El passat dia 2 de juny va morí el doctor Antoni Caralps Riera, pioner indiscutible a Europa en els trasplantaments renals. Destacà sempre pel seu esperit innovador i el ferm compromís amb l’avenç científic. L’any 1962, va fundar a l’Hospital Clínic de Barcelona el primer dispensari especialitzat en Nefrologia del país, que ràpidament es va consolidar com centre de referència en aquesta especialitat.
Les temptatives experimentals de trasplantament renal de principis del segle XX a Europa es van convertir en una realitat clínica al nostre país l’any 1965. Fou en el Servei d’Urologia i Transplantament renal de l’Hospital Clínic, gràcies al tàndem format pel doctor Antoni Caralps, nefròleg, i el cirurgià uròleg professor Josep M. Gil-Vernet. Aquest avenç quirúrgic i mèdic era un punt d’esperança pels malalts amb insuficiència renal irreversible sotmesos, de per vida, a periòdiques sessions de diàlisis, en aquells anys majoritàriament peritoneals, la hemodiàlisi no s’utilitzava tant àmpliament com ara. El doctor Caralps creà les bases d’una pràctica mèdica que, amb els anys, ha salvat milers de vides.
Inicialment ja s’havia assolit la bona pràctica quirúrgica en el transplantament renal però els necessaris mitjans mèdics complementaris estaven en els seus inicis. Les proves de laboratori per confirmar la compatibilitat d’un òrgan amb el seu receptor eren molts primàries. No es disposava dels estudis immunològics per confirmar la compatibilitat entre donant i receptor; per tant, la majoria de transplantaments inicials, malauradament, els retornaven al tractament amb diàlisis; excepte si el donant i receptor eren germans univitel·lins, entre els que no es produïa el rebuig de l’orgue.
La funció que fèiem en el laboratori era confirmar la coincidència del grup sanguini d’ambdós i, posteriorment, les proves necessàries per controlar l’aparició d’un possible rebuig. Els primers anys foren molt durs, fins que el servei d’immunologia de l’Hospital de Sant Pau desenvolupà les proves amb les que s’obtenia una completa informació sobre a la compatibilitat. Els anys (1969 a 1983) en que jo era el responsable del laboratori de la Unitat de Transplantament del Hospital Clínic, enviàvem les mostres per aquestes proves específiques a Immunologia de l’Hospital de Sant Pau. L’avanç en aquesta especialitat i, també, en la teràpia pel post transplantament millorà la supervivència dels malalts renals i ens ha portat a l’èxit actual d’aquest acte quirúrgic.
Reconec que vaig ser molt afortunat per pertànyer en el seu equip durant quatre anys. Entre ell i jo ens separaven, a més dels coneixements científics, nou anys d’edat, jo tenia 27 anys i ell 36, per lo que sempre li vaig guardar un respecte molt rigorós. Moltes vegades les casualitats et canvien la trajectòria de la vida: Jo estava fent un aprenentatge d’anàlisi clíniques amb el Dr. Jordi Gras al laboratori de l’Hospital Clínic; l’objectiu era venir a la farmàcia del meu pare a Valls i crear un laboratori actualitzat. Però el Dr. Gras, a petició del professor Gil Vernet, em va recomanar per treballar en el laboratori de transplantament. Em cridaren el seu despatx, m’ho proposaren i vaig acceptar. Les condicions econòmiques eren per fer equilibris, però el repte per formar part d’aquest equip i l’objectiu tan engrescador li valia la pena. Així fou com vaig canviar el projecte de venir a treballar i viure a la meva ciutat pel treball hospitalari a Barcelona durant més de quaranta anys.
Vaig coincidir amb el Dr. Antoni Caralps a l’Hospital de Bellvitge i finalment en el Hospital Germans Trias i Pujol. Sempre amb una relació d’afecte molt cordial i amb l’estima d’una amistat de molts anys.
Per les seves contribucions pioneres al trasplantament d’òrgans, li fou atorgada la Gran Creu de l’Ordre Civil de Sanitat, un dels reconeixements més valuosos en l’àmbit sanitari espanyol.
Fou director dels serveis de Nefrologia a l’Hospital de la Vall d’Hebron a partir del 1974, i posteriorment a l’Hospital de Bellvitge i del Germans Trias i Pujol de Badalona, on va exercir fins a la seva jubilació el 1999.
Autor de més de 150 publicacions científiques i d’obres de referència al seu camp, l’any 1984, va ser nomenat membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, on va pronunciar el discurs d’ingrés titulat “Sobre el procés de morir i sobre la mort i el seu aprofitament”.
L’aportació del Doctor Caralps a la sanitat espanyola no se si ha estat prou valorada. Els que realment ho senten de veritat son els afectats d’insuficiència renal irreversible que actualment ja gaudeixen de bona salut deixant en el record les sessions de diàlisi. És el legat del treball i estudi durant molts anys d’un home científic anomenat Antoni Caralps Riera.