Una vegada més l’any nou es presentava acompanyat d’un hivern molt fred. El dia 17 de gener de 1957 el termòmetre marcava cinc graus sota zero, i es van enregistrar fortes glaçades; les nevades continuaren abundants tot el cap de setmana. Tot plegat recordava les fortes glaçades del febrer de l’any anterior, amb totes les pèrdues irreparables en l’agricultura, i el record d’haver treballat endebades.
Altra vegada apareixien els molestos perellons, amb les picors a les articulacions de les mans i els genolls. Al matí, en l’anada a col·legi, el fred era glaciar, i no cal dir si apareixia l’aire tan característic de la nostra ciutat. De totes maneres, el fred minvà al cap de pocs dies i els camps no resultaren gaire afectats. Per la Candelera el fred havia deixat pas a un temps quasi primaveral.
Aquest hivern ja m’havien promocionat a la categoria de vestir amb pantalons llargs. Actualment ningú para compte en l’origen d’aquesta distinció, però era fruit d’una tradició d’anys en la forma de vestir els adolescents i a la que tots hi volíem arribar.
Quan érem petits passàvem dels bolquers i bombatxos als pantalons curts; alguns feien una excepció per celebrar la Primera Comunió i anaven en pantaló llarg, però era només un parèntesi perquè després tornàvem al pantaló curt fins als deu o dotze anys en què ens vestien amb els pantalons de golf.
Als catorze anys, finalment, ja abillàvem amb els pantalons llargs. Era un ritual que el seguia estrictament tothom, amb alguna variant, i el fet més rellevant era que qui marcava el tempus era el sastre que ens confeccionava la roba.
Cal recordar que en aquells anys tothom anava vestit pel sastre o la modista, i no existien les botigues amb roba de confecció.