Durant els anys quaranta i els primers dels cinquanta, les entitats juvenils vallenques, com Congregació Mariana, Acció Catòlica femenina, o el Frente de Juventudes, generaven activitats culturals, extra col·legials, pels joves d’ambdós sexes, per refermar-los actius i proporcionar-los un accés a coneixements culturals i humanístics.
Habitualment, era al Teatre Principal la seu on presentaven públicament els resultats de l’activitat feta durant la temporada; eren representacions teatrals, concerts de cant, ballet, concerts de piano, etc.
Mercedes Huerta, Carme Solé i Maria Bonet
L’activitat teatral tenia dos col·lectius ben diferenciats: el femení i el masculí, separats seguint les directrius emanades per les autoritats religioses.
Una de les primeres vetllades culturals en la post guerra anà a càrrec dels alumnes del Col·legi de Sant Agustí, situat al convent del Carme. Una vetllada lírica musical amb molts pocs recursos que es reflectí en la qualitat. Tot i així, els alumnes actors, representaren al Teatre Principal l’obra “Lázaro el mudo” que, per l’èxit que va tenir, la repetiren el següent diumenge.
Les noietes d’Acció Catòlica escenificaven actuacions segons lo que més sabien fer, recitar poesies, ballet o cantar. Es prodigaren molt les sessions de ballet, tot i que eren individuals i no per un grup coordinat. Eren freqüents les actuacions de dos joves ballarines, la Carme Solé i la Juanita Calvet, a las que, uns pocs anys després, s’hi afegia la Carmina Solé.
Maria Dolors Llusà i Mercedes Huerta al Teatre Principal de Valls (1949-1952)
A resultes de l’èxit d’aquestes joves ballarines, despertaren l’afecció entre les noietes vallenques, per lo que prepararen un grup de nenes per iniciar-les a l’art del ballet. Ens trobem als voltants de l’any 1952.
Mossèn Josep Gil havia estat anomenat rector de la parròquia del Carme i també Consiliari de la secció femenina d’Acció Catòlica, que tenia la seva seu al carrer de Sant Antoni. Mossèn Gil era una persona molt activa, d’àmplia cultura, musical i literària. No se li escaparen aquestes primeres actuacions de les noies de la secció femenina d’A.C. La seva primera idea fou crear un esbart femení de folklore català.
A Tarragona hi vivia un dels personatges més preparats i coneixedors del ball popular català, el senyor Fa, director de l’Esbart de Tarragona.
Mossèn Gil encarregà a la Carme Solé i a la Juanita Calvet realitzar una selecció de nenes, entre 11 i 14 anys, per iniciar l’activitat de l’esbart. A la vegada, la Carme i la Juanita, viatjaren a Tarragona, a visitar al senyor Fa per demanar-li que es desplacés, periòdicament, a Valls per ensenyar amb més detall les peculiaritats del ball català.
Mossèn Gil proporcionà un tocadiscos i també feia els arranjaments per piano de peces musicals escrites per coble. Essencialment, el senyor Fa els hi ensenyava els punts del ball en una sessió setmanal. La Carme Solé i una de les germanes Gaya, crec que era la petita, ja havien preparat el grup de jovenetes per l’esbart. Passats uns bons messos feren la presentació i primeres actuacions de l’esbart.
En aquest moment convocaren a Madrid una concentració de ballets regionals per grups d’Acció Catòlica. Hi anaren representants de Valencia, Saragossa, i altres ciutats. De Catalunya només hi va anar el grup de Valls, era l’any 1952. Foren tres o quatre dies, entre Sant Joan i Sant Pere; el viatge el feren de nit amb tren de carbó, com era lo habitual per aquells anys.
Crearen un grup de ball format només per noies, molt digne i amb molta qualitat, que fou ben considerat a Catalunya i a la resta de l’Estat, amb actuacions celebrades amb molt èxit, sobre tot a la nostra ciutat. Però l’activitat més agosarada, que totes les noietes del grup recorden amb detall i que més les il·lusionà, fou el viatge a Roma amb la visita al Sant Pare Pius XII. (Per més informació consultar https://romangalimany.cat/…/de-quan-un-grup-de-joves…/ )
Les actuacions de l’esbart ja eren ben conegudes i apreciades, per lo que reberen una invitació per realitzar una gira d’actuacions per algunes ciutats italianes. No si pensaren dues vegades i acceptaren fer el viatge. Dades les circumstancies del destí del viatge demanaren audiència al Sant Pare Pius XII.
Una de les organitzadores del viatge fou la Carme Solé. El desplaçament el feren en autocar, excepte els Mossens Sebastià Rué i Josep Gil, i el fotògraf Rué que es desplaçaren en el cotxe del senyor Eugeni Rovira.
Sortiren de Valls, de la plaça del Blat, el dissabte 31 de març de 1956, després de l’ofici religiós per la festivitat de la Vigília Pasqual del Dissabte Sant, a la parròquia arxiprestal de Sant Joan. Quan finalitzà la cerimònia ja era més de mitja nit.
El recorregut va ser per les carreteres convencionals, no hi havia autopistes, sobre tot a Espanya i França. Al passar per Mònaco coincidiren amb les celebracions pel casament de Rainiero i Grace Kelly.
Segons explica Carme Solé, la primera nit dormiren en una residencia de Gènova. El dia següent sortiren cap a Roma on hi arribaren de nit. En arribar a la plaça del Vaticà, Mossèn Gil els hi va indicar una finestreta amb llum on residia el Sant Pare. Aleshores totes començaren a cridar: “Tarragona amb el Papa”, molt fort i moltes vegades, fins que s’obrí la finestra i va sortir el Sant Pare i els hi va dir “I el Papa amb Tarragona”. S’hostejaren en una residencia de la Ciutat del Vaticà.
Molt ben vestides, com calia per la rellevància de la visita, la Carme Solé portava la xulona de quan es va casar la seva mare, anaren a l’audiència amb el Sant Pare; allí coincidiren amb algun altre grup espanyol.
Durant l’estada a Roma, visitaren el Col·legi Espanyol, situat a la plaça d’Espanya. Durant uns dies recorregueren plenament la ciutat, ben guiades per Lluís Maria Moncunill que es trobava a Roma estudiant.
L’estada a Pisa fou important pel grup, ja que allí realitzaren una de les millors actuacions, en la sala de concerts del Gran Teatre de l’Òpera. L’intèrpret que portaven explicava al públic el significat de cada ball. Per concloure l’actuació ballaren la Santa Espina.
Així fou el naixement d’un esbart vallenc que es mantingué actiu durant uns pocs anys, però que tingué una bona projecció tant internacional com local. Com la majoria de les activitats vallenques, excepte els castells, tenen poc temps de vida però amb molta qualitat.
Mercedes Huerta, Carme Solé i Maria Bonet. Teatre Principal de Valls (1949-1952)