Als anys 40, el Santuari de Nostra Senyora del Lledó es trobava fora del recinte urbà de la ciutat de Valls, era allò que en diríem els “extramurs de Valls”. Les darreres edificacions del passeig dels Caputxins eren l’Escola Nostra Senyora de la Candela (en aquella època s’anomenaven Escuelas Nacionales) i, a l’altra costat del passeig hi havia la Biblioteca Popular; totes aquestes edificacions, ben separades de les primeres cases habitades. Per tant, més enllà del Santuari i el Col·legi dels Caputxins, com es coneixia aleshores, només hi havia camp obert, amb camins de terra que portaven a les diferents propietats agrícoles d’aquell entorn i fins a la via del tren. En aquest recorregut només hi trobàvem una torra on hi residia la família Llagostera, a prop de la bòbila de la seva propietat; tocant a la via hi havia uns barracons ben condicionats: Ca l’Antònia on, un petit grup de noies seleccionades, treballaven en l’ofici més antic per donar felicitat i satisfacció als vallencs que hi anaven a passar l’estona.
L’any 1948, el meu padrí, l’Anton Solé Vallverdú, propietari d’una serradora situada al passeig dels Caputxins número 1, comprà a la senyora Montserrat Company Ventosa una de les finques d’aquesta zona d’extramurs, de la partida anomenada “cementiri vell”, on la principal vegetació eren ametllers i una petita part de vinya. Per a l’Anton, l’atractiu d’aquesta finca era que es trobava al mig del camp, no hi havia cap casa urbana a l’entorn i situada a prop d’on tenia la serradora; només havia de recórrer el passeig dels Caputxins.
La finca era allargada amb més de 33 àrees d’extensió. Limitava amb els jardins de la Biblioteca Popular, estenent-se fins al torrent de la Xamora; pels costats hi havia la fàbrica de teixits Dasca Boada S.A., amb molta vegetació i uns lledoners gegants, mentre que a l’altra banda hi havia la finca de J. Roig, propietaris de la sabateria Tarraco, situada al Pati; aquesta família es construí una casa de camp, al voltant de la zona del torrent, on hi vivien durant tot l’any.
Quan l’Anton Solé comprà el terreny només hi havia un pou d’aigua, amb poquíssim cabal, una petita bassa on s’abocava l’aigua que emanava d’aquest pou i una glorieta amb uns bancs de pedra; era d’estructura metàl·lica, coberta profusament per una enfiladissa, de fulles grans i molt compacte, que cobria completament la glorieta amb un mantell verd; només s’hi accedia per un petita entrada i també per una petita sortida. Dintre es gaudia d’una frescor esplèndida; hi trobàvem, moltes vegades, assegut, estàtic i amb el silenci del repòs, aquell home treballador de la terra que feia una folgança de la feina feta sota el bat de sol, acompanyat d’aquell canti negre d’aigua fresca al seu costat. La glorieta era just en el punt davant d’on ara hi ha l’entrada a la galeria de la masia, al costat seu hi havia el famèlic pou.
L’Anton Solé pensà que si volia donar vida a la terra hi havia de construir un pou amb més cabal, i una bassa ben gran, no una piscina per a l’esbarjo. El primer lloc que li marcaren com a punt idoni pel pou fou just al mig d’on després hi hauria la plaça de les moreres, però així que va començar l’obra l’aturaren des de la fàbrica Dasca perquè no hi havia la distància reglamentària amb el seu pou. El següent lloc proposat, i definitiu, va ser en l’angle de la finca, entre els jardins de la Biblioteca i la paret en front del pati del col·legi. Fou un pou amb molt bon cabal on, durant molts anys, els familiars que venien a dinar, o a passar l’estona, omplien garrafes d’aigua. En aquells moments era la gran riquesa d’aquell terreny i suficient per regar tota la seva extensió.
El següent objectiu fou una bassa rodona, d’un metre i mig de fondària, amb molta capacitat i que s’omplia fàcilment. La construí l’empresa Claravalls; així figura en una placa que deixaren posada a la paret externa. L’aigua es renovava tan contínuament que conservava la seva transparència i convidava a banyar-s’hi. Com a curiositat podem dir que els qui l’estrenaren foren les joves germanes Rosa Maria i Maria Martinell, filles de l’arquitecte Cèsar Martinell, pels volts de l’any 1948.
