Durant el temps de vacances dels darrers anys de batxillerat anava matí i tarda a la farmàcia; allí també aprofitava el temps per estudiar.
Amb el senyor Castellet, un extraordinari professional i excel·lent persona, que portava més anys a la farmàcia que el meu pare, vaig aprendre a moure l’espàtula per preparar pomades i ungüents, remenant i barrejant els productes; pesar petites quantitats amb la balança de precisió i preparar els paperets monodosi de medicaments en pols i gust d’anís. La balança de precisió era un exemple de com treballar amb exactitud, i no tothom sap què era i com es manejava aquest estri. Amb el senyor Castellet vaig aprendre molt del dia a dia d’una farmàcia, quan encara era un centre de ciència i salut i no simplement una botiga.
Amb només catorze anys tenia el compromís de feinejar el temps de lleure a la farmàcia; el meu pare em donava unes propines per a aquesta dedicació, que jo recollia esperant tenir la quantitat suficient per comprar un tocadiscos microsolc, que era el més innovador en aquest camp; a casa teníem un tocadiscos antic, per a discos de pedra. El meu pare era reticent a canviar. Amb els meus migrats estalvis de l’estiu, al setembre vaig comprar un long-play, com es deia aleshores. Encara el conservo com un record molt significatiu; en una cara hi havia la “Simfonia inacabada” de Schubert, i per l’altra la “Simfonia italiana” de Mendelssohn, dirigits per Guido Cantelli, un extraordinari director que havia mort recentment en accident d’aviació. Més endavant, quan era universitari ja cobria les hores de guàrdia del migdia, substituint al meu pare, i ell em retribuïa amb un petit salari.
L’estiu del darrer any de batxillerat hi anava matí i tarda; ajudava i aprenia, també aprofitava moltes estones per estudiar les dues assignatures que, pel temps inactiu que vaig estar postrat, em quedaren pel setembre; tot l’any vaig anar coix en els estudis. A la farmàcia sempre hi havia conegut al senyor Francesc Castellet i al jove aprenent, molt intel·ligent i culte, el Jordi Borrull, fill del senyor Joan Borrull, escultor, violoncel·lista, professor d’escultura a l’Escola del Treball. El Jordi es va fer gran i li oferiren un feina d’auxiliar a una farmàcia a Vilafranca, així és que deixà de treballar amb nosaltres. El meu pare va contractar al meu cosí Alfons, que compaginava la feina amb les classes a l’Escola de Treball. A la farmàcia ens ho passàvem prou bé: consultàvem llibres de química de la fàbrica d’insecticides i també de la farmàcia, extrèiem experiments per posar-los en pràctica i també preparàvem alguna broma.
De tant en tant, jo sortia una estona a la porta per canviar d’aires, observar i parlar amb el veïnat que era molt cordial; em passava una estoneta dret a la porta. En una d’aquestes sortides, l’estiu de 1958, a les dotze del migdia tocades, passaren per davant meu les treballadores d’una fàbrica tèxtil que hi havia al carrer dels metges; pujaven per la Costa del Puntarró. Em cridà l’atenció una noieta que anava entre dues companyes, portava una faldilla acampanada ratllada de colors i una brusa blanca; tenia una mirada viva, l’expressió alegre i semblava molt trempada. Era molt bonica. Em deixà entre bocabadat i intrigat, i jo necessitava saber-ne més, d’aquella noia. Sabia que la tornaria a veure, que passaria l’endemà, a un quart d’una, com cada dia.
Sempre que podia, a un quart d’una, estava pendent a la porta de la farmàcia per veure com passaven; era l’única opció que tenia de veure-la. A diferència d’ara, al carrer hi havia molts vianants, i elles no s’adonaven que hi havia algú observant-les. Sempre anava al mig de dues companyes, caminant despresa i amb alegria. A partir d’aquell dia, la buscava a on hi havia un aplegament de gent. La vaig clissar en uns quants llocs, perquè, des de aquell primer migdia la resseguia; l’observava quan coincidia en les passejades pel carrer de la Cort, i també l’havia vist alguna vegada a la pista de patins ballant, després del futbol.
