Roman Galimany Solé
Bioquímic clínic, farmacèutic i escriptor
El Vallenc 9 de maig 2025
Aquesta setmana entrevistem Roman Galimany, que recentment ha publicat un petit llibre titulat ‘Una passejada pel Valls de 1950. Secrets d’una etapa ben florida’, amb el qual porta el lector pels carrers de la Cort, Sant Antoni i Carnisseria de l’any 1950. Un viatge per la memòria de la seva infància i la dels seus coetanis i també una finestra al passat per a les noves generacions, en el qual ens parla de tot un llistat de comerços de tota la vida, la seva història i les persones que en formaven part.
Per què vas decidir escriure aquest llibre sobre el Valls de fa 75 anys?
Vaig triar l’any 50 perquè diguéssim que va ser un any de rellançament de la ciutat. Aquí se sortia d’una crisi que van patir tots els pobles i ciutats amb la Guerra Civil, i va costar remuntar. Però en aquesta època es va notar el canvi, s’estaven preparant les Decennals del 51, que van ser unes Decennals molt recordades, amb moltes innovacions. L’economia del país encara no era gens bona, i encara no havia entrat el desenvolupament de l’economia, però Valls vivia un creixement i una situació de comunitat molt interessant. Jo dic l’any 50, però diríem que són els 50-60, quan ja hi va haver un llançament de l’economia pel turisme i tot el desenvolupament que hi va haver.
També és quan tinc més records de la ciutat, tenia 7 anys, és una època en què els infants som una esponja i tot ho assimilem. També era una època en què la situació familiar era diferent. Hi havia molta comunicació, vaig aprendre molt d’aquesta història veu a veu, i aquesta comunicació ara ja no existeix.
Per què vas escollir aquests tres carrers?
A partir de l’any 50 és una època en la qual començo a sortir al carrer. Comences a sortir amb els amics, et vas imbuint del que és el poble, i als 12 anys comences a passejar-hi. Passejar pel poble vol dir situar-se per uns carrers que habitualment són els que un transita i aquells on es troba la gent del poble, que era el carrer de la Cort. Són molts anys amunt i avall del carrer de la Cort, és un carrer molt nostre, i aquest fet el fa molt familiar sempre. Quan vas a l’església de Sant Joan passes pel carrer de la Cort, per anar a la plaça del Blat… El carrer de la Cort és l’ànima de la ciutat, i és el primer capítol que faig. Vaig posar aquests tres carrers perquè eren els més comercials que hi havia, era el que donava vida al poble.
Què n’opines, del canvi que hi ha hagut?
És clar, ha canviat, però tampoc es pot anar a buscar un culpable d’aquest canvi, perquè hi ha hagut uns factors molt importants, sobretot en el sector econòmic. Hi ha hagut un desenvolupament molt important de l’economia familiar. Van començar a aparèixer el petit comerç, les indústries, es van començar a comprar cotxes, i això va representar sortir cap a fora, i després l’altre fet és que va canviar molt l’estructura quan va començar a haver-hi indústries més grans. El comerç es va ressentir molt quan van començar a aparèixer les grans superfícies, amb les quals no es podia competir.
Hi ha una evolució molt gran en uns anys, sobretot a partir de finals dels 60 i inicis dels 70, i cap a finals des segle passat, en què l’estructura del comerç i la convivència canvien radicalment. Molta gent ho enyora i els sembla impossible que hagi desaparegut, però ho ha portat la dinàmica de la vida quotidiana de la ciutat.
Quins interessos ha despertat el llibre?
A qui agrada més és a la gent una mica més jove que jo i més gran; la gent més jove el veu més com una cosa d’història o informativa. Els que ho han viscut ho reviuen, aquella cosa que diuen que recordar és viure, doncs tornen a viure una època molt bona. El que sí que es troba a faltar ara és la comunicació entre la gent del poble, la cordialitat que hi havia entre les famílies. Hem de pensar que quan arribava el bon temps en molts llocs es baixaven les cadires al carrer i es feia tertúlia allà. A casa meva passava molt això.
Escriure el llibre ha degut ser un viatge pels records, no?
Sí, en alguns capítols he posat anècdotes molt interessants per veure el tipus de vida que es feia. Per exemple, a Ca Flavià hi havia la botiga i tenien el taller, i el senyor Flavià estava dintre del taller i quan venia algú sortia a despatxar; i així, llavors passava el del banc que portava les lletres per cobrar, obria la porta i li deia que li deixava la lletra allà al damunt, que l’hi deixés els diners i que ja els agafaria. Això ara és impensable, igual que aquesta confiança mútua entre la gent, i això sap greu que s’hagi perdut.
Vaig creure que era important fer el llibre. Actualment la història està molt esbiaixada, falta que ens arribi a tots una part de la història, que és la del veu a veu, una part molt important, sobretot el que afecta l’activitat de la família i la història familiar. Tot això s’ha perdut perquè la comunicació dins la família no existeix, i el que vaig pensar és que el que no queda escrit es perd. Va haver-hi una època molt important, amb molta vida, perquè aquí vivia molta gent. Ara, malauradament, el Barri Vell està mort completament, per a mi això ja és irreversible i és una llàstima. Queda això [el llibre], i la gent que ja l’ha vist i l’ha llegit i més o menys ho recorda estan contents. Va ser una època que a mi em va agradar molt.