La resposta de la Junta Delegada de l’Associació de Contribuents no es va fer esperar. Una proclama de bones intencions, possiblement per redreçar la imatge d’obstrucció representada darrerament en l’escena ciutadana. Ara assumien el compromís de la salvaguarda en la qualitat de l’obra. Un manifest, on s’exterioritzava el conflicte, sense maquillar, amb el Consistori, encarat a l’alcalde Fàbregas, al que li testimoniaven, no tots sinó els membres més actius, una intransigència important.
Animats per un sol objectiu: aconseguir la completa obra de l’elevació de les aigües. Per això ho gestionarien vetllant perquè es materialitzi amb la més absoluta garantia de solidesa i solvència, com exigeix la contracta i el plec de condicions. Entre les comeses que s’havien proposat la fonamental era fiscalitzar i administrar. S’atribuïen la responsabilitat en l’administració dels interessos de l’Estat, per la subvenció assignada, per ser part contributiva dels espanyols. Com a tals, deien, «venim també obligats a col·laborar en l’actual política econòmica del nostre Caudillo». S’atribuïen la representació dels contribuents afectats per l’obra i també pels no afectats.
Manifestaven, en la nota, que el dictamen del Director de les obres, que els hi mereix tota consideració i respecte, no deixa de ser un dictamen unipersonal. Insisteixen en que es desaprofiten les canonades i qüestionen les justificacions de l’enginyer per no aprofitar les canonades velles, manifestant, erròniament, que es podrien aprofitar encara que no tinguin el diàmetre adequat.
Pel que fa als pous de captació, la crítica es sustentava en que han d’estar situats a una distància de 500 metres del nucli de població, a un nivell inferior dels desguassos d’aigües negres i industrials, segons emana la llei de Sanitat en l’art. 12. Posaven com a exemple, d’aquesta irregularitat, la proximitat dels habitatges del barri de la Xamora. No obstant això, no fan referència a l’acusació, que havien emfatitzat en la nota anterior, sobre la contaminació de l’aigua i la manca de l’anàlisi periòdica per al seu control.
Conclou la nota dient que, amb aquest escrit, transmetien el sentir vallenc. Un relat que entreveu que l’actuació del Consistori te molt a desitjar i que, en realitat, “els membres de la Junta senten viuen i es desvetllen, desinteressadament, perquè Valls tingui l’elevació de les aigües, assolida com una obra digna i a un cost tan reduït com sigui possible” (11 octubre 1960)
Convocaren, al Teatre Principal, l’Assemblea de Contribuents pel dia 19 d’octubre a les 23.00 hores. La base de la reunió era les quotes de contribució i la distribució dels costos de la Junta.
Era manifesta la manca de predisposició per mantenir un flux de bonhomia entre el Consistori i Junta de Delegats. Concretant més, podríem circumscriure-ho entre l’alcalde Fàbregas i alguns, no masses, membres de la Junta, segurament els més actius Crec que, per raons que desconec, tindrien l’origen més en litigis personals que per qüestions de l’obra que s’estava construint; quan més avançava més enfrontament despuntava, moltes vegades injustificat. Però Josep Maria Fàbregas no deixava a ningú indiferent. S’havia creat un distanciament significatiu entre els involucrats.
Des de fora s’observava un ambient de tensió creixent i de manifesta desconfiança que fatigava. Es creaven tensions amb crítiques injustificades que no portaven a cap bon fi i comentaris negatius i despectius; la relació es manifestava més hostil. Un alcalde cansat, amb quasi vint anys a l’alcaldia viscuts en moments ben difícils, on el projecte de l’abastiment d’aigua l’havia posat damunt la taula l’any 1946; catorze anys d’aferrissament que es coronarien ben aviat. S’apropaven les festes Decennals de la Mare de deu de la Candela; serien les segones amb Fàbregas a l’alcaldia. Superaria l’èxit i el bon record que deixaren les del 1951? Un repte difícil. Cada vegada presidia menys reunions que delegava en els tinents d’alcalde. En la segona quinzena d’octubre es resoldria la incertesa.