No encertava la manera d’establir un primer contacte amb ella. Vaig saber que els dissabtes, que no treballava a la fàbrica, venia fruita a la botiga La Blancaneus, del carrer Sant Oleguer.
Com a suport per poder treure’m les dues assignatures pendents, anava unes hores a repàs amb el senyor Mestieri, amic meu, a casa seva, al primer pis del carrer Escrivania. I ell fou qui em digué això dels dissabtes, perquè donava repàs a un Manel Toda, molt jovenet, fill dels propietaris de la tenda de verdures.
Em passà pel cap escriure-li una carta. Ho vaig fer. Era una carta molt de barretada, no havíem parlat mai i només sabia que es deia Isabelita. Per tant, era per establir un primer contacte. Li indicava com de difícil era per a mi arribar fins a ella, per diversos motius; i comentava que m’agradava veure-la passar per davant de la farmàcia, amb tanta alegria i exultant, i que estava ben atent per poder observar-la. Era una carta de bones paraules i sense intencions, però també era la meva confessió: jo era allí, l’observava i tenia interès a conèixer-la i seguir-la.
Vaig donar la carta al senyor Mestieri, ell la passà a Manel Toda, i el dissabte següent arribà a les mans de la Isabelita. Ràpidament va tenir diverses repercussions. El dilluns, a un quart d’una en punt, jo era a la porta de la farmàcia, quan vaig veure que pujaven per la Costa del Puntarró, m’envaí una forta angoixa i també una certa recança per haver escrit la carta. No sabia a on mirar.
Quan passà pel meu davant em saludà amb un somriure d’anuència, i també ho feren les amigues, que ja devien estar al corrent de tot allò. Havia trencat el gel; era molt poca cosa, però vaig creure que, de moment, ella sabia que jo hi era. Uns dies després vingué a comprar a la farmàcia la mare d’en Manel Toda, la Teresina; davant meu i del meu pare, i de tots els que hi eren, em deixà anar, rient: “Ja veig que el Manelet et trasllada les cartes”. Ningú sabia, només jo, què volia dir. I així va quedar, perquè jo no vaig explicar res.
A partir d’aleshores només era creuar mirades, i saludar-nos durant els tombs del carrer de la Cort. Pensava entre mi, quin dia es situarà a l’extrem de la filera perquè jo pugui saltar al seu costat? Tampoc estava molt segur de si tindria bona lluna per saltar-hi. Però un diumenge de juny, al vespre, aparegué passejant situada en un extrem de la filera de les tres o quatre amigues amb qui anava. Quan ho vaig veure vaig sentir un ai al cor, tot i que feia temps que ho desitjava. L’espera m’obligava a donar un pas, però en el fons cercava un motiu per no anar-hi. Després de tres tombs pensant i vacil·lant, vaig acomiadar-me dels amics i vaig saltar al seu costat. Salutacions inicials habituals a tot el grup; pensava que havia d’iniciar i portar la conversa. Vaig demanar a on treballaven perquè sempre pujaven per la Costa del Puntarró, encara que ja ho sabia, i elles també n’estaven segures que jo ja tenia aquesta informació, però estava obligat a encetar una conversa molt difícil ja que ho ignorava quasi tot sobre la Isabelita. Qüestions banals: que si anaven a la platja els diumenges, o si preferien la muntanya, que si eren assídues del cinema, les pel·lícules que els agradaven, els artistes preferits… Els agradava molt ballar, i esperaven amb frenesí anar aviat a la pista de patins on hi havia ball amb orquestra després del futbol. L’estona se’m feia molt llarga i calorosa. No tenia recursos per mantenir una passejada interessant i amena. El campanar va marcar les nou del vespre, i amb el tomb fet estàvem quasi a la Costa de la Peixateria, on una de les amigues digué: “Bé, ara tu aniràs a casa teva i nosaltres també anirem cap a casa, que demà toca treballar”. Jo m’havia fet il·lusions d’acompanyar-la a casa seva, però l’amiga ho va desbaratar; pensava que hi podria parlar més personalment, saber on vivia… No fou possible. Va ser un vespre de tenir un goig sense alegria. Només recordo tres o quatre vegades més haver-me passejat pel carrer de la Cort al costat de la Isabelita; m’incomodaven les amigues perquè em transmetien la sensació que la meva presència hi era de més. Mai vaig tenir l’oportunitat de compartir una estona a soles; segurament que també hi tindria a veure alguna cosa el poc interès per part d’ella i un cert grau de desconfiança -propi de l’època-, que un estudiant de batxillerat volgués passejar-se amb noies que treballaven a la fàbrica.
