Les institucions i nuclis d’administració espanyols – ajuntaments, autonomies, parlaments, governs – estan sotmesos a una erosió formal i de contingut com en cap altra època viscuda. El nivell de la degradació de la política i del debat exigeix que, qualsevol grup o partit, s’ha d’imposar l’objectiu prioritari de retornar a les institucions la seva dignitat.
La política a escala mundial s’ha degradat. S’ha fet tosca, grollera i pueril. Els culpables, sense dubtes, en son els propis polítics i els mitjans de comunicació, que han perdut el fons i la textura dels missatges. Només els interessa exhalar l’etiqueta, l’eslògan, el crit i la faramalla: un erm per a la raó i, per tant, també per a l’entesa i el diàleg públic. Amb això hi està implicat el president del govern, parlamentaris, alcaldes i regidors, que han rebut el mandat democràtic i han fet del despropòsit una consigna.
Tot el procés en l’organització dels partits conspira contra el mèrit i a favor de la mediocritat. La cúpula del partit confecciona les llistes electorals amb la fidelitat com a prioritat absoluta. Amb el mateix criteri, escull la direcció del grup parlamentari i els portaveus de les comissions. Sempre tenint en compte les diferents tendències i divisions dins del partit, les qüestions son aquestes: «És dels nostres?», «A les primàries a qui va recolzar?». Exactament totes aquestes reflexions també son aplicables a les autonomies i als ajuntaments.
És trist observar com els diputats es limiten a seguir les consignes de la direcció – sinó, abstenció. M’ho comentava un lletrat: «El Congrés s’ha convertit en una institució de tres-cents cinquanta membres en què el protagonisme el tenen quinze. Podrien reunir-se la junta de portaveus i decidir-ho tot mitjançant la drecera del vot ponderat».
La manera d’emparar la democràcia és restituir a les paraules la seva grandesa. Recuperar el vincle entre la paraula i el fet. Que deixin de ser pur aldarull i fúria. Vincular la retòrica i la raó. Deia Raymond Aron: “la raó és aquella manera de pensar que ofereix una oportunitat a la veritat”.
Observem, any darrera any, quan difícil és vèncer a les urnes només amb la veritat, sense demagògia. Oblidar-nos del populisme, que no és una ideologia ni una manera de fer política. És el fracàs de la política i, per extensió, de la democràcia. Quan de populisme hi ha en els nostres governants, d’aquí i d’allà, de dintre i de fora!. Que poques vegades tracten als ciutadans com a adults; ho observem en els seus discursos, en les seves propostes, l’anunci de projectes engrescadors…..ens tracten com a menors d’edat, intel·lectualment immadurs. Conèixer la veritat, del passat i de lo que es projecte, és imprescindible per votar.
Si només el partit ho decideix tot i ho dicta tot, si els posicionaments del partit no son sols les úniques rellevants sinó les úniques que es transmeten, el diputat – el regidor – perd qualsevol responsabilitat. Es converteix en un imprescindible. Cal mantenir la discrepància interna d’on sortirà la deliberació prèvia.
En una democràcia representativa, els votants son més importants que els militants. Hem de tenir sempre present que el parlamentari, o el regidor, no representa al partit ni als que viuen del partit, representa als ciutadans que l’han votat. L’organització va de dalt a baix. Observem amb preocupació a les excel·lentíssimes senyories, representants de la sobirania nacional, reduïts a palmers, competint en elogis accentuats per exclamacions i emocions, a veure qui aplaudeix millor al Cap. Francament desolador.
La restauració de la veritat en política és com una necessària exigència democràtica i un mandat moral, és l’única cosa que pot restituir la confiança dels representats en els seus representants. I això corre pressa.