Pels desnivells que presentava el terreny, l’Anton va creure convenient construir uns marges d’obra que havien de segmentar els primers espais del terreny, perquè eren els que presentaven més irregularitats. En la zona més extensa de la finca si feren les primeres plantacions de blat, moresc, i també molta horta; hi havia pocs arbres fruiters.
Amb la intenció de fer-hi algun dinar o calçotada durant l’hivern, al costat de la glorieta d’heura s’hi va construir un tancat de quatre parets, amb una porta d’entrada i un cobert amb teulada de la casa Rocalla, de la qual en tenia la representació. Però no en tenia prou amb això.
Des del balcó de la casa on vivia, al Pati, seguia les obres de la reforma que es feia en aquesta plaça l’any 1950, i es va fixar amb la destresa amb què treballava un manobre. Era en Josep Caixal. Es va posar en contacte amb ell i li va demanar si li faria una caseta, amb planta baixa, per anar-hi els festius a passar el dia còmodament. Es posaren d’acord ràpidament. Li va demanar el contingut amb una cuina, un menjador, un bany petit (amb tot el que es necessita en un bany), una habitació i una cambra dels mals endreços. El mateix Josep Caixal va fer l’esquema de la caseta, sense cap consulta arquitectònica. Feren els fonaments que calia segons l’envergadura de l’obra. Quan estaven acabant-la, el paleta li suggerí a l’Anton que, posats a fer, podrien aixecar un pis al damunt i un terrat, així tindrien habitacions suficients per anar a passar-hi l’estiu; aleshores aquell indret era al mig del camp. Al final, construïren tres habitacions i la cambra per pujar al terrat, que podria ser una habitació més. Sense arquitecte, sense permís municipal i en un espai on estava traçat un carrer que connectava la carretera de Montblanc amb la Xamora. No consultaren res.
Com que tenia la serradora, el meu padrí hi aportà els cabirons (bigues), totes les portes i tots els elements que requerien fusta; la instal·lació elèctrica, tant del pou com de la casa la va fer Ramon Flavià. Els matrimonis Flavià i Solé, eren molt amics, compartien excursions i algunes celebracions; era l’avi de l’actual propietari de l’empresa Flavià. La pintura va anar a càrrec del pintor Boronat, conegut com Peret del Xiulet, que tenia el magatzem al passeig de Caputxins i, per tant, bon veí de l’Anton.
En aquell temps ja havia desaparegut la glorieta de l’heura i també uns fogons que s’hi havien construït al seu costat. Era l’hora de plantar arbres i fer un jardí. I amb aquesta finalitat s’hi dedicaren esforços, temps i diners; no hi havia gairebé res. El tros de terreny que hi havia entre els jardins de la Biblioteca i el que ja era la masia es va envoltar de xiprers en una filera tocant a la masia i a la bassa; aquí quedava una plaça força gran on s’hi plantaren unes deu moreres, que aleshores eren molt petites, com a canyes. Els primers dies d’estar plantades patiren una forta ventada que les feia tombar, calgueren molts esforços i molta imaginació per tal que no en sortissin perjudicades. Tingueren l’encert d’entrecreuar les branques des de bon començament. Això propicià que aquest espai fos el més valorat de tota la finca, més fins i tot que la masia. La fulla grossa de la morera era un mantell que a l’estiu protegia del sol. S’hi creava un micro-clima i, quan arribaves del passeig o de caminar i descansaves sota la seva ombra, percebies una diferència de temperatura important. Crec que allò era el millor d’aquella masia!
El tancat de quatre parets amb teulada d’uralita la van derruir i, en el seu lloc, hi construïren una galeria porticada amb un terrat superior. D’un cinema que va tancar les portes a Barcelona el meu padrí en va comprar les persianes, tipus porticons, i les adaptaren per als pòrtics de la galeria, de manera que es podia tancar completament i gaudir d’una sala més per menjar i estar. Davant, en una petita placeta, hi plantaren tres aurons que als quals també els entrecreuaren les branques. Així quedava completada i enjardinada la masia. Ja hi podíem anar a passar l’estiu; això crec que seria els anys 1952 o 1953.
