La Masia dels Capellans
Es troba a la carretera de Montblanc, a uns 1.500 metres de l’entrada a Valls per la Font de la Manxa. És un entorn replè de masies de famílies vallenques, a on hi anaven a passar l’estiu després de la festa major de Sant Joan i fins a finals de setembre, quan els col·legis començaven el primer d’octubre. Amb els anys, i els canvis socials, moltes d’aquestes masies han deixat de ser una llar estiuenca i de calçotades, per convertir-se en la primera llar familiar, apartades del centre de la ciutat, encara que menys del que ho estan urbanitzacions com la Plana d’en Berga o el Bon Sol.
Més allunyades, seguint la carretera de Montblanc, es troben les masies senyorials, algunes d’elles dels Boscos de Valls. Als anys 50 era el lloc de residència estiuenca de destacats vallencs, i descendents de vallencs, empresaris, comerciants i d’oficis lliberals, residents majoritàriament a Barcelona, també a Tarragona, o en altres ciutats. La família hi passava bona part de l’estiu, mentre que el cap de família només hi era el mes de vacances i els caps de setmana. Sobretot en el mes d’agost, era punt de reunió d’artistes, escriptors, músics… que celebraven vetllades musicals i tertúlies literàries i polítiques. Hi havia un petit autobús que habitualment feia el trajecte per anar a l’estació de ferrocarril, i a l’estiu afegia a la seva ruta el recorregut als Boscos de Valls, facilitant a les senyores desplaçar-se al mercat de la ciutat un parell de cops a la setmana. Aquest bus també l’utilitzaven els residents de les masies de l’entorn de la Masia dels Capellans, alleugerant el desplaçament de les àvies o les mares que anaven carregades al tornar del mercat.
Aquestes masies, que no eren dins dels Boscos de Valls, també tenien les seves celebracions, íntimes o compartides, amb el nombrós veïnatge. La celebració que recordo més allunyada en el temps fou a la masia de Can Badia, propietaris de Modes Badia i barreteria de Barcelona. No recordo el motiu de la celebració, però sí que era una festa infantil on hi convidaren tots els infants de les masies del voltant. Allí hi anàrem tots, que n’érem molts. El meu cosí i jo tindríem entre 3 i 4 anys, i recordo molt bé que ens regalaren un barret a cadascun dels convidats infantils; segurament es devia tractar d’un berenar, però el record que sempre perdura és el que més impressiona i, per a nosaltres, foren els barrets dels que conservem fotografies ben expressives.
La meva àvia Àgueda, que com ja he comentat en altres pàgines, era vídua des de ben jove, regia la família com un matriarcat, perquè tenia l’autoritat moral d’empresària d’una indústria molt pròspera en aquells anys, i de la qual depenien els dos fills i, per tant, també les nores. Aquest tema va quedar molt clar des de bon començament per evitar cap interpretació equivocada. Per tant, ella tenia la força moral i econòmica de reunir la família al complet durant l’estiu, com a mare i com a àvia dels dos nets que havien arribat. Dit això, queda clar que la padrina Àgueda va decidir que els integrants de la família Galimany -que durant l’hivern vivien en dues llars diferents-, a l’estiu convisquessin estretament, compartint tot el que ella aportaria, en una masia familiar. Les nores segurament rondinarien per sota el nas, però mentre no aparegués el DDT, la padrina marcaria el camí, i nosaltres ho acceptàrem amb molta joia.
Així penso que devia ser cap a l’any 1944, quan la meva àvia Àgueda va llogar aquest immoble. Els propietaris de la Masia dels Capellans, eren un matrimoni gran format per la senyora Sisqueta i el senyor Josep de Cal Adán. La padrina la va llogar per passar-hi l’estiu, i també fer-hi les calçotades a l’hivern. Els amos hi venien de tant en tant, i hi feien estada els diumenges d’una manera molt discreta, sense deixar-se veure gaire, instal·lant-se en la part de la finca on hi havia una capella i una zona molt àmplia coberta per una heura espessa i compacte.
