Fa pocs dies m’arriba la luctuosa noticia del decés de la senyora Pepita Forés Roca, el dia 19 d’aquest mes, vallenca resident a Barcelona.

Fins ara, compartia amb ella el privilegi de ser els dos supervivents d’aquell nombrós veïnat de la casa situada al carrer Castells numero 1 (actualment Gonzalez Alba). Fou entre  els anys 1940-1960, quan hi residirem més estadants; hi coincidirem 24 veïns. Des de 1970 la vida a la casa minvà acceleradament, entre 2005 i 2013 només hi vivia la meva mare; al morir ella, la casa quedà deshabitada, pràcticament abandonada, balcons oberts, vidres trencats i ple de coloms.  D’entre tots quants visquérem en aquesta casa, soc l’únic que encara segueixo per poder-ho relatar.

Poc temps de complir els sis anys, a la tardor de 1948, la meva familia traslladà la llar des del Arrabal de Capuchinos, actualment Jaume Huguet, davant del Teatre Principal, al segon pis del carrer Castells numero 1, actualment Gonzalez Alba, pràcticament al Pati.  La propietària de la casa era la senyora Tona Dalmau, vídua de Casas, que vivia en companyia de l’Angelina, una noia nascuda al Pla de Santa Maria. La nova llar era un pis molt gran, amb terrat interior, les habitacions totalment exteriors. L’anterior arrendatari havia estat el notari Virgili. Com la senyora Tona era propietària de “plumes d’aigua”, tot el veïnat disposàvem d’aigua corrent, un luxe per aquells anys.

La primera imatge de la  nova llar es anterior al trasllat; estava tot molt enredat:  pintors, electricistes, neteja,…feien la posta a punt abans de traslladar el mobiliari. Vaig recorre tota la llar,  sortirem a les escaletes que portaven al terrat interior, al costat mateix d’un dels dos celobert on hi donaven les cuines d’alguns dels pisos, s’obrien amb un gran finestral. Pel finestral del pis superior i aparegueren dues nenes, una de la meva edat i l’altra com la meva germana, la Pepita i la Rosa Mari. Ens saludarem molt carinyosament, la meva mare els hi va dir: “Aviat vindrem a viure aquí amb vosaltres. Quan hi siguem ja baixareu a jugar”.  També hi havia un bebè, no feia massa que havia nascut, l’Arístides. Aquesta era la llar de la familia Forés Musolas, on hi vivien el tres fills petits, el matrimoni Arístides i Rossita Roca, les germanes solteres Joana i Teresita, i l’avi patriarca, senyor Arístides Forés. Pocs anys després, la Teresita es cassà amb un comerciant de Barcelona i es traslladà a viure prop de l’hospital Clínic. Fou la primera que marxà des de la nostra arribada. La familia Forés eren els únics que disposaven de telefono.

En aquest mateix replà de la tercera planta hi vivien el matrimoni Enric, electricista de la lampisteria Montserrat, i la Joana, treballadora de la fàbrica de teixits Dasca Boada,  amb el seu fill que deixà la llar al casar-se.

En el primer pis hi vivia la propietària senyora Tona Dalmau amb la noia de companyia. En el mateix replà hi tenien la llar la familia Figuerola, matrimoni amb tres fills i la mare. Habitualment vivien a Tarragona, per que l’espòs de la senyora Figuerola era funcionari, no recordo si era policia o militar; es traslladaven a Valls per les festes de Nadal i també per Setmana Santa. A finals dels anys cinquanta deixaren el pis i el contractaren la familia Forés; l’avi Arístides i la Joana es quedaren en la tercera planta mentre que el matrimoni i tres fills es traslladaren a la nova vivenda.

Recordo anys de plaent convivència. Com era habitual, les portes de les cases sempre obertes, predominant el tracte cordial i familiar. La familia Forés eren els únics que disposaven de telefono, però nosaltres l’utilitzàvem com si fos nostre: obrien el finestral de la cuina i ens cridaven quan teníem una trucada, quasi sempre era d’un familiar per una questió urgent, no n’abusàvem; encara que nosaltres hi havíem trucat per parlar amb “Maginet” de radio Tarragona, o hi havia trucat des de ca l’avia Àgueda per avisar que no hi anava a dinar. També havíem aprofitat per fer innocentades pel 28 de desembre. Quan algú tenia una necessitat  ràpidament es prestaven a proporcionar una ràpida ajuda. Només son petits exemples de la cordialitat que s’establia entre el veïnat.

Amb l’Enric i la Joana, hi teníem bona relació però no tant fluida. L’Enric, com era electricista, sempre em venia a posar la instal·lació elèctrica pel pessebre del Nadal. Era molt bona familia, encara que sense una relació tant intensa.