A la primeria no existia el carrer de Santa Joaquima de Vedruna. Quan deixaves la Biblioteca i el Col·legi dels Caputxins et trobaves al davant d’una porta de fusta de color blau verdós, molt compacte i forta, aguantada amb un pilastra a cada costat, era l’entrada a la finca, i al costat mateix hi havia la porta de ferro que donava accés al camí de la finca de la família Gomis-Roig. Des del portal hi havia suficient espai per anar reduint el desnivell on es trobava la resta del terreny.
La situació de la finca en una zona de creixement de la ciutat provocava canvis estructurals més sovint del que hauria estat desitjable. A partir dels anys 60 s’urbanitzà el tram que ara correspon al carrer del Doctor Cardó, amb tot el traçat de carrers perpendiculars que connectaven amb el carrer Mossèn Martí. Aquell espai deixava per moments de ser camp obert per transformar-se en zona completament urbana.
Cap a principis dels anys seixanta es feu el traçat del carrer Santa Joaquima de Vedruna que arribava gairebé fins al torrent de la Xamora, per aquest motiu es produí una cessió de terreny, tant d’aquesta finca com de la finca veïna. En aquesta finca veïna s’hi construí el primer bloc de quatre llars de tota aquesta zona, que avui encara hi és.
L’apertura del carrer comportà reduir el límit de la finca per un costat i també per la part de l’antiga entrada, aquest fet va fer accentuar el desnivell i calgué construir unes escales per accedir a la finca.
Al testar els avis la finca ho feren compartida en una divisió: de mitja finca al torrent de la Xamora per a la filla Montserrat, i de mitja finca fins als jardins de la biblioteca per a la filla Adelina, aquesta zona tenia el pou d’aigua, la bassa i la masia. Va ser en la propietat de la Montserrat on es començaren a construir els blocs que ara formen el carrer de Sta. Joaquima de Vedruna. La zona de la masia quedava encotillada entre els blocs pel nord i el carrer de l’est. De totes maneres, li quedava la riquesa més important de la finca: el pati de les moreres.
Però abans d’arribar a aquesta darrera etapa de creixement urbanístic hi visquérem una llarga dècada en què gaudírem dels profits del camp, més enllà dels límits de la ciutat.
I així fou. El padrí Anton havia acabat la casa justament el mateix any que la padrina Àgueda tancava la porta de la Masia dels Capellans. Aquesta fou una solució de continuïtat pel següent estiu, en què seguiríem gaudint d’un estiueig en ple camp. Hi havia un relleu important en el protagonisme. La padrina Àgueda, sotmesa a una crisi econòmica molt greu, restava en un segon terme, mentre que el padrí Anton, en una situació econòmica favorable, sobretot per les comandes que li arribaven des de València per fer les caixes per a l’exportació de taronges, agafava el relleu en el lideratge familiar. Això comportava un canvi d’estadants.
Amb el mateix esperit que la padrina Àgueda havia reunit als dos fills i la família en una masia, ara el padrí Anton reuniria a les dues filles i la família, encara que no fos en un estiueig complet. La Montserrat, fins ara sempre passava l’estiu sencer a la masia Martinell, a la carretera de Picamoixons. Ara es produirien uns canvis per acontentar a tots els progenitors: el mes de juliol el passarien a la Xamora i la resta de l’estiu a la masia Martinell. La família Solé Guinovart, al complet, coincidien només durant el mes de juliol.
Segurament seria l’estiu del 1953 el primer que passaríem a la Masia de la Xamora. Jo devia tenir deu anys però, malauradament, ja no hi ha ningú que em pugui confirmar la data precisa. La meva germana en devia tenia sis i els meus cosins Pilar i Francisco eren molt jovenets.
Mai m’he sabut explicar la flexibilitat d’acordió que té una masia; s’engrandeix o s’estreny segons la quantitat de gent que hi habita. Sempre hi cap algú més.
La padrina Àgueda, amb els tiets i els cosins, seguia vivint al carrer Paborde durant l’estiu. Tot estava canviant acceleradament; res semblava el que havíem viscut. Nosaltres també canviàvem. Els pocs anys que havíem sumat tenien el seu pes en el nostre caràcter, vivències, reaccions, iniciatives, pensaments i, sobretot en les il·lusions del dia a dia, que no eren les mateixes. M’havia quedat sense compartir tantes hores del dia amb el meu cosí… Ara tenia la meva germana, quatre anys més joveneta, dòcil, tranquil·la, sempre alegre i conformada amb el que jo li demanava per passar l’estona. Però tot evolucionava ràpidament, passava el temps, i ella ja tenia amb qui compartir estones: la cosina Pilar ja tenia l’edat per poder tenir atenció i compartir hores d’entreteniment, com si fos la seva nina, trastejant pels racons de la finca, en silenci, petites converses i diàlegs, rialles de complicitat pel que estaven parlant, mans agafades; moltes vegades m’he preguntat què es devien explicar durant tantes estones juntes, sense brogit.