L’accés a la finca des de la carretera era per un camí públic, ja que conduïa a unes quantes masies d’aquella amplia zona. Des d’aquest camí, a uns quaranta metres de la carretera, per un ramal a l’esquerra, s’accedia a la finca, passant una porta de ferro amb perfil obert vertical; després d’un passeig molt curt vorejat d’arbustos i flors, una mica rudimentàries i poc cuidades, ens situàvem davant la masia. Tres esglaons i ja hi podíem entrar. Allí, hi trobàvem una sala àmplia –quadrada-, una gran taula que es podia allargar i les corresponents cadires; era entrada i menjador. Tenia dues portes a cada costat per accedir a les habitacions, i per un gran portal al fons s’accedia a un espai generós, però poc confortable on, crec recordar, hi havia un safareig i l’entrada a la cuina. Quan hi havien molts convidats els emplaçaven a ocupar aquesta zona separats amb mampares; tenint en compte l’època en què ens trobàvem, i el que havien viscut recentment, no era cap incomoditat. Tenia una sortida a l’exterior per la façana posterior de la masia, que conduïa a un espai obert, estret, que el limitava per l’altre cantó i un marge d’obra amb uns fogons; aquest marge era la separació de la cara nord de la finca amb la terra dels veïns. No hi havia cap tancat, estava totalment obert. A la dreta d’aquest sortida, aïllat de l’edifici, hi havia un magatzem, que em semblava bastant gran, on s’hi guardava la llenya per cuinar i també s’utilitzava com a rebost gràcies a una armaris tancats. Recordo aquell espai molt ple d’andròmines de la casa que servien quan convenia; per exemple, com a llits pels convidats. En aquest magatzem recordo haver vist rates ben grosses; ho recordo molt bé –tot i que jo era molt petit-, perquè un dia hi vaig entrar amb la meva mare i li vaig dir: “Mira!!, un conill sense orelles!!” I, només sentir això, em va deixar i va sortir, com un llampec, a fora del magatzem. És una petita anècdota que, tant ella com tota la família, l’explicaven sovint amb el record d’haver patit un gran esglai, aquell dia d’estiu, per la presència d’una rata.
Davant de la casa hi havia un pati molt ampli, o al menys a mi m’ho semblava, amb el terra completament cobert amb graveta de fraccions de pedra. Hi havia dos pebrers gegants que cobrien d’ombra tot aquella zona; eren majestuosos, alts i amples, amb una verdor compacte que proporcionava frescor i olor agradable, i no desprenien fulles que alteressin la netedat del pati. Des d’aquí, com hem comentat, s’accedia a la casa per una gran portalada, pujant tres esglaons, amb una enorme porta de fusta gran i forta, que romania sempre oberta durant el dia, fins que l’últim que anava a dormir la tancava. Si no plovia, traslladaven la gran taula plegable de la sala a sota dels pebrers; hi dinàvem i també hi sopàvem; la frescor dels pebrers feia molt agradable aquella estona. A la part esquerra de la casa, el que seria l’ala oest, hi havia un espai que conduïa a la capella i a l’heura. A la part dreta, i limitant amb la zona dels pebrers, hi havia un marge d’obra, molt adient per al descans, cobert de unes rajoles grans i quadrades de color groc marronós, lluent; al seu costat s’hi aixecava un nesprer, molt senyorial, de branques escalonades que convidaven a pujar-hi pel seu interior i romandre-hi una estona assegut.
Un cop deixàvem enrere l’heura i la capella, en direcció a ponent, hi havia una gran vinya que arribava fins a la carretera de Montblanc, en un desnivell de dos metres per sobre el rasant de la carretera, limitada per un pedrís per a asseure’s i contemplar els poquíssims cotxes i bicicletes que circulaven, o la Volta Ciclista a Catalunya que hi passava cada setembre i que era una cursa molt important. Per l’altra costat, a la zona est de la casa, hi havia un terreny molt ampli i pla, que arribava fins a una rasa; una àrea de regadiu que es dedicava al cultiu de verdures i fruita.
