanegàvem la sessió, que aturaven fins que nosaltres plegàvem veles.
La Madre Lucia ho comentà amb el Pare Vilar, director del Claret. Ens cridà i expulsà a l’instant del col·legi, amb l’avís que volia conversar amb els nostres pares. Als tres dies tornàvem al col·legi.
Uns dies després era Diumenge de Rams. Pel Pati hi havia un xicot amb maquina de fotografiar; no era professional i no crec que tingués permís per fer fotos. En feia, i moltes, de quants passejaven amb la palma. Fotografia a les nenes i nosaltres li compràvem les fotos. Ens férem la foto adjunta. Estàvem en plenes festes de Setmana Santa, algú se li va ocorre dedicar-li a la Madre Lucia. Li posarem: “Estos son sus famosos pollos pera”. Amb la signatura de tots, li portarem al col·legi.
El pare Vilar anava tots els dies a fer la Missa de set a la capella del col·legi, on després hi esmorzava. La Madre li mostrà la foto. Quan arribà al col·legi ens cridà al seu despatx i altra volta expulsats. Els pares, de cap i de nou, a visitar el director. Tres dies després admesos, però amb sanció. Com estàvem sobre el mes de maig les “galeres” consistiren en fer d’escolà a la Missa del Mes de Maria, a les set del matí, distribuint-nos tot el mes entre els malefactors. L’estupor fou que les nenes, que ens feien anar a mal borràs, en aquesta mateixa Missa cantaven dalt al cor. Aprofitant l’avinentesa la criaturada fou més cantada, amb l’escàndol de les monges al participar-hi les pròpies nenes. No l’explico per que no puc estendrem; en el meu Bloc crec que esta explicat. Desenllaç, la tercera expulsió de col·legi. En menys de tres messos tres expulsions. Si ara posessin aquest llistó per fer expulsions els col·legis estarien buits.
El curs següent anomenaren al pare Vilar director del col·legi de Barcelona. Quan ja estava jubilat, retirat a una residencia a Tarragona, predicà la Novena a la Mare de Deu de la Candela. Jo vivia a Barcelona i no el vaig veure, però si el va saludar i parlar Jaume Pau Tomás. El pare Vilar li va obrir el llibre d’oracions, el Breviari, que sempre acompanyava als capellans, i li va mostrar la foto que feia tants anys havíem enviat a la Madre Lucia. Ell la conservava en un llibre que obria tots els dies.
En realitat, el pare Vilar ens va veure creixer de nens a adolescents, uns nou anys. Ens tenia molta estima, tot i que ens feia passar penes i fatics.