Com tota capital que es valori -Paris. Roma, Berlin…- Valls també té al seu voral un modest tàlveg, si escau dos tàlvegs, que no poden presumir de ser un Sena, un Tiber o un Havel, però que compleixen amb la seva comesa geogràfica i hidrogràfic, facilitant a la ciutat evacuar el que li sobra, no tenen la pretensió de ser navegables, però eren habitables i continuen sent necessaris.
Els que, en un obrir i tancar els ulls, ja hem envellit, recordem lo fascinant que significava passejar pels torrents vallencs nets, acollidors i plàcids. Les culleretes era la nostra pesca habitual a les aigües clares i netes; les fonts proliferaven en la seva ribera, convidant-nos al repòs i al berenar.
Actualment, els vallencs ignoren que el Catllar i el Xamora eren itineraris habituals per una bona passejada. Hi accedíem per multitud de llocs, sempre coincidint amb una font. Rafael Morlá ha deixat constància escrita d’aquestes fonts a la revista CULTURA, i ens n’hauria pogut parlar molt més; gracies al seu valuós testimoni sabem d’aquella riquesa natural que teníem al nostre costat.
Quan arribava el bon temps, cap el mes de maig a l’any 1950, el senyor Lluís Martinell, secretari de l’ajuntament, amb el seu net Lluís ens portava a passejar pels torrents de Valls, que aleshores era un passeig molt sa en plena natura, enriquidor i plaent, res a veure amb lo que és ara.
Quan en els primers anys cinquanta, ja entrada la primavera s’incrementaven les hores de llum, feia llargues passejades pels torrents de Valls amb el meu padrí Antón, quan aleshores eren uns veritables parcs naturals, amb uns baixants d’aigua i una frondositat d’arbres i arbusts. Allí vaig conèixer els noms dels primers arbres: els xops, desmais, etc. També em feia escoltar amb atenció i silenci com cantaven les granotes i els ocells. Vaig veure en els gorgs els “sabatés” que corrien per l’aigua. I mentre durava la passejada m’anava explicant els lògics comportaments i canvis de la natura. Jo sense, apreciar-ho, anava enriquint els meus pocs coneixements inicials. Si no haguessin estat aquelles passejades mai hauria conegut aquells detalls meravellosos dels nostres torrents, encara que després de jovenet ens hi banyàvem i també hi jugàvem, no hauria observat aquells matisos; ara els torrents no tenen vida ni es pot gaudir per passejar-hi.
Prop de la Diada de Nadal, un diumenge pel matí em despertava una olor de natura fresca, d’arboç, i herba verda. Havia arribat el meu avi, que de molt matí havia anat pels torrents i camps propers a Valls i tornava carregat de branques d’arbusts, molsa, arboç, que amb la seva frescor i aroma anunciava per tota la casa que ja havia arribat el Nadal; i posava un marc verd intens al pessebre i s’impregnava tota la casa d’aquella olor que tant ens anunciava i ens recordava aquell Nadal de la nostra infància.
Però el desenvolupament de la ciutat ha absorbit els tàlvegs. Les fonts, o bé van deixar de brollar o bé van haver de ser declarades no potables. Els senders al llarg dels quals es podia seguir tot el jaç de les torrenteres s’ha anat esborrant. L’ecologia aquí, com en altres llocs, ha tingut una trista experiència; són ara canals d’evacuació de les nostres aigües residuals. Ho hem d’acceptar per l’expansió de la població i pel creixement industrial.
Tots ens hem d’adonar que els torrents no són dipòsit propici per a allò que ens destorba. Que els torrents, ja que no son bucòlics com fa anys, fossin, almenys, decents en el seu continent. Que els torrents, a la fi, compleixin una missió molt al marge de l’artificial que els hi hem assignat.