Breu relat de ASCENS I ESFONÇAMENT DE LA REVISTA DESTINO 

El setmanari va néixer a Burgos, el 6 de març de 1937, com a mitjà de comunicació de la intel·lectualitat catalana addicta al bàndol insurgent de la guerra civil espanyola. Fou fundat per dos joves universitaris Xavier de Salas (Barcelona 1907 – Madrid 1982) i Josep Maria Fontana Tarrats (Reus 1911 – Sangenjo 1984).

A la redacció del setmanari s’incorporà Ignasi Agustí, a partir del núm. 34, que la dirigeix i modernitza, l’acompanya Josep Vergés (sempre amb molt de comandament a l’ombra, després copropietari), amb la col·laboració de Joan Ramon Masoliver, Antonio Tovar, Carles Sentís, Xavier Montsalvatge, Eugenio D’Ors, i el dibuixant Castanys, sempre protegits per Dionisio Ridruejo. Gent valuosa, entre els més destacats de l’entorn intel·lectual del Règim.

El dia de Sant Joan de 1939 trasllada la seva seu a Barcelona on, en aquesta data, publica el número 101 de DESTINO. S’inaugura la segona època de la revista amb Ignacio Agustí (1913-1974) al front de la direcció, fins l’any 1958. La redacció s’instal·là al número 442 bis de la Diagonal, en una finca propietat d’Eusebi Güell, situada entre la casa Comalat i el Cinc d’Oros, on hi havia les oficines que durant la guerra havia ocupat el Comissariat de Propaganda de la Generalitat; en aquesta segona etapa hi col·laboren Vicens Vives, Martín de Riquer, Josep Pla, Josep María de Sagarra, Fernando Valls Taberner, Guillermo Díaz Plaja, Eugenio y Santiago Nadal, escriptors como Bartolomé Soler, Sebastián Juan Arbó i altres; Pedro Laín, Francisco de Cossío, Azorín, Zunzunegui, Pemán, Concha Espina i Josefina de la Maza. Posteriorment, a l’estiu de 1939 la redacció de DESTINO es traslladaria al número 7 de la Ronda de Sant Pere, per establir-se al març de 1942 al pis principal de l’edifici de La Vanguardia del carrer Pelai. La revista adquirí una línia més lliberal, en consonància amb l’evolució de la intel·lectualitat i la burgesia catalana. Destino esdevé al mateix temps, el bressol del prestigiós premi literari Nadal, instituït en memòria d’Eugeni, el germà petit dels Nadal, traspassat prematurament l’any 1944 a causa d’una leucèmia, amb només 27 anys. (2) (2 bis)

No solament era un setmanari local sinó que, gràcies a la qualitat dels treballs publicats, es llegia prioritàriament per tot l’Estat. El caràcter lliberal, i també crític, li va proporcionar alguna topada amb la censura de l’època.

Una fita que evidencia la credibilitat que tenia Destino: Segons relata Josep C. Vergés, en el seu llibre, el seu pare va preguntar a Fraga Iribarne per què perseguia DESTINO si el país estava ple de publicacions comunistes, a la qual cosa el ministre va respondre: «Tothom es creu el que diu Destino, però ningú fa cas de les mentides marxistes» (2).

Entre les llegendes de DESTINO, es compta amb versemblança que Franco va enviar a Churchill una col·lecció de la revista, publicada fins aleshores, per demostrar certa imparcialitat i demanar el seu suport: ho va tenir. (3)

Es produeix un canvi quan, a l’any 1942, el comte de Godó compra el 50% de la revista, que s’imprimeix a La Vanguardia. Així, el n.º 244 s’imprimeix en els tallers de La Vanguardia, i la redacció s’instal·la en la seu d’aquesta, a Pelai, 28. Agustí marxava de corresponsal a Ginebra, transferint la seva responsabilitat al gallec Álvaro Ruibal; l’any 1952, Ignasi Agustí va vendre la seva part a Vergés, amb lo que aquest quedar com coeditor amb Godó. (4)

Un notable Néstor Luján abanderava la direcció a l’any 1958 amb una nova lleva on hi figuraven, com a col·laboradors des de mitjans dels 50, Francesc de Carreras, Tristan La Rosa, Josep M. Espinàs, Sebastià Gasch, “Semproni” (Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs), Manuel del Arco, Luis Romero, Lorenzo Gomis, Camilo José Cela, Umbral; evolucionant cap a posicions ideològiques europeistes, aliadòfiles i lliberals, allunyades de l’ortodòxia del règim. Una carta publicada a la secció “Cartas al Director”, en el numero 1577 del 28 d’octubre de 1967, signada per un tal “Jacinto Pujol Sole” (que s’identifica fàcilment), titulada “El catalan se acaba”, provocà que la sala segona del Tribunal Supremo condemnés a Nestor Lujan a “8 mesos de prision menor y 10.000 pesetas” com a delicte de propaganda il·legal. Fou rellevat de la direcció per Xavier Montsalvatge (1969-74).

