Van ser tres dies d’angoixa en tot el país. Els que ho visquérem recordem que tres terroristes, Txapote, Irantzu Gallastegui i Javier García Gaztelu, segrestaren Miguel Ángel Blanco a primera hora de la tarda d’un 10 de juliol del 1997, quan anava a treballar. El van retenir 48 hores i el 12 de juliol el van treure del seu amagatall, el portaren a una zona boscosa de Lasarte (Guipúscoa) i, lligat de mans, amb els ulls coberts i de genolls, li dispararen dos tirs al cap que el feriren mortalment; va retenir un fil de vida durant 12 hores, fins a la matinada del dia 13 en que va morir.
Jo vaig anar a la manifestació prèvia de Barcelona; només he participat en dues en tota la meva vida, l’altra a Valls per l’atemptat d’Atocha. Decidirem anar-hi amb les infermeres i companys del laboratori de Can Ruti, també per sentit i solidaritat humanitària. Vàrem quedar a la sortida del «metro» de Diagonal- Passeig de Gràcia. Hi havia tanta gent que no vaig trobar ningú amb els que havíem quedat; no vaig avançar més enllà d’un parell de metres. Allí em vaig quedar una bona estona, imbuint-me de la reacció apassionada dels barcelonins enutjats.
Cadascú sabia prou bé on era, per que hi era i que sentia. Lo injustificable és això: injustificable i irracional. Així ho testimoniarem. Després, malauradament, sempre apareixen els mals polítics i els malèvols que s’apropien dels sentiments i sinceritat de la gent planera. A qui va complaure la mort del fill d’una bona i humil familia gallega treballadora.?