Ho trobem a faltar. Una virtut-costum que ja no es practica: L’encaixada de mans com acord entre persones. Una imatge que ocupa un espai únic al món dels compromisos i promeses.
L’encaixada de mans representa contractes, jurídicament no vinculants, entre parts que confien mútuament en el compliment de la paraula. L’essència rau en la seva dependència de l’honor i la integritat dels participants, més que no pas de qualsevol mecanisme extern d’aplicació, advocats, notaris….. Són un testimoniatge del poder de la confiança i la responsabilitat personal en les interaccions humanes.
Malauradament, el comportament humà ens ha derivat envers la desconfiança i s’ha perdut una bona i exemplar costum.
Ho vaig viure quan, de ben petit amb sis o set anys, anava sovint a l’asserradora del meu padrí Antón (Burguet), al Passeig dels Caputxins. Allí gaudia veient aquells homes ben fornits traficant amb pesats troncs dels arbres talats al bosc, per transformar-los en components d’una casa, un moble o una caixa per transportar taronges.
Era un magatzem molt gran però un despatx molt petit, tosca, armari alt amb portes que no tancaven, interior desbaratat, taula amb calaixos. Algun calaix ben diferent de la resta, salvaguardat per una joveneta Maria Parera, encara soltera, que portava la poca comptabilitat i administració de l’empresa. La recordo amb molta estima i sempre l’he associada amb la imatge d’aquell despatx, que els dimecres de mercat tenia molta activitat. Jo, ben petit, hi passava una estona, observant.
Doncs bé, allí vaig conèixer lo que era “l’encaixada de mans”. El propietari d’un bosc de Montral o Conesa es desplaçava a l’asserradora a concloure el tracta per la venda del bosc que el meu padrí havia anat a resseguir uns dies abans. Tots dos d’acord, el meu padrí Antón li demanava a la Maria, “Redacta un escrit amb l’acord de compra del bosc entre el Joan i jo, per tal valor i a pagar en tres messos. Fes-ne una copia i ho signarem el Joan i jo”. Així ho feien. Signaven, encaixada de mans, i el bosc quedava venut, Sense advocats ni notaris.
Això succeïa fa seixanta o setanta anys; quan la cordialitat i honestedat imperaven en l’ànim de les persones que, encara sense haver estudiat massa, estaven impregnades de humanisme; un valor plenament oblidat avui dia.
Malauradament, en l’actualitat necessitem dominar el glossari utilitzat en l’economia per que, confiat, no et trobis capbussat en una estrafolleria confiant en les indicacions d’un malèvol economista que et recomana, pel teu bé, que signis un document per evitar problemes amb hisenda, al rebre un ingrés mensual a compta de beneficis dels l’empresa que n’ets soci. Després et diu que millor protocol·litzar-lo davant notari. Un document que, segons t’informen posteriorment, no era necessari. El notari fa una lectura ràpida, sense incidir en el tema, per que ja t’ha informat l’economista que només és un tràmit per salvaguardar-te davant hisenda. I el signes confiadament. Uns pocs anys després t’assabentes que t’has quedat sense l’empresa, venuda en les confuses condicions de lo que se’n diu venda vitalícia, que tu ignores, obre mestre del economista, el notari i el soci que se l’ha quedat amb cost zero.
Això és lo que va d’ahir a avui.