L’edició d’exemplars seguia incrementant-se, fins al febrer del 1968, any en què la publicació arriba al punt més àlgid de difusió amb 47.000 exemplars.

En els anys d’universitaris compràvem al llibreter de la plaça Universitat-Aribau, les revistes Destino i Triunfo. Amb elles sota el braç ja ens sentiem progres, creient que passejàvem orgullosos un ram de llibertat, això era molt abans que poguéssim accedir lliurement al visionat d’algunes pel·lícules prohibides i a la lectura de certs autors censurats.

El ressò de lo que es publicava en les pàgines de l’acreditada revista i la seva gran difusió, l’interès que despertà la qualitat dels col·laboradors, feren obrir els ulls dels polítics que, immediatament pensaren pujar al vaixell que marcava camí en el país, i seria un bon mitjà per les seves apetències devoradores.

L’inici de la darrera etapa de Destino (1975-1985) coincideix amb la compra de la revista per part del aleshores banquer i polític emergent Jordi Pujol; donarà un gir marcadament catalanista a la publicació, mantenint-hi però la llengua castellana. Amb aquest canvi començà el declivi d’una revista que havia estat tot un referent però que, a poc a poc, perdria lectors, publicitat i influència. Jordi Pujol Soley comprà a Josep Vergés Matas la majoria de Publicacions i Revistes SA, empresa editora de Destino. Poc temps després es produeix el desencadenant de la crisi de l’editorial: La portada del número 1.963, autoritzada pel Sr. Luján, juntament amb un article del Sr. Josep Ramoneda (5) no li agraden al nou propietari, el Sr. Jordi Pujol; aquí ja manifesta obertament el seu tarannà totalitari i excloent.

Col·loca Baltasar Porcel Pujol com a Director general de l’empresa, un canvi que comporta el canvi de director de la revista. El fins ara director Sr. Xavier Monsalvatge (home de confiança de Sr. Néstor Luján) és reemplaçat per Sr. Josep Carlos Clemente.

La decisió de Baltasar Porcel de prescindir dels col·laboradors comunistes com Francesc de Carreras Serra (PSUC) causen la dimissió del director Xavier Montsalvatge Bassols, del subdirector i cap de la redacció Néstor Luján Fernández i de les principals figures de la redacció com Carlos Pérez de Rozas Arribas, Antonio Franco Estadella, Josep Ramoneda.

La moguda molt important representa un enfrontament amb el nou propietari i les noves accions de control i canvi de la línia editorial que s’imposen; trontollava la publicació. Vista la situació, deixa de col·laborar el Sr. Josep Pla i se’n van per solidaritat amb el Sr. Luján, els Sr. Francesc de Carreras, Sr. Xavier Roig, Sr. Antonio Franco Estadella, Sr. Carlos Pérez de Rozas, Sra. Amparo Moreno, Sr. Agustín Pons, Sr. Ramón Herreros, Sr. Sender, Sra. Ramona T. Massip, Sr. Miquel Porter Moix, Miquel Velloso, Sr. Tristán la Rosa, Sr. Ramon Trías Fragas i Sra. Carmen Laforet.

Aviat aparegueren les editorials dels mitjans d’aquells anys: “Jordi Pujol (Banca Catalana) compra la revista DESTINO causant la marxa de Nestor Luján i Josep Pla. El polític nacionalista vol frenar la deriva liberal de la publicació”. Així començava la mort de la revista referent pels intel·lectuals de tot l’Estat. Fins l’arribada de Jordi Pujol, la revista DESTINO mantenia una línia editorial de marcat to liberal catalanista de la mà de Nestor Luján i Manuel Jiménez de Parga.

Després de conèixer la compra de la revista Destino i que la compra ha causat la marxa de la redacció de tot l’equip de Néstor Luján Fernández, el Sr. Joan de Sagarra Devesa publica un article molt dur contra Jordi Pujol Soley a Mundo Diario: “El banquero Jordi Pujol”, que comença així i cal llegir-lo per entendre la gravetat d’aquella situació: ”Felicidades, banquero. Sí, ya sé que no te hace demasiada gracia que te llamen banquero, pero lo eres, y como tal mereces ser felicitado. Y como político, también. Tu última hazaña, como político y banquero, es, no lo dudes, de las que no se olvidan. Ni se olvidarán, tenlo por seguro. Tu última hazaña digámoslo cuanto antes y sin más rodeos, ha sido la dimisión de Néstor Luján como Director Adjunto de DESTINO, de tu DESTINO. En Barcelona, a principios de esta semana, no se habla de otra cosa….”(6)

Amb poques dades de diferencia un grup de col·laboradors, Francesc de Carreras, Xavier Roig, Antonio Franco, Carlos Pérez de Rozas, Amparo Moreno, Agustín Pons, Ramón Herreros, Josep Ramoneda, feien pública una nota explicativa dels motius i fets que es produïen en la gestió de DESTINO (7)