Més enllà de la rasa, i també per les terres orientades cap a la serralada de Miramar, hi havia moltes masies, algunes de les quals estaven habitades i altres només estaven ocupades quan els seus habitants hi anaven a passar el dia festiu o a fer-hi els cultius adients. Es comunicaven mitjançant una xarxa de petits camins, ja que la majoria d’aquests terrenys no tenien tancaments i estaven completament oberts, i s’hi podia accedir a través del camp. Depenent de la situació del terreny els era més còmode passar via i anar camp a través per retornar a Valls, així, passant per les masies veïnes s’estalviaven estona i caminada. La gent, en aquella època es desplaçava caminant o en carro.
En aquell temps, era molt habitual -impensable actualment-, veure veïns transitar per dintre d’un terreny o masia que no era la seva. Recordo -acabant de dinar-, o bé un diumenge -avançada la tarda-, veure passar veïns ben coneguts per la zona dels pebrers, on ens trobàvem després de dinar o berenant. Els que passaven, molt cordials, ens deien: “Bon profit” o “Bona tarda, ens hem permès creuar, una vegada més, per aquí ”. La meva àvia, o qui hagués allí, li responia: “Faltaria més. Sempre que vulguin, ja ho saben”, i afegia: “Volen una mica de gelat, que l’hem fet avui?” Era una situació freqüent, on els més petitets, com nosaltres, quedàvem imbuïts pel concepte de cordialitat i relació oberta i solidaria entre els veïns. Podria donar noms dels que freqüentaven el pas per la masia perquè són famílies a les que recordo perfectament. Una bona relació de cordialitat i respecte que perdurava més enllà d’aquest fet. “Vostè sempre amable i servicial, senyora Àgueda!!”, era una resposta freqüent.
Dels primers anys poca cosa puc explicar. Són records molt llunyans de quan tenia tres anys fets i anava cap els quatre. D’aquest primer temps són més aviat impressions que records, on costa molt situar els fets i els esdeveniments amb precisió. A la padrina Àgueda no se li escapava cap ocasió per aglutinar els integrants de tota la família. La masia era l’espai més adient. No sé com, però s’hi encabia moltíssima gent; per molt que faci memòria no puc explicar-me com. Ara, no puc preguntar-ho a ningú, perquè ja no hi són.
Una convidada habitual era una neboda de la padrina, cosina germana del meu pare, l’Angelita Cruz, casada amb el davanter centre del CF Barcelona, Miquel Gual, i que després fou un entrenador amb molt èxit. Vivien al carrer Aribau número 70 de Barcelona. L’Angelita treballava i estava pendent de l’espòs, però la filla, l’Esperanceta, quan va tenir sis anys, o potser menys, es passava el mateix temps a la masia que nosaltres, és a dir, totes les vacances. Tenia dos anys més que nosaltres, venia de Barcelona, un món desconegut i llunyà que ens feia treballar molt la imaginació, sobretot quan explicava com era la capital, o quan anava amb els pares al cinema, o al circ.
Començàrem a anar a la masia quan encara érem nadons; amb dependència total de les mares i l’àvia. Poca cosa puc dir i que recordi: al matí posaven un cubell d’uralita, mig ple d’aigua al sol; l’aigua es temperava, preparada perquè ens banyessin al migdia. Durant moltes hores ens deixaven sota els pebrers, asseguts a terra, amb la pala, i tot el que calgués per tal que ens estiguéssim quiets i entretinguts. Fèiem vida de nadons. Sempre contemplats i estimats per tots. El meu cosí i jo érem els únics nets en aquells primers anys. Amb aquesta rutina passàrem un parell d’estius.
Quan el meu cosí Alfonso i a mi ens faltaven pocs messos per arribar als cinc anys, ja teníem més companyia a la masia: la meva germana Adelina i el nou cosí Francisco, de pocs mesos. L’activitat diària ja havia canviat; ja vingué l’Esperanceta. Ens movíem independitzats de la gent gran: érem dos i una barcelonina. Descobrírem que teníem un veí, una mica més gran que nosaltres, en la masia situada al vessant nord d’on era la nostra. Era de Barcelona; mai vaig saber-ne el cognom. Només sabia el que calia saber, que aquest veí es deia Víctor, era suficient. Ell saltava el marge del darrera de la masia i venia a jugar amb nosaltres tres, sempre molt ben avinguts amb les propostes que ens feien els dos barcelonins. Els matins en què tardava a baixar, anàvem al costat del marge, que feia e límit entre les dues masies, i no paràvem de cridar-lo: “Victor!!, Victor!!”, fins que apareixia. La veritat és que amb ell ens ho passàvem molt bé; li teníem una certa admiració, per tot el que explicava, de la manera com vestia -unes espardenyes amb una part de cuir, i els colors de les samarretes-, era de Barcelona!! Quan deixàrem d’anar definitivament a la masia, després d’aquells estius, mai més en vam saber res, d’ell, ni com es deia de cognom ni on vivia. Només que havíem conegut en Victor, un excel·lent amic de la infància que ens havia fet gaudir molt dels estius.
