Durant els primers anys cinquanta, la climatologia era erma per la zona del Tarragonès, l’Alt Camp i el seu entorn. Feia tres o quatre estius que suportàvem un ambient de sequedat; mancava la pluja i albiràvem que minvava l’abundància d’aigua de la que gaudia la nostra comarca.
El procés de l’elevació de les aigües s’havia encallat per manca de recursos. Mentre s’estava estudiant prolongadament la via legal per poder accedir a la subvenció estatal, que el regidor Juan de Molina havia presentat tant brillantment en el Plenari del 14 de gener de 1953 amb l’aquiescència del governador civil, calia trobar una solució transitòria però immediata.
La necessitat d’abastir d’aigua a la ciutat no podia esperar el farragós tràmit de l’administració. En la sessió plenària del 25 de setembre de 1954, es deliberà una proposta presentada per la regidoria de Foment com a solució immediata, provisional, per resoldre el problema de subministrament d’aigua a la població. S’acordà, en principi, la utilitat publica de la seva munipalització i la instal·lació d’un transformador de 30 H.P., amb una nova electrobomba; a càrrec del pressupost de 1955, a fi de resoldre transitòriament el problema.
Resoldre amb garanties i definitivament el subministrament d’aigua a la població era més complexa del que, en un principi, s’havia pensat. El subsol n’era abundant, però calia pujar-la a la superfície. Aquí topaven amb una limitació jurídica i administrativa a la vegada.
Des de sempre, l’abastiment d’aigua provenia d’una mina rodada, des del torrent de la Xamora que anava a raure a la Font de la Manxa. En temps de sequera s’auxiliava amb un pou obert a la Xamora. El rendiment era d’uns quatre milions de litres diaris.
En aquests anys cinquanta, dels que n’estem parlant, el subministrament s’havia reduït a uns deu mil litres per hora. La seva llera havia baixat enormement, segons s’apreciava per les senyals dels seus marges.
Vist la gravetat de la situació, s’obrí un altra pou que, en ple rendiment, proporcionava 60.000 litres per hora.
Pel mal estat de les canonades de la distribució publica se’n-anava la mitat de l’aigua. Amb la quantitat que proporcionava la mina i el pou recentment construït era suficient, i en sobraria, per abastir a un nucli urbà de vuit mil habitants; o sia, des de la Font de la Manxa al Portal Nou, d’aquells anys, a raó de 200 litres per veí. Els barris alts rebien l’aigua del pou de la Casa de Caritat.
Com a solució d’emergència podria haver estat injectar més aigua, però era antieconòmic.
S’aprovaren les obres per aprofundir el pou, buscant l’abundant cabal que hi havia, i mitjançant una nova electrobomba per extraure-la; així es doblaria la quantitat que actualment rendia i s’experimentaria una notable milloria.
S’havien programat aquestes obres per l’estiu de 1955, encara que n’eren conscients que es tractava d’una solució provisional i d’urgència.
En realitat, i ho sabien tots, per tenir un millor rendiment s’hauria de renovar totalment les conduccions existents, doncs provocaven una pèrdua d’aigua de l’odre del 50 al 60 %, provocant, a la vegada, una distribució irregular a la ciutat.
El problema no estava en el factor tècnic, però si que era problemàtic pel sector administratiu.
En el Plenari corresponent al mes de juliol de 1955, s’aprovà una moció, per la que s’acorda sol·licitar a la Direcció General d’Obres Hidrauliques, l’auxili excepcional per les obres d’abastament i alliberació d’aigua i clavegueram que estableix l’article 9., del Decret de 1er de febrer de 1952, aportant l’ajuntament els cabdals necessaris, comprometent-se a retornar, en el termini de vint anys, la quantitat que rebi en concepte de bestreta.
Bibliografia: Juventud. Núm. 652, 23 de juliol de 1955, pag. 1.