Quaderns de Vilaniu, (novembre 2025, “Quaderns d’Història”), ha publicat un treball molt interesant pel que fa a la història social de la nostra ciutat: “La revolució de l’aigua. El cas de Valls”, del que en son autors David Rovira Pujol i Manel Martin Pasqual (Quaderns de Vilaniu 88, novembre 2025, pag. 3 – 20).
L’estudi s’orienta, essencialment, i aprofundeix en l’aspecte tècnic del històric projecte, ideat per l’arquitecte municipal Vives i Castellet. Proporcionen valuosa informació i detalls per entendre les dificultats que comportà la seva realització.
A l’entorn del projecta si va batallar durant molts decennis; superant dificultats i entrebancs, o no superant-los. Crec que per la historia de la nostra ciutat, i la magnitud del projecte, cal fer entenent com va encadenar-se i com s’assolí. Faré memòria, per mitjà dels següents episodis breus, per oferir el complement al treball recentment publicat, per un millor coneixement divulgatiu de lo que va representar l’activitat administrativa a l’entorn del magne projecte.
Si hagués de seleccionar una obra de caràcter plenament social realitzada a Valls, plenament al servei dels ciutadans, durant els meus i molts anys de vida, sens dubte triaria el projecte de l’elevació de les aigües.
És difícil entendre, i acceptar, avui dia, que famílies de la nostra ciutat no accedissin a un dret tan bàsic com disposar d’aigua corrent a casa seva. Una mancança que existia des de sempre. Ja l’any 1930 es va plantejar la realització del projecte, però no va ser possible. Va ser l’alcalde Josep M. Fàbregas qui, l’any 1952, entre quantes obres de caràcter social que realitzà -i en foren unes quantes durant el seu mandat-, s’obstinà en la realització d’aquest projecte, inqüestionable per a una població occidental de meitat del segle XX. Foren molts els inconvenients i pressions dels propietaris de l’aigua, del tot incomprensibles, que incomodaren la superació del projecte. Només la tossudesa, el coratge i no estar sotmès a lligams socials va fer possible portar a bon port aquesta tasca ingent, més dura pels inconvenients i la insolidaritat d’alguns vallencs que no pas per la magnitud de l’obra. Una pàgina de la nostra història que cal conèixer, contingut que molts ignoren, i que pot avergonyí a molts altres.
En els propers relats hi trobareu la breu història, amb algun comentari, amb la narració d’aquest llarg procés; també documents que evidencien l’actitud que adoptà cadascú davant d’una obra tan solidària per als conciutadans. Sempre he cregut que a alguns inquiets investigadors els atrauria aprofundir-hi més del que jo mateix he pogut fer, tant en el relat com en la interpretació del comportament social. Fins ara no ha estat així, i és encomiable el treball publicat recentment pels dos autors esmentats anteriorment.
Uns anys que visqueren importants esdeveniments que podien portar al calaix el projecte, com el que apunto a continuació. En mig d’aquest procés es van celebrar unes eleccions municipals (novembre 1957) en què, a més de la candidatura oficial que presentava el govern de l’alcalde Fàbregas, se n’hi va presentar una d’oposada, creada des d’entitats locals amb el pòsit d’una certa catolicitat. Es pogueren seguir enfrontaments familiars i també una campanya electoral des de la “trona”. En aquesta ocasió, l’alcalde Fàbregas no va tenir els reflexos que el caracteritzaven. Considerant que les dues candidatures eren addictes al règim vigent, podia haver retirat la seva i donar com a bona l’opositora, però segurament va pensar que tot el que estava fent per la ciutat li donaria un bon resultat, i no va preveure que això no era el que es votaria en aquelles eleccions. Fou un momentani entrebanc, però si no hagués estat pel coratge de l’alcalde Fàbregas el projecte hauria tornat a quedar damunt la taula.
Fins ben entrat l’any 1962 no arribà l’aigua corrent i potable a la majoria de les llars de Valls, sobretot a les més humils. Encara tenim la imatge de com s’anava a les fonts públiques -llavors hi brollava aigua-, amb galledes i cubells per proveir-se d’aigua per la llar, tant per cuinar com per rentar i les necessitats higièniques més elementals. Com estaven concorreguts els safareigs públics, situats en diferents zones de la ciutat, per rentar la roba, sol·licitant prèviament el corresponent torn.
L’aigua era una propietat privada, la unitat es denominava «ploma d’aigua», que es comprava i venia. Era una situació anòmala i molt injusta. Qui vivia en una casa on no eren propietaris de «plomes d’aigua” no disposaven d’aquest bé essencial, tot i que contínuament es perdia aigua corrent que anava a parar als torrents. Molta aigua desaprofitada mentre moltes altres llars no en tenien.