En el costat oposat a l’entrada de la masia hi coincidia l’accés a una altra masia, identificada de lluny per un molí de vent, que avui encara hi és. Hi passaven l’estiu un senyor gran, que hi feia cultius, i la filla soltera, ja grandeta, que cuidava el bon jardí ajudant al seu pare. A l’hivern vivien a Valls, crec que al carrer de la Cort. Uns anys després, la senyora morí a conseqüència de les ferides que es va fer en caure sota un carro a prop de la Font de la Manxa. Aquesta senyora tenia dos nebots, una mica més grans que nosaltres, prims i alts -o m’ho semblaven-. Ell, que es deia Josep Maria, tenia molt d’acne a la cara, i li agradava i practicava la màgia; quan fèiem revetlles o festes sempre el convidaven perquè vingués a fer jocs de mans. La seva germana, la Marta, era com ell, una noieta distingida i elegant, amb el cabell molt ondulat i molt guapa. Eren molt agradables, educats i cordials. Férem bona amistat, ens hi sentíem molt bé compartint moltes estones, encara que no tant com amb el Victor.
A la masia, habitualment passàvem els dies de la setmana en companyia de l’àvia, la mare i la tieta. El pare i el tiet anaven a treballar a la fàbrica d’insecticides; el meu pare anava i venia caminant, al matí i a la tarda, amb americana i corbata, i el tiet en bicicleta. Després de l’any 1946 el meu pare havia deixat de treballar a la fàbrica i s’havia incorporat a la farmàcia del senyor Cullaré; l’horari i el trajecte eren el mateix. Recordo un vespre, quan jo ja era grandet, acompanyant al pare a la tornada de la farmàcia, caminant per la carretera de Montblanc cap a la masia; el meu pare amb l’americana penjada al braç, camisa blanca i corbata. En el trajecte ens va atrapar el carro del senyor Ramon Martí “Simonet” (pare) i la seva esposa, que tenien una masia veïna a la nostra, amb entrada pel mateix caminal. Pararen el carro i ens convidaren a pujar; el pare i jo hi pujàrem, i ens portaren fins a la porta de la Masia dels Capellans. Eren fets freqüents de la relació cordial d’aquells anys.
L’estada a la masia en aquell temps segurament pot ser inintel·ligible pel jovent d’avui. Nosaltres, durant l’estiu, ni sortíem ni ens treien de la masia, a no ser per fer una excursió a berenar a una font al camp, o per felicitar una onomàstica a una altra masia; la veritat és que no necessitàvem sortir perquè disposàvem de tot el camp per entretenir-nos buscant tresors, desenterrant pedres precioses o indagant d’on sortien les formigues, els cucs o els escarabats, o construint barraques amb branques i herbes grans; no necessitàvem res més. Sempre arribava algú conegut de la família, acompanyat d’un o més de la nostra edat, que immediatament s’incorporava als nostres jocs i a les nostres dèries.
Els hiverns passaven molt ràpidament, entre estar per casa o anar al col·legi de monges, un fet al que sempre m’hi havia resistit, en algunes ocasions amb tots els meus recursos, necessitant portar-m’hi a la força. Els anys passaven i arribà l’estiu en que la meva germana Adelina i el meu cosí Francisco ja tenien dos anyets fets, i això volia dir que l’Alfonso i jo ja en teníem sis i l’Esperanceta set o vuit. Tot anava canviant perquè, encara que no tot, ja érem més colla per participar de la festa.
