Recordant a un bon vallenc.
Quan els esdeveniments, bons o dolents, segellats en la memòria de qui els ha viscut, s’esdevingueren en una solemnitat anyal assenyalada, traslladable en el calendari, com ho son algunes celebracions litúrgiques de Setmana Santa, el record i la memòria aflora més quan apareix la festa litúrgica que la data cronològica. És una actitud impensada i espontània de la nostra memòria que molts ho hem compulsat.
Una data que se’m va amarar en la memòria fou un Diumenge de Rams de 1957; no recordaré el dia del calendari, però sempre esmentarà que fou un Diumenge de Rams.
Era per la Benedicció de les Palmes, que es celebrava solemnement al Passeig de Caputxins. La Benedicció es feia des de l’entrada del Santuari de la Verge del Lledó; hi eren presents les autoritats i entitats locals. Multitud de vallencs, essencialment infants, s’aplegaven sota els arbres del Passeig de Caputxins. Entre aquestes entitats locals s’hi trobava la que s’anomenava “Obrers de la Candela”, depenent del Bisbat i constituïda per tres vallencs que vetllaven pel manteniment i zel de tot lo pertanyent en la dedicació i veneració a la Verge de la Candela. Eren els senyors Enric Ribé, Francesc Martinell i Josep Serra. Durant la Benedicció estaven drets a l’entrada del Santuari del Lledó, tal com ho establia el protocol de la cerimònia.
Sobtadament, el senyor Josep Serra es desplomà fregant la cama del seu amic i company Martinell, que estava al seu costat. Ràpidament l’atengueren creient que es tractava d’un defalliment matinal; el traslladaren immediatament a l’interior de l’església on comprovaren que era quelcom més. Malauradament, ignoro com, diagnosticaren la seva “morte súbita” per un infart agut de miocardi.
La mala noticia va recorre com un tsunami entre tota la multitud que emplenava bona part del Passeig de Caputxins, amb sorpresa i commoció per tots. El senyor Josep Serra era molt conegut i apreciat pels vallencs d’aquella època; en poc temps la noticia es difongué per tota la ciutat. En el Via Crucis de la tarda no es parlava d’altra cosa; el succés havia tocat el cor de molts vallencs, pel personatge ben apreciat, per la festivitat, per la cerimònia on es produí amb tantes famílies presents….. Fins aquest moment vaig ser testimoni directe. El dinar amb la meva familia no fou plaent, carregat de circumstancies funestes; el meu tio Martinell, molt bon amic seu, estava desencaixat, sense paraula; un dinar de silencis i laments.
En aquella època, els difunts els vetllaven en el seu domicili. A les esqueles i comunicats s’hi afegia el domicili (“Casa mortuòria”) per qui volgués anar a transmetre el seu sentiment. Al senyor Serra el traslladaren al seu domicili, al carrer de Sant Antoni, una casa amb gran portalada i molt veïnat, just després de creuar amb el carrer d’en Bosc.
Al vespra es celebrà la Processó dels Improperis i Germandat del Sant Crist de Sant Francesc, de la que Josep Serra i la seva familia n’eren cristaires. Era una processó molt solemne, amb molta concurrència; el seu curs emplenava una bona part del recorregut que feia; era característic el silenci respectuós i el fervor del públic que la contemplava des de balcons i voreres, només el so de les dos orquestres que l’acompanyaven, el cor Schola Cantorum de Mossèn Ruè, els armats i el soroll de les cues de les vestes que s’arrastraven pel carrer; impressionava molt, escoltar com trencaven el silenci tant dens les veus de la coral cantant “a capela”. La tancava la Clerecia, el Consistori i una Banda de cornetes i tambors.
Acompanyats per l’impressionant silenci, i les emocions acumulades de la jornada, la processó s’encaminà carrer d’en Bosc avall per continuar cap el carrer de Sant Antoni. Quan el Sant Crist arribà davant la casa de Josep Serra s’aturà, s’encarà vers la casa del difunt; els membres de la junta de la Germandat pujaren fins a l’habitació on es trobava, l’envoltaren i, acompanyats per la familia i amics que el vetllaven, resaren un Pare nostre, l’Ave Maria i un llarg instant de silenci. Un acte tant solemne com senzill, on a tothom va copsar una forta emoció. Els membres de la Junta retornaren, entre llàgrimes, a la processó que emprengué el seu recorregut.
Jo tenia catorze anys; coneixia prou bé al senyor Serra i a la seva esposa Dolors. Eren bons amics del meu oncle Martinell, per lo que coincidì en alguna trobada d’ambdós a la llar dels meus oncles, com testimoni silenciós de les seves reflexions i converses sobre l’activitat que compartien en la Candela i també sobre les noves normes litúrgiques dictades per Pius XII. Aleshores la meva relació amb la resta de la familia Serra era exigua.
El senyor Josep Serra i Porta formava part d’aquella generació de vallencs altruistes, generosos, que vivien estimant-se la seva ciutat i als ciutadans. Fidel a les seves conviccions religioses i polítiques, pertanyia a la Comunió Tradicionalista. Disposat a aportar el seu esforç a on fos necessari per la ciutat i les seves conviccions, sense pretendre aixoplugar cap satisfacció. Així va treballar com “Obrer de la Candela”, fou President de la Germandat de la Crucifixió, fou el cap del grup de voluntaris paletes en la reconstrucció de l’Altar del Sant Crist de Sant Francesc, on hi treballaren nits i festius durant molts messos, encarregat de la reconstrucció de l’església de Sant Joan de Valls. I tantes aportacions silencioses ajudant a entitats, civils i religioses, en favor de la nostra ciutat.
A Josep Serra i Porta no el trobarem en la Galeria de Vallencs Il·lustres, ni cap carrer de la ciutat portarà el seu nom, ni cap marbre recordant-lo. Però sense cap mena de dubte esta present en la memòria i el cor de qui el conegueren, compartiren vivències i es beneficiaren del seva actitud exemplar en el servei a la ciutat i als vallencs.