Dos anys després d’aquelles concorregudes reunions al Saló de Plens de l’Ajuntament, ja ni se’n parlava del projecte de l’elevació de les aigües de Valls, ni en cercles administratius ni en l’entorn dels vallencs. L’eufòria i optimisme dels inicis es diluí, mica a mica, fins a desaparèixer de la vida i el pols de la ciutat.
La proclivitat dels vallencs derivaven a altres leitmotiv. S’havia constituït el nou Consistori, fruit de les primeres eleccions municipals de la postguerra, amb els nous cartipassos. Molts anuncis de projectes importants: Festes decennals, que estaven a un pas i es pretenia que fos la canalització pel progres i el creixement de la vida ciutadana; la reforma de El Pati, la construcció del grup de la Xamora, etc. Com atalaiàvem, el camí seria llarg i problemàtic, amb un pressupost inassolible.
En realitat estava aturat per que l’administració local no encertava a trobar els mitjans per portar-ho endavant. Un dels regidors del nou consistori, el senyor Tomás Mestre, va fer una reflexió publica baquetejant el difícil moment que vivia el projecte estrella d’uns anys enrere. Ho manifestà a títol personal, però coneixent l’alcalde Fàbregues, n’estic segur que foren unes reflexions molt consensuades.
El seu raonament girava entorn de dos conceptes: l’alt pressupost del projecte i la importància dels propietaris amb 400 plomes d’aigua (800 metres cúbics per dia); pretendre iniciar el projecte sense comptar amb els propietaris seria impensable pel cost que repercutiria a la resta de consumidors.
L’opció de comprar les plomes, segons la valoració, gravaria sobre el capital inicial i encariria el subministra. Si cap llar tingués accés a l’aigua, com havia passat a moltes altres poblacions, la necessitat i el problema seria col·lectiu, sense conflictes domèstics. Però part de la població de Valls gaudia d’aigua, encara que defectuosament. Era un problema de difícil solució.
La proposta del senyor Mestre consistia en una bona entesa entre l’administració local i els propietaris de plomes d’aigua per crear la Societat d’Aigües Potables de Valls. Crear una edició publica d’Obligacions comercialitzables. Si arribava l’acord entre consistori i propietaris, el projecte seria viable.
La proposta no provocà resposta, cap reacció ni a favor ni en contra. L’entorn va emmudir indiferent. Més paper mullat, sense interès per ampliar o aportar noves idees i reflexions.
Fins uns quants mesos després. En el Plenari del Consistori, celebrat el 22 d’abril de 1950, el regidor senyor Estanislau Tomàs Gibert, que a la vegada era membre del grup de propietaris de plomes, proposà complidament possibles solucions per desenvolupar el projecte tant debatut i encallat. El Plenari acordà disposar la reunió de la Comissió corresponent per estudiar les propostes i convocar, si ho considera convenient, als propietaris de plomes d’aigua per consensuar acords.
El subministrament habitual d’aigua s’havia agreujat per la dura sequia de l’estiu dels anys 1950 i 1951; un llarg període en que no s’explicà el problema, fins a l’agost de 1951. La mina que subministrava l’aigua d’abastiment públic estava completament esgotada. Es va recórrer a un pou auxiliar, d’on s’extreia fins a la mina mitjançant motors. L’estiu d’aquest any l’aigua que aportava aquest pou era d’uns vuit a deu centímetres menys que en l’any anterior.
L’única solució viable era localitzar un nou aiguaneix. Sortosament, i per aquesta raó, no se’n parlà fins ara on arribava una solució parcial. S’havia trobat un cabdal de 25.000 a 30.000 litres per hora que, en pocs dies, s’incorporarien a l’actual subministra. Així s’alleugerava el problema i seguien cercant aiguaneix auxiliars.
El projecte de l’elevació de les aigües a Valls seguia damunt la taula. Mentre, a Tarragona es produïa el canvi en el govern civil, el senyor Pagés es traslladà a Lleida i el senyor Gonzalez Sama s’incorporà a Tarragona.
El desembre es celebraven eleccions municipals, amb renovació parcial del Consistori que, des del febrer de 1952 fins el 1954, el formarien els senyors Josep M. Martí, Anton Vilalta, Josep Rull, Alfons Galimany, Emili Manresa, Gabriel Ferré, Rafel Bonet, Joan Miralles, Estanislau Tomàs, Joaquim Bardí, Juan de Molina i Valero Llusá. Uns relleus que, com comprovaran properament, foren cabdals per desencallar el projecte.
Juventud, nº 457 27/10/1951, pag. 1
Juventud, nº 464, 15/12/1951, pag. 1