A la masia la festa de veritat era en els dies festius, que n’hi havia més que ara, i les revetlles de Sant Jaume i la de l’Assumpció.
El tiet Alfonso portava per a tot l’estiu la seva ràdio i la gramola. La ràdio s’encenia cada dia, especialment a la nit; quan ens ficaven al llit escoltàvem llunyana la música i la veu de la ràdio. Per la situació espanyola de la postguerra era important anar seguint les notícies, encara que, a finals dels quaranta només es sintonitzaven correctament les emissores provincials i una nova de Ràdio Nacional de España a Barcelona. Recordo que per mitjà d’aquesta ràdio, el juliol del 1950, seguírem les transmissions del Campionat del Món de Futbol del Brasil. Amb la diferència d’horari arribaven a les set del vespre. El pagès i el seu germà, que tenien cura de la terra, deixaven de treballar per enganxar l’orella a la ràdio, i les nostres mares anaven fent la seva feina pels voltants; nosaltres seguint amb les nostres coses, indiferents al futbol. Després de guanyar a Anglaterra, Espanya va perdre la fase final i el comentari de la meva tia va ser: “Que ximples deixar de guanyar tants diners per perdre un partit de futbol.”
Els diumenges al matí es respirava l’ambient festiu de la jornada. Quan el tiet es llevava posava la gramola amb aquells discos de pedra i escoltàvem cançons populars i esquetx còmics d’abans de la guerra cantades per Josep Santpere, i també cançons d’aquells anys, com Monasterio Santa Clara, Doce cascabeles, Baixant de la Font del Gat, i tantes altres. Per primera vegada vaig escoltar El Cant de la Senyera, l’himne de l’Orfeó Català, molt ben enregistrat en un disc de pedra. Matins de diumenge molt animats i molt festius, esmorzant en companyia, asseguts a taula. El homes grans anaven a missa a Sant Joan, amb americana i corbata, retornant ràpidament a la masia. Les dues mares, per no tenir d’empolistrar-se, que aleshores era força obligat, anaven al Lledó, crec que a les nou del matí. Ja de més grandets, amb set anys, ens prenia la padrina Àgueda caminant cap a missa, més d’hora que la resta, i després tornàvem amb el taxi de l’Agustí; era tot un ritual.
Passades les dotze del migdia arribava la gran amiga de la padrina Àgueda, inseparable de tota la vida, la senyora Coloma Guivernau, que portava sempre un cinturó que, segons m’explicaven, era l’hàbit de la Mare de Déu dels Dolors. La Coloma venia amb el seu espòs Pau Güell, i ens portaven un cistell amb algun present. Jo mai vaig poder saber que hi havia en aquell cistell. El seu fill, el Jaume, arribava més tard; havia acabat la mili i ara treballava al TermoWatt, anava ben vestit, molt polit. Cridaven l’atenció les seves ulleres de sol, modernes, i que es coneixien amb el nom de Manolete, perquè era el model que utilitzava aquest torero. Aquesta família eren fixos els diumenges i festius durant l’estiu, era la voluntat de la padrina. Des de sempre hi havia una relació molt gran entre les dues famílies. La senyora Coloma i la padrina anaven, molts diumenges d’hivern a la tarda, a fer companyia als malalts i a la gent gran residents al Pío Hospital.
Alguns diumenges també venien a dinar els meus avis materns, l’Antón i la Teresina, i la Maria Solé, amb el seu segon espòs, el Daniel Robusté, que treballava de sereno, i el seu fill, l’Antonet, que treballava a la serradora del meu avi. Aquest era alt, ros, molt atlètic, i un habitual de la piscina municipal, tenia estampa d’alemany; per la seva planta i pel lloc on treballava les noies el coneixien com a Tarzán dels cabirons. Estudiava anglès i cantava força bé, i va fer una audició en directe a Ràdio Tarragona amb Josep M. Tarrassa, l’any 1955. Algú el contractà com a recepcionista d’una sastreria a Barcelona, perquè parlava anglès, però després de pocs anys allí, se’n va perdre el rastre, i no en sabérem mai més res. També era molt habitual una senyora, l’Emília, resident amb les monges a l’hospital, que podia sortir quan volia del convent; la meva padrina li tenia molta estima.