Moltes tardes venia la padrina Àgueda amb els cosins Alfonso i Francisco, aquest de la mateixa edat que l’Adelina. Es trobaven molt a gust; ja ho estaven a la Masia dels Capellans, però ara tenien una edat en què compartien moltes estones, que s’allargaven tant com podien perquè s’hi sentien molt bé. Sobretot en el mes d’agost i setembre, quan la Pilar ja era a la masia de l’avi Martinell.
El canvi de masia d’un estiu a l’altre ens coincidí al meu cosí Alfonso i a mi, gairebé exactament, com el pas de la infància a l’inici de l’adolescència. La meva germana i els cosins seguien sent nens.
El ritual diari d’activitat dels anteriors estius havia notat aquest canvi; sense adonar-nos-en, els entreteniments que elegíem eren diferents. Teníem un grau més de protagonisme, una imaginació més agosarada, buscant noves activitats i, sense sortir de casa, compartíem la cerca de l’entreteniment per a cada moment. Tot i que no convivíem en la mateixa casa, passàvem moltes estones junts. Mentre, l’Adelina i el Francisco s’anaven distanciant de nosaltres i creaven el seu mon, acompanyats de la Pilar i el Franscisco Martinell, més jovenets, quan coincidien durant el mes de juliol.
Com més estius passaven -i ja érem a l’inici del batxillerat-, més coneixements adquiríem que volíem aplicar; buscàvem les fonts d’informació autèntiques. Cercàvem emocions als llibres de química que hi havia a la biblioteca de la fàbrica d’insecticides, cada vegada amb menys activitat. Indagàrem sobre com es feien barreges explosives, molt suaus, preparant unes mescles de components -crec que hi havia carburo-, en uns pots de llauna, els cobríem de terra en mig de la vinya, i quan el gas produït per la barreja adquiria un volum important, explotava i aixecava una bona polseguera de terra, amb l’aparença de l’explosió d’una bomba. Com que això ho férem a la vinya ens costà una forta reprimenda.
Els diumenges i festius seguíem el mateix ritual. Dinars amb molt aldarull, taula llarga amb tota la família Galimany i Martinell, la família de la Maria Solé i el Daniel… No baixàvem mai de la quinzena de comensals. Sota de l’ombra de les moreres, amb la seva frescor, era l’espai perfecte per dinar i continuar amb una bona tertúlia tota la tarda, fins al vespre. Quasi sempre, abans de dinar, gaudíem d’un bon bany a la bassa, plena d’aigua ben transparent i fresca; no era una piscina d’un xalet distingit, però la seva funció era perfecte i més que suficient. Al bany s’hi apuntaven molts, joves i no tan joves. Els que no entraven a l’aigua eren simples espectadors, donant consells de com ens havíem de moure per ser uns bons nedadors, però els que miraven no nedaven. Per a les postres conservàvem la maquina de fer gelat, i seguíem la tradició; però ara els que rodaven la maneta ja eren uns altres.
El diumenge al matí el padrí Anton, que era el primer en sortir al carrer, ja regava tot el pati de les moreres per tal que conservessin aquella frescor seva tan característica. La iaia Teresina era la següent a llevar-se; immediatament encenia el foc i preparava l’esmorzar. El padrí, treballador infatigable, exigia a tothom que, al menys, s’assemblessin a ell. Sempre tenia algun projecte, un pensament per fer gran el patrimoni, però la iaia i la meva mare, i també la tieta Montserrat, el desbarataven; era la muralla que tenia al seu voltant que limitava les seves iniciatives i projectes. El seu caràcter tolerant i comprensiu sempre el portava a acceptar les crítiques i posposar els seus projectes.