El diumenge, a la tarda, anàvem al futbol, a l’estadi del Vilar, als partits del trofeu Josep M. Fàbregas, i després al ball, a la pista de patins. Tot i que feia calor, i com que era diumenge nosaltres, i molta gent, vestíem americana, i alguns portaven corbata. Al ball de la pista de patins hi veia tot sovint a la Isabelita; no ballava tots els balls, però tenia bastants balladors, i ballava molt bé i amb ganes. El meu pesar era que jo no sabia ni m’agradava ballar; havia ballat molt poc i ho feia molt malament. Algun cop havia anat a ballar a sala de Educación y Descanso, on em vaig endur una bona escaldada. Vaig demanar per ballar a una noieta i em va contestar: “Lo siento, pero bastantes señoritos tengo en casa”.
Cada diumenge, a la pista de patins, pensava que, obeint els meus sentiments, era obligat treure a ballar la Isabelita. Em passava tota l’estona amb la temença de prendre la decisió. Quasi sempre recorria a la resposta més fàcil i còmoda: “Ja ho intentaré el proper diumenge”. Així passaven les setmanes i no feia via. Fins que tot d’un plegat vaig tenir un arravatament i li vaig preguntar si volia ballar. Ella, molt amable, ho acceptà. Sortírem a la pista, al so d’un bolero del repertori de Nat King Cole: “Tres plabras”. Ràpidament m’envaí una suor freda. Era un senalles de nervis, perdia contínuament el ritme, estava donant la murga a la pobre noia que ho dissimulava molt bé; em sentia en un bany maria, enutjat, conscient del naufragi que vivia. El bolero no s’acabava mai. Quan va acabar li vaig donar les gràcies i em vaig disculpar. Sortí apressat cap a casa. Era conscient que tot descarrilava. No tenia futur amb aquesta noia perquè l’havia decebut en allò que més li agradava, i això no m’ho podia treure del cap.
Quan vaig arribar a la masia, la meva mare, sobtada, exclamà: “D’on vens tan suat. Tens l’esquena de l’americana amb una taca de suor. Oh, i la camisa! Si està completament molla! Però d’on vens? I tan aviat!” Agafà la camisa que la podia escórrer, i va penjar l’americana a l’estenedor perquè s’eixugués.
Durant mesos, elucubrava molt pensant en ella però ja havia caigut de l’escambell. Allò no tenia ni caps ni peus. Passaren uns mesos, s’afeblí la impetuositat de la primeria; després de poc temps no quedava flamerada, tot i que el pensament era viu. Ja no la veia sovint i com que vaig marxar a estudiar a Barcelona s’acabà el poder veure-la i saber alguna cosa d’ella; per no saber, no sabia ni on vivia i, per tant, no podia escriure-l’hi.
No la vaig veure mai més, però hi pensava sovint. Jo venia a Valls molt de tant en tant, només per a alguna festa assenyalada. No vaig coincidir amb ella, i ningú me’n va parlar. Alguna vegada pensava que potser havia mort. Era estrany que en tants anys no l’hagués tornat a veure pel carrer o en algun esdeveniment de la ciutat. Aquest era el meu pensament.
Quaranta cinc anys sense veure-la ni saber res d’ella i, accidentalment, la vaig retrobar. Després de tants anys vaig reinicià una bona amistat. La relació en aquesta segona etapa, quaranta anys després, fou inesperada i esdevingué molt diferent.