Fotografia feta cap a la meitat de la dècada dels any 1940.
És el testimoni gràfic d’una calçotada familiar, com tantes es feien en aquells anys en que no s’havia iniciat la comercialització.
Correspon a una calçotada que celebraren al terrat de la fàbrica d’insecticides Vda. P. Galimany, situada al carrer Paborde. El terrat era una amplia eixida de la primera planta de la fàbrica. En front de l’edifici hi havia un pati molt gran on van coure els calçots.
No havia arribat el DDT i l’empresa d’insecticides vivia un moment econòmic agraciat. La propietària, la meva padrina Àgueda, era una persona extravertida i molt generosa; li agradava fer partícip i compartir les celebracions i els bons moments amb la familia i amics, en celebracions, com calçotades, els dinars dels diumenges d’estiu a la Masia dels Capellans, i molts altres esdeveniments. Quan arribà, sobtadament a principi dels anys 1950 , la multinacional del DDT, per cert declarat cancerigen, l’industria se’n va anar a norris en un vist i no vist. Passaren d’una bonança a una penúria. S’acabà la gatzara.
Dels que estan en aquesta taula, amb tanta joia, ja no n’hi ha cap físicament entre nosaltres; encara que amb estima i memòria i son tots ben presents. Les generacions actuals no els coneixen, però els anomeno per si en teniu un record molt llunyà o l’interès en saber d’uns vallencs que, fa uns quants anys, ja feien calçotades, pot ser millor que les d’ara tant impersonals en restaurants.
En el cap de taula hi veiem a un jove Anton Robusté, treballava a l’asserradora, bon nadador alt i atlètic, les nenes del Caputxins l’anomenaven “Tarzàn dels cabirons”; a la seva esquerra el padrí Antón Solé, tot seguit l’oncle Francisco Martinell, després el meu pare Roman Galimany; un jovenet Jaume Güell Guivernau, treballava al Termo-Watt, al costat el seus pares Pau Güell, treballava a Ca Brunel, i la Coloma Guivernau, modista, la gran amiga de la meva padrina, vivien al carrer de l’Església; tot seguit la meva mare, Adelina. Els altres no els puc identificar. La foto la va fer el tiet Alfonso, des del segon pis de la fàbrica.
Un temps desaparegut, amb moltes carències, però amb una convivència de molta cordialitat i estima.