Quan li comentaven que un dels nets obtenia bons resultats al col·legi i li lloaven el treball, sempre responia: “No sé per què el feliciteu, si fa el que ha de fer”. Era molt exigent amb la feina, i tenia més d’una discussió amb els treballadors, tot i que després anaven tots a menjar una paella a Cal Felix, als Quatre Cantons. Era una persona molt estimada a la família, no sols per part de les filles, sinó també pels nebots de totes bandes que li professaven molta estimació i respecte. No volia que faltés mai res a casa; comprava el que considerava que convenia, encara que això no agradava a les dones de la casa. Recordo que en el mercat que hi havia al Pati, uns xarlatans venien mantes des d‘un camió; ell passava per allí tornant de la serradora i un dia s’hi aturà, el xarlatà oferia una manta a un preu molt baix, mentre deia: “Ni una, ni dos, ni tres, ni cuatro, por este pequeño precio les doy cinco mantas”; i va comparèixer a casa amb les cinc mantes; fins fa poc encara en corria alguna, d’aquestes mantes. Era d’una generació que havia passat gana de veritat i havia caminat hores per trobar menjar per a la família; no era d’estranyar que ara estigués sempre pendent del rebost de casa.
En un extrem de la masia hi construí uns corrals per a la criança de porcs. Hi tenia tres porquets durant l’estiu; els cuidava ell personalment. Al matí, cap a les set, quan es llevava, els preparava l’esmorzar. Aprofitava els crits de gana dels porcs com a despertador de tots els que dormien; considerava que ja era hora d’aixecar-se. Tenia el menjar preparat en cubs, passejant-los amunt i avall per davant del corral, mentre els porcs cridaven esvalotadament demanant l’àpat. Al meu pare, que era més de nit que de matins, no li feia cap gràcia i mitjançant la meva mare li feia arribar el missatge a la iaia i aquesta al padrí: que no cridessin els porquets a les set del matí. Però el padrí seguia la seva via. L’aventura dels porcs només va durar una temporada perquè el cost va superar el benefici del negoci.
En aquells anys hi havia un ritual molt entranyable, que malauradament s’ha perdut completament, que consistia a anar a les cases dels familiars o amistats més properes a felicitar l’onomàstica. Oferien un petit refrigeri i estaven una bona estona compartint companyia. Era una tradició, quasi obligada, que se seguia tant a l’hivern com a l’estiu. A l’estiu era més festiu perquè comportava mitja jornada; a la tarda, s’anava a la masia del que ho celebrava i allí passàvem l’estona fins a la posta de sol. El refrigeri que s’oferia era orxata d’ametlles amb aigua fresca, o be un bolado, o aigua fresca amb anís. Tot venia de gust. Nosaltres, a l’estiu teníem tres Sants “obligats” per anar a felicitar: Sant Lluís, Sant Joaquim, i Santa Assumpta, tots tres a la masia Martinell. Quan eren les cinc de la tarda sortíem caminant des de la masia de la Xamora, pel que llavors era el camí que portava fins a la via del tren i, després caminant per la via, en direcció a Picamoixons, fins a una determinada alçada, trencant per camins entre dues masies privades -recordo que una era de la família de la Pasteleria Vicari-, arribàvem a la masia Martinell; quan divisaven que ens apropàvem per aquells camins, sortien tots -grans i petits- a rebre’ns esplèndidament. Eren visites que després es tornaven, com el 8 de setembre, quan venien tots els de la masia Martinell a felicitar el Sant de les Adelines; aleshores només n’eren dues. Per aquest motiu, el cosí Alfonso i jo organitzàvem una vetllada on hi fèiem, com podíem, màgia, pallassos, i el nostre veí Anton Gomis els recitava una o dues poesies, i alguna cosa més. Ens enganyaven molt, perquè deien que havia estat esplèndid i que havia valgut la pena fer la caminada per veure l’actuació nostre. Mancava sinceritat, observàvem que reien molt i nosaltres no havíem estat tan graciosos.
Hi havia un home que habitava a Ca l’Antònia i els portava els queviures, sacs de farina, sempre elements de pes i volum. El coneixíem com el camàlic coix, perquè caminava amb dificultat. En una sortida per anar a felicitar als de la masia Martinell, a les cinc de la tarda, ens el trobàrem en el camí que portava cap a la via, ara carrer Carles Cardó, al costat d’una paret on estava orinant. La iaia, esgarrifada, empenyé a la meva mare, la germana i a mi cap a l’altra vorera d’on aquell home feia les seves necessitats. Quan aquest se n’adonà va dir cridant: “No tingueu por que la tinc agafada pel morro”. Són anècdotes que queden gravades per sempre en la memòria.