Jordi Pujol Soley acorda el 20 d’abril de 1977 que cessin de les seves funcions el Sr. Baltasar Porcel Pujol i el Sr. Josep Carles Clemente Balaguer com a director general de l’empresa Publicacions i Revistes SA i director de la revista, respectivament. Al seu lloc anomena director de Destino al Sr. Josep Pernau Riu. El Sr. Pujol Soley, que ha decidit centrar-se en la seva carrera política, tenia la intenció de retirar-se, per tant, de la gestió dels seus mitjans, Destino i El Correo Catalán. Així acabaria en un pamflet catalanista. Pujol hauria comprat el prestigiós setmanari amb l’objectiu de convertir-lo en un òrgan d’expressió personal. No obstant això, sota el seu control Destino es va enfonsar i acabaria desapareixent. (

La revista entrà en decadència i tancà el 1980. Cinc anys més tard es va intentar refundar-la i se’n van editar alguns números, però l’intent no va reeixir.

En aquesta operació, Jordi Pujol Soley va vendre les seves accions de l’empresa editora de la revista Destino a Josep María Porcioles Colomer i Higini Torras Majem, els propietaris del diari vespertí català El Noticiero Universal, en una operació per evitar la compra per part del grup Auger (Nuevo Diario) (8.03.1978). El nou director de Destino seria Jordi Domenech Mateu en substitució de Josep Pernau Riu, al capdavant d’empresa editora és situa Josep Verges Coma (fill de Josep Verges Mata) i aconseguiren recuperar com a columnista a Josep Pla Casadevall.

Els principals accionistes de Nuevo Diario són Josep María de Porcioles Colomer, antic alcalde de Barcelona i Higini Torras Majem, president de la important empresa paperera Torras Hostench.8 un L’empresa editora també té, a través de la persona del Sr. Juan Vives de Hinojosa, relació amb la nova empresa del Diario de Barcelona, que segueix en la seva línia conservadora en el context de la premsa catalana. (9)

Traspassada la propietat a El Noticiero Universal, l’any 1985 protagonitzà un efímer retorn que durà tan sols 5 números. Destino no remunta i acabaria desapareixent definitivament dels quioscs aquell mateix any.

El tancament definitiu, a mitjans dels anys vuitanta, clou un període de quatre dècades durant les quals el setmanari va viure una sèrie de etapes molt marcades i diferenciades.

L’1 d’abril de 1978 va aparèixer DESTINO (Núm. 2.112) sota la direcció de Jordi Doménech. Tot i la notòria competència professional d’aquest periodista, intentant imprimir-li més dinamisme, DESTINO va llanguir. El seu últim número (el 2.230) es va editar la setmana del 2 al 8 de juliol de 1980: 48 pàgines, color, preu: 75 ptes.

Com diu Sergi Vilar: «Paradoxalment, totes les publicacions, menys dues, que van defensar i van adoptar posicions democràtiques sota la dictadura, en arribar la democràcia van tenir greus problemes financers que les van obligar a desaparèixer»(10). DESTINO fou una d’aquestes.

Bibliografia:

(1) Digitalización disponible en el portal ARCA (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues= Archivo de Revistas Catalanas Antiguas). Una selección del casi medio siglo en La crónica de Destino. Antología del semanario publicado entre 1937 y 1980 (2 volúmenes), Ediciones Destino, Barcelona, 2004.

(2) Vergés, Josep C. (2008) “Un país tan desgraciat, memòria compartida amb l’editor de Destino” sd edicions, Barcelona.

(2 bis) Miquel Barcelonauta. “DESTINO. Revista setmanal d’actualitat (1937-1985)”. Barcelofilia, 3 gener 2025. https://barcelofilia.blogspot.com/

(3) Eloy Fernández Clemente. “La revista Destino y la historia que sobrevive en el tardofranquismo”. Conversación sobre la historia. 18 mayo, 2020. https://conversacionsobrehistoria.info/

(4) Pablo Vila San Juan. Destino. Tercera etapa. Nª 1. 29 de març 3 d’abril de 1985, pp. 85-94

(5) Josep Ramoneda. “El PSOE aperturismo”. DESTINO. Nº 1958, 1975.

(6) Joan de Sagarra. “El banquero Jordi Pujol”. Mundo Diario. 25 Mayo 1975.

(7) Nestor Luján. “Ocho col·laboradores de DESTINO replicant a la empresa”. Europa Press. 25 Febrero 1975.

( Evarist Pinyol (Director: Jordi Domenech). “Después del naufragio”. DESTINO. 08 Junio 1978.

(9) “Jordi Pujol vende la revista DESTINO al franquista Porcioles” https://lahemerotecadelbuitre.com/…/jordi-pujol-vende…/

(10) Vilar, Sergio: “Historia del antifranquisme”, pág. 445 (Plaza & Janés. Barcelona, 1984).