Era habitual aquesta dita: “A Valls per professons, coques i aufersons”, i aquesta dita estava encunyada per la solemnitat amb què els nostres avantpassats organitzaven aquelles processons. A la nostra infància encara podem recordar que eren molt solemnes i molt concorregudes.
Per Setmana Santa, les del Diumenge de Rams i la del Divendres Sant. La processó de Sant Joan, que s’aprofitava per reconèixer la tasca destacada d’un vallenc en favor de la ciutat, oferint-li l’honor de portar la Bandera de la Ciutat; puc recordar, en aquest moment dos edicions, al senyor Galofré, Delegat de La Caixa de Pensions, i també la del Pare Labastida del Col·legi del Pare Claret. La processó de la mare de Déu del Carme, la de Sant Isidro Llaurador. I moltes altres que la voracitat dels anys ha engolit.
Però caldria destacar una de les més antigues, tant a la nostra ciutat com a Catalunya: La del Corpus Cristi. Aquesta festivitat, a la nostra població, sempre es revestia amb grandiositat religiosa i anava acompanyada pel profund esperit religiós dels Gremis d’antany, representacions d’entitats, professions liberals, funcionaris de l’administració, autoritats,…. Tots ells assistien a la processó amb les seves riques banderes de dimensions imponents.
Els que ja contem uns quants anys, encara podem recordar la fastuositat amb què Valls celebrava l’homenatge a l’Eucaristia, pels nostres carrers. Lo propi de tal festivitat, després dels Oficis, era la solemne Processó. Des del dia abans es vivia la preparació. Dones, nens i col·legials envaint les botigues i les cereries a la recerca del ciri o el “blando” per als seus familiars.
El mateix dia, els carrers del transcurs de la processó quedaven coberts de catifes, que els veïns bastien, amb molt d’art i ingeni, amb la “mata-pussa” (Mendastre), que produïen els nostres fèrtils torrents, la que barrejada amb la flor de la ginesta, i altres flors, donava un to peculiar i una aroma agradable. L’espectacle era admirable i vist des de dalt del campanar era l’enveja de molts pobles que també practicaven aquesta costum. Els últims anys del decenni 1940 -1950, ja eren una tradició a Valls les catifes de flors per la festivitat del Corpus. L’any 1949 s’incrementaren i es podien veure per tot el carrer de la Cort, Major, Sta. Úrsula, Metges i Costa del Puntarró.
La flor més utilitzada era la ginesta, de color groc, tant freqüent pels nostres camps. En un temps, no tan llunyà, va ser catifa de color i aromes dels nostres carrers, adornats per aquells veïns tant estimats i recordats; els homes afanyant-se per anar al camp, caminant o amb bicicleta, a buscar aquesta flor tan mediterrània, les recollien amb saques i les portaven al lloc on es reunia el veïnat per preparar els pètals de les flors; les dones i els infants esperant per recollir la flor; després cobrir el terra del carrer amb aquests pètals, fulles, “mata-pussa”, i també serradures de colors, motius ornamentals, on la Ginesta era la gran protagonista. Jo recordo haver anat, amb la meva tieta Montserrat, a la botiga de Ca Flavià on es reunien les dones del veïnat, havent dinat, i desfullaven les flors, les posaven en cabassos, i després feien l’estora. Era un ritual i un motiu de convivència entre veïns que es feia cada any.
El quefer dels veïns allà restava per admiració de tots, que s’honrava al ser catifa immaculada, fins que per allà passava la Custòdia per la Processó del Corpus.
Mentrestant, els Gegants animaven el poble acompanyats de la gent menuda. Les campanes, amb un toc doble i solemne anunciaven la Processó.
En les hores immediates abans de la Processó, donava gust contemplar el trànsit pels carrers dels quals devien formar-ne part; veïns visitant i admirant les catifes. Tots endiumenjats i llampants. Bandes de música que acompanyaven als col·legis i a les entitats fins a l’Església, Tot formava un prolegomen imponent de la Processó.
A aquesta solemnitat hi donaven la nota cerimoniosa i intimista els estudiants del Col·legi del Teologat dels Missioners del Cor de Maria; dos fileres blanques en la processó que, amb els seus cants, posaven l’accent intens d’espiritualitat.
Hi havia el costum que els devots veïns, des dels balcons llençaven pètals de flors i bosses de confeti tradicional, rodó i com la secció d’un dit, de colors. Les noies, des del balcó, esperaven que passessin els seus amics, o pretendents, per sota del balcó per fer-los caure una pluja de confeti i flors; els nois ja sabien al balcó on hi foren les noies, així es situaven en l costat de la professó que passaria per sota del balcó. Quan passava la Custodia sota el Pal·lio, tothom hi tirava flors i confeti, quan ja portava un bon recorregut la processó, s’accentuava la considerable càrrega del Pal·lio pels portadors.
Acabada la processó, amb les catifes remogudes per les pitjades, la gent feia la passejada obligada dels diumenges al vespra per un Carrer de la Cort ple a basar, gaudint de la barreja d’olors i frescor que proporcionaven les restes de les catifes, respirant un aire fresc, impregnat de l’aroma de les flors que havien ornat les catifes; mentre parsimoniosament s’apagava la fulgurant jornada. No es podia amagar que estàvem en el ple de la primavera.
La passejada pel carrer de La Cort, envoltats per l’aroma de les flors i la frescor de fulles verdes, feia la trobada obligada de tots els vallencs que acabaven de viure una jornada, primer, de treball intens en la confecció de les catifes, després assistint o presenciant la processó. Eren semblants de satisfacció després d’un esforç exitós per la seva fe i la seva ciutat; semblants germanívols i pletòrics. Era aquell Valls desaparegut.