La meva germana i la Rosa Mary celebraren la Festivitat de la Primera Comunió el mateix dia, inclòs estigueren assegudes de costat a l’església de Sant Joan. Després de dinar la Rosa Maria no es sentir prou bé i no va poder participar a la processó que celebraven per la tarda. Posteriorment es recuperà pensant que era un problema digestiu passatger. A l’estiu aparegué signes importants d’albuminúria en l’orina; el metge començà a preocupar-se per que anava acompanyat d’uns edemes. De totes maneres amb la teràpia possible i els limitats coneixements mèdics d’aquells anys superaren l’afecció. Però això seria l’inici d’una insuficiència renal aguda. Més gran i casada l’insuficiència renal l’obligà a sotmetres a sessions de diàlisi fins a un transplantament renal que li donaren uns anys de benestar però que, finalment, la insuficiència renal li causà la mort quan havia superat els setanta anys.

La familia Forés en els anys 60 patiren entrebancs, econòmics i familiars. Perderen el seu fill durant unes vacances de Setmana Santa, en un accident per arma de foc, en una masia on havia anat amb els amics a passar la tarda. Fou un gran dol per la ciutat. En els negocis va patir una davallada en el període on tothom tenia pressa per adquirir un cotxe utilitari, un 600. El neguit per tenir ràpidament el cotxe, quan la fàbrica no donava l’abast, i el retard en subministrar el cotxe, provocaren una crisi en l’empresa que l’afectà plenament. Durant aquest període havia mort l’avi Arístides. Poc temps després es traslladaren a viure a Barcelona, on seguí treballant en la mateixa concessionària de cotxes.

Quan nosaltres ens casarem, visquérem al carrer Capità Arenas, carrer on ells vivien, per lo que seguirem veient-nos i relacionant-nos cordialment.

A Valls hi quedava només la Joana Forés; es dedicava a fer confecció, també tenia habitacions rellogades a estudiants de l’Institut Laboral. La convivència amb la Joana i la meva familia continuava molt cordial i la relació molt viva, la consideràvem com una més de la familia.

El nombre d’estadants d’aquella casa anava minvant. El portal de la casa ja no s’obria cada mati a les vuit, ara només obrien el portell. Havien arrancat el polsador metàl·lic, una ma, que hi havia a la porta per trocar quan estava tancat. L’escala havia perdut lluminositat, era fosca. El padrí Antón, al que l’havia vist pujar les escales corrents, ara li mancaven forces i les pujava amb dificultat.

La Joana patia una artrosis aguda, va morir a Barcelona on s’havia traslladat per una revisió mèdica. El padrí havia mort l’estiu del  76, deixant un gran buit a la familia. La iaia Teresina trigar vuit anys a seguir-lo i s’apagà en una nit que ningú ho esperàvem.

En l’escala només quedava l’Angelina, molt gran i molt delicada, que cada dia després de sopar pujava a casa els meus pares; passaven la vetllada veient la televisió. Jo els acompanyava algun cap de setmana. Després de pocs anys, els familiars de l’Angelina l’ingressaren a la Residencia de l’Alt Camp. En aquella escala només hi vivien els meus pares.

A la tardor de 2004, amb 94 anys, el meu para va contraure una endocarditis; quasi totes les festes dels Nadals les va passar a l’hospital. El Fi d’Any el celebrarem a casa; després del dinar de Cap d’Any s’agreujà. Calia tornar a ingressar. El vingueren a buscar amb l’ambulància, el baixaren per les escales en una cadira. La meva mare sortí a acomiadar-lo al replà de l’escala; tots sabíem que es tancava una llarga historia molt activa i familiar. Ho reflectia, sense paraules, la mirada i dues llàgrimes de la meva mare acomiadant-se des del replà; ella sabia que no tornaria, començava una vida de soledat en aquella casa que havia tingut tanta vida; així viuria durant vuit anys, fins a la seva mort a l’hospital, el mateix dia 27 de gener vuit anys després.

Aquest mes ens ha deixat la Pepita Forés. Brollen molts records a la memòria però, essencialment, la bonhomia de la familia Forés – Roca, i els altres veïns, amb els que compartirem molts anys d’estima i cordialitat, impensable transportar-ho als nostres dies. Uns anys amb mancances, restriccions elèctriques, sense electrodomèstics, molts perellons durant l’hivern, poc soroll al carrer però ben habitats pels vallencs.

Per això vull dedicar-li un bon i estimat record per la Pepita, la seva familia i les altres famílies amb les que convinguérem gojosament uns bons anys de la infantessa i la primera joventut.