Entre els molts relats publicats fa molts anys, he trobat el del vallenc, o originari vallenc, Marcel Riera Güell, membre de Radio Tarragona, que relata la retrobada, entre els llibres de la seva biblioteca, d’un manuscrit original del seu avi patern Marcel Riera Sanromá, que conté una sèrie de dades molt interessants del costumisme vallenc de meitat del segle XIX. Es titula «Agudeses i xistes d’alguns personatges que 70 anys enrere existien a Valls», i que porta data de maig del 1.925. Desconec on es pot trobar aquest manuscrit.
El vallenc Marcel Riera i Sanromà fou un músic i notable compositor. Havia viscut al carrer de Sant Roc i al carrer de la Cort, molt proper de can “Nonian». Era teixidor d’ofici i havia dirigit els cors de Clavé a Valls, L’Aroma Vallense, i «La Violeta». Va deixar escrites diverses obres corals; havia estat membre de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i havia dirigit cors a la Ciutat Comtal, on es va traslladar a viure als darrers anys del segle XIX.
Segons explica el seu net, en aquest manuscrit, que conté materials per a diversos articles, narra amb agilitat i certa gràcia alguns fets realitzats per personatges populars vallencs: Blay fill de Reus, Titit, Cisc Morera, Martí de Vilavert, Fatxoc, Fernándet de Cameta, Marquet de la dona, Els germans Sanfurians, Magí de la Llufa, etc.. En son uns quants; el manuscrit, segons explica el seu net, relata tot el gracijo i l’humor d’aquests personatges que informen el tipisme vallenc de fa quasi dos segles, en una descripció lleugera del Valls de l’any 1855.
Entre els molts relats del manuscrit transcrivim el que fa referencia a la “Festa de l’Ermita de Sant Llorenç”
A una hora de Valls hi havia l’ermita de Sant Llorenç; enmig de la seva plaça s’aixecava un lledoner molt gran. El dia de la festa, se celebrava un solemne ofici; a la tarda «ballaven coques» que remullaven amb l’aiguardent de Valls que sempre va tenir fama.
El benefici de la venda de de les coques i de l’aiguardent es destinava al culte de Sant Llorenç. Hi havia un tal “Fatxoc” que tocava la gralla i al so de la dolçaina passejava dues dotzenes de nenes vestides de blanc i amb un cistellet ple de coques com a reclam de la festa.
Però Fatxoc tenia un gran bosc amb molta aigua, proper a l’ermita, i allí va implantar el seu negoci venent coques i aiguardent, restant públic a l’ermita de Sant Llorenç. A l’any següent , el senyor Alcalde el va cridar i li va dir:
“Ja veuràs «Fatxoc», no vull que venguis aiguardent al teu bosc per que tu despatxes molt més que a l’ermita i ja saps que allí els beneficis que es fan son per adornar l’altar”.
Ell li va contestar: “Molt be senyor Alcalde, compliré la seva ordre”.
Però en arribar la festa del sant, portar al bosc més aiguardent que mai, coques i licors en abundància; estava segur que amb la prohibició de l’alcalde tindria més concurrència. I així va ser… Però quan els clients li demanaven aiguardent deia:
“L’aiguardent tel donaré de franc, però si vols aigua te’n faràs dos quarts”. I així emplenar el calaix. A l‘endemà l’Alcalde li digué:
“Fatxoc”, com és que ahir vas despatxar aiguardent al teu bosc?”
“Fatxoc” li contestà: “L’aiguardent el donava de franc i per un got d’aigua me’n donaven dos quarts. Vaig fer molts diners. Però digueu als que es cuiden de l’Ermita que em vinguin a trobar quan necessitin diners, que no quedaré malament”.
Finalment l’Alcalde li digué: “Tremend i venerable “Fatxoc”, un altra any fes el que vulguis que no et diré res més”. I s’acomiadaren amigablement….
En Marcel Riera descriu l’esplendor del costumisme, amb personatges plens d’humanitat que transmitent humor, gràcia i simpatia que alegraven la vida dels vallencs amb les seves anècdotes i aventures.