Quan jo tenia entre vuit i nou anys, els tiets Martinell em convidaven dos o tres dies a la seva masia, a compartir l’estada amb tota la família Martinell. En aquells dies d’estada em sorprengueren diferents detalls que jo em pensava que venien d’una tradició. No entenia per què no hi havia llum, i a la nit s’il·luminaven amb el que es coneix com a llum de ganxo o el llum de carburo; era una novetat per mi. L’altra era que els dies de mercat les tres dones, caps de família que hi habitaven, anaven a Valls a comprar per tota la setmana; jo havia baixat al poble, al matí caminant, i després pujàvem, al migdia amb la Tartana del Cinc-Cents. Era una bona experiència fer el passeig amb tartana; elles ho feien cada setmana. M’impressionava quan, a l’hora de dinar -tots asseguts a taula en silenci-, l’avi Lluís Martinell beneïa la taula, tot seguit es posava dret i anava servint el menjar, un després de l’altre, segons l’edat. També, quan algú volia pa, li demanava a ell que el tallava i repartia. Per mi era molt nou i seriós aquell protocol familiar que es seguia rigorosament.
Durant pocs anys, durant el mes d’agost venien a passar les setmanes de vacances la germana de la iaia, la Maria Guinovart, vídua de Francesc Alentorn, amb els dos fills solters, el Teodor i el Francisco. Les dues germanes es tenien una gran estimació i, no cal dir-ho, els dos fills amb els seus oncles. Amb el padrí sempre s’ho havien passat molt bé però ara, amb l’estada llarga, se sentien més que feliços, seguint-li els seus acudits a l’estil Burguet. El padrí es desvivia per oferir-los l’estada més plaent; recordo haver anat tots plegats a una funció de sarsuela al Camp de Mart, on el Teodor, sempre crític, comentà: “Aquest tenor és un mecànic del Poble Nou”. I no el podíem contradir perquè no ho sabíem. Anàvem a funcions de teatre si n’hi havia i recordo que vàrem veure “La muralla” de Joaquin Calvo Sotelo interpretada per Carlos Casaravilla. Si es feia alguna cosa al poble, allí anàvem tots amb la família de Barcelona. Eren persones de cultura i valoraven el que se’ls oferia.
No sé com s’encabia en aquella casa tanta gent; la qüestió és que en aquell moment, jo ja tenia els tretze o catorze anys i anava amb ells dos a fer caminades al Pont de Goi o cap a Fontscaldes. Ja anaven canviant els costums i els hàbits. També feien coses per entretenir-nos i per acontentar la família; el Francisco va fer una aquarel·la de la masia, molt bonica, que sempre va quedar penjada en el passadís de la llar del Pati. I en una tarda el Teodor em va fer les quinze redaccions sobre diferents temes que m’havien manat com a treball d’estiu per presentar a l’octubre. Aquells anys apreníem a fer treballs manuals de marqueteria en una fullola i amb una serra adequada. Jo vaig fer un escut gran de l’Espanyol, el Francisco el va pintar i jo el vaig penjar al primer pis de la façana de la masia. Des de la seva finca, l’Anton Gomis -que era molt del Barça-, li disparava balins amb l’escopeta, però sempre seguíem sent molt bons amics.
Les vetlles després de sopar a la fresca eren ben festives, entre tertúlies i acudits, o jugant al parxís, on sempre guanyava la meva mare perquè feia moltes trampes, entre crits i rebel·lions dels germans Alentorn.
La vinguda d’aquesta família sempre era molt esperada i passàvem unes setmanes diferents del que eren habitual. Això s’acabà quan cridaren el Francisco per complir el Servei Militar a Saragossa; per aquest motiu deixaren de venir aquells dos anys, i després ja no es reprengué el bon costum de compartir unes setmanes tots junts.
La Masia de la Xamora sempre va ser molt acollidora per a tothom. Els dinars familiars dels diumenges amb tota la família Galimany al complet, i també la germana de l’Anton, la Maria Solé amb la seva família. En alguns festius, o no festius, s’hi podien comptar fins a una vintena de comensals.
