En la Sessió Plenària del dia 18 de juny de 1952, amb el nou consistori recentment constituït, varis regidors interpel·len a l’alcalde sobre les deficiències que s’observen en el subministrament d’aigua a la ciutat. L’alcalde explica el punt en que es troben els treballs per endegar el projecte de l’elevació de les aigües que seria la solució definitiva. Els regidors Josep Rull i Alfons Galimany descriuen àmpliament l’estat dels pous, mina de captació i xarxa de distribució, i els possibles causants. Vist lo exposat, el Plenari acordà procedir al aforo de les presses d’aigua, prohibir rigorosament la seva  manipulació per altres persones que no sigui l’encarregat del control del servei de l’aigua i encarregar noves espites per substituir les actuals.

Preocupava molt la situació del subministrament d’aigua a la ciutat; ara el problema no era només pels que no tenien dret a l’aigua sinó, també, pels propietaris de l’aigua. El tema es va debatre complidament en el Plenari, concloent que no es tractava d’un problema de cabdal d’aigua, sinó de la manca de pressió amb la que entrava en la xarxa de distribució, per les seves mancances  per antiguitat i deterior. S’autoritzà al senyor alcalde per que demani a l’enginyer  municipal la proposta d’actuacions per la correcció dels actuals defectes.

En plena crisi d’abastiment d’aigua per la ciutat durant el mes d’agost de 1952, l’enginyer industrial senyor Josep Sisquella afirmava rotundament que el problema de l’aigua era de subministrament, no de reserva. En el subsol de la ciutat hi havia una xarxa de distribució, que donava el servei,  però que no complia cap requisit tècnic. Amb l’estat de la xarxa era impossible aprofitar plenament el cabdal d’aigua que hi entrava. S’havia instal·lat quan Valls gaudia de superabundància d’aigua; el diàmetre de les mànegues s’ajustaven a un cabdal tres vegades superior del que la ciutat precisa. En aquest any 1952 entraven a la xarxa dos milions de litres diàriament, quantitat més que suficient per la ciutat. Per les pèrdues, que s’intentaven localitzar, i també per l’anarquia que existia en els aforaments de les propietats i llicències, aquest quantitat d’aigua, més que suficient, resultava nímia e irrisòria.

Era el diagnòstic que en va fer l’enginyer senyor Josep Sisquella. Manifestava que hi havia varies solucions per resoldre el problema.

Novament, es portà el tema en la sessió Plenària del 18 de novembre del mateix any, en que s’aprovà un dictamen de la delegació d’aigües en que proposa la celebració de reunions periòdiques per concloure l’estudi i donar un impuls definitiu al projecta d’elevació de les aigües.

Des de l’any 1930, quan començà a plantejar-se aquest projecte dins de l’Ajuntament de Valls, apareixien un seguit de contratemps. Quedant sempre damunt la taula, any darrera any. L’alcalde Josep M. Fàbregas emprengué decididament el projecte per dotar d’aquesta primera necessitat totes les llars. Però, fins ara,  tots els esforços no encaraven els resultats esperats.

És ben cer que l’administració local d’aquells anys no tenia els recursos econòmics  per emprendre un projecte tant ambiciós social i dispendiós. Calia comptar amb el prioritari suport de l’administració central com a condició “sin equanon” per iniciar els tràmits previs.

En el nou consistori, ben nodrit, hi havia vallencs consagrats al mon de les Lleis i el Dret. Ben atents, estigueren amatents a les publicacions dels decrets  governamentals. Allí destriaren el decret més valuós que podria encarrilar la solució definitiva, amb  esforç i èxit, pel projecte d’elevació de les aigües a Valls. Estudiaren si s’acoblava al projecte vallenc; cercaren la concomitància dels objectius del projecta amb l’oferta del suport que oferia el decret. Elaboraren una memòria per presentar-la en l’ocasió més adient.

Juventud, nº 491. 21 de juny de 1952, pag. 1

Juventud, nº 496. 28 de juliol de 1952, pag. 1

Juventud, nº 500. 23 d’agost de 1952, pag. 1

Juventud, nº 514. 30 de novembre de 1952, pag. 1