També hi passava uns dies el germà del padrí Anton, el Joan Solé -conegut sastre a Barcelona-, alguns cops amb tota la família. I la seva filla Montserrat hi va fer moltes estades d’estiu en aquests anys cinquanta. El Joan deia que li agradava despertar-se sentint cantar els ocells i que, el clima sec de Valls li anava perfecte per a les seves articulacions. Quan venia a Valls tenia la seva visita obligada a Ca l’Amada, retrobant-se amb velles amistats, organitzant un enrenou amb l’antiga clientela, a la qual convidava a dinar a la Riba, en una fonda la propietària de la qual havia conegut en l’etapa de la seva joventut.
Els que ja ens havíem fet grans, alguns diumenges a la tarda ja no ens quedàvem amb la família escoltant les seves vivències. A mitja tarda ens buscàvem un esbarjo diferent al poble i tornàvem per l’hora de sopar. Un diumenge en tornar a la masia els trobàrem a tots amb una expressió de preocupació. Des de feia estona tenien a la padrina Àgueda descansant en un llit que hi havia en una petita habitació a l’entrada de la masia. Cap a mitja tarda havia experimentat un fort dolor abdominal del que es va recuperar amb el descans i van poder tornar a casa seva tot caminant. Era el mes de setembre; a l’octubre va anar a la consulta del doctor Domènech i després de diferents visites, li diagnosticà un carcinoma de duodè. Era l’any 1959. Només tenia solució quirúrgica sense garanties. Organitzaren una trobada amb tota la família el mes de novembre a la qual hi acudiren els nebots: l’Angelita i l’Emilio Cruz, amb els fills i esposos. Un dinar, una trobada d’acomiadament. Després d’unes quantes setmanes postrada al llit, el seu estat s’agreujà pels vols de Nadal. Va morir el dia 2 de gener de 1960 als 67 anys.
La vida d’estiu a la masia de la Xamora seguia amb tota la petita família que anava creixent i posant anys. L’any 1960 ja vaig anar a estudiar a Barcelona i en aquella munió de reunions familiars ja no hi participava tant, per mi es diluïa una mica. Ens hi retrobàvem a l’estiu però ja era la meva germana i els cosins els que gaudien d’aquell espai de frescor que proporcionaven les moreres, i de la bassa d’aigua transparent i fresca pel bany diari. Els avis anaven envellint i els pares els seguien en el mal costum de posar anys. Els tiets Galimany havien deixat l’habitatge del carrer Paborde i s’havien traslladat a una casa que havien comprat els pares de la tieta Paquita al barri de la Xamora. La proximitat d’on vivien ara, feia que cada vespre, després de sopar, vinguessin a passar l’estona i a veure el nou convidat de tantes cases: la TV i aquelles sèries que eren Los Intocables, Ironside, Bonanza, o el Festival del Mediterrani.
Tot anava canviant, però amb la sensació que el canvi no millorava la qualitat de vida de la família; s’estava perdent la conversa, el relat i aquelles tertúlies que havíem viscut amb tanta gatzara uns quants anys enrere. De cada vegada més la ciutat ens engolia entre els seus blocs de cases; es perdia la intimitat, i l’ambient era més sorollós pels cotxes que circulaven pel carrer del Dr. Carles Cardó. Les moreres es conservaven plenes de vida i cercant la claror i el caliu que elles evitaven als que muràvem sota el seu ample i compacte mantell de fulles.
El matrimoni Solé-Guinovart anava envellint. El padrí veia com s’havia transmutat aquell projecte il·lusionant que tenia quan comprà la finca. Perdien la força i l’estímul necessaris per a la iniciativa en la cura de les plantes i el manteniment d’aquell espai; mancaven forces, les forces que no arribaven per part dels meus pares i que eren les que posava la meva germana estimant el jardí de flors. Els anys anaven caient com lloses, flaquejava la salut i augmentaven les visites i estades als hospitals per part del meu padrí, que patia una insuficiència cardíaca; molts anys de treball dur i sense treva porta males conseqüències. El padrí moria el setembre de 1976, després d’una fractura de fèmur en una caiguda a la masia. Tot seguia per un camí que ja no tenia retorn.
Ara, ens queda el record d’aquells avis, treballadors i afables, de caràcter obert i solidari amb tothom, als quals els agradava compartir les alegries i tenir la família molt a prop. I de tot això en van saber impregnar aquella masia, sempre comunicada amb tothom, molt festiva i generosa, sempre amb l’esperit de proporcionar una agradable estada a tots els qui hi entraven, compartint moments molt cordials i ben recordats.