Jo veia sempre la taula molt llarga i la cuina plena. El plat que més recordo era la salsa russa, era fresca i portava olives trossejades, amb unes tires llargues de pebrot vermell escalivat; després, un calamar farcit, que allargava molt, o be truites de samfaina; per acabar una síndria ben fresca i gelat de la casa. Era menjar de festa per a tothom. Teníem una màquina manual per fer gelats: era un petit cub de fusta de pi; a dintre hi havia un cub de doble paret d’alumini i amb una maneta fèiem rodar el cub d’alumini, on s’hi havia posat crema catalana o semblant per l’interior del cub de fusta; entre els dos cubs s’hi posava gel amb sal per arribar a una temperatura molt baixa. Els petits fèiem torns per fer rodar la maneta ja que tardava força temps fins que es feia el gelat. Després cafè d’olla o de pot i, potser, una copeta d’anís, que a Valls n’hi havia molt.
Acabat el bon dinar venia la tertúlia. Per a nosaltres foren importantíssimes aquelles estones. Asseguts a prop dels avis i dels grans, paràvem orella a tot el que explicaven sense dir res, que ens semblava molt interessant: des d’anècdotes còmiques, que tots reien, a relats dramàtics de la família o històries dels avantpassats; la conversa saltava, com si res, de la gran alegria i rialles a la tristesa del dolor. El nostre “disc dur” encara tenia molta capacitat i tot ho assimilàvem i, sobretot, apreníem força quan relataven els temps viscuts amb dificultat durant la guerra i la postguerra; eren moments d’informació molt importants, del boca-orella, sobre la història de la família, amb tots els seus personatges, bons i no tan bons, exemplars i desastrats i perduts; hi havia de tot i ens en fèiem capaços de tot el que havia viscut aquella gent. Amb aquestes converses, coneguérem el que significava l’esforç, el coratge, la lluita continuada; perquè en el dia a dia, a nosaltres, ens queia tot a la borrassa, tot ens era fàcil i feliç.
Transcorreguda aquesta bona estona i, quan alguns tornaven de la migdiada, portaven damunt de la taula el joc de La Pula, conegut actualment com el bingo. Hi jugaven amb pedres agafades de terra, així és que no hi havia problemes de finançament; els crits i les rialles d’aquesta estona eren ostentosos, molt animats i divertits per les trampes que es feien. Quan s’acostaven les nou del vespre, cadascú començava a recollir els seu estris i arribava l’hora del comiat. Marxaven tots plegats, feliços i contents per com n’havien estat de ben acollits i pel temps compartit. Els que quedaven a la masia també es mostraven molt contents per la bona companyia amb la que havien passat la festa. La darrera frase era: “Fins diumenge que ve. Si Déu vol. Estigueu bons”. La padrina Àgueda feliç, per envoltar-se, una vegada més, de la gent que estimava.
La vigília de Sant Jaume fèiem revetlla; la data ja era una tradició perquè era el primer festiu important en què ens trobàvem a la masia. Sempre hi pujàvem passat Sant Joan. Per a aquesta data es preparava una festa gran, amb molta gent. A la tarda arribava el tiet Alfonso amb bicicleta, molt més aviat del que era habitual. Donava ordres a tots els que ja l’esperàvem perquè sabíem tot el que es preparava pel vespre. La feina nostra era regar tot el pati de l’entrada perquè es respirés molta frescor; i així ho fèiem, amb el nostres cubs de jugar. Mentre, el tiet començava a guarnir amb les tires de banderetes i fanalets tot aquest espai. No tardava gaire en arribar un carro dels transports Boronat amb un piano manubri llogat als germans Casañas que, a més de tenir taxis, llogaven pianos; tenien el magatzem a on ara hi ha una escola de música, a la muralla de Sant Antoni cantonada amb el carrer Cor de Maria. La gramola i els discos de pedra del tiet ja eren a punt. Coques adobades de Ca Riuets, i el cava, la síndria i el meló en un cossi amb gel, ja que no hi havia neveres. L’aigua fresca la trien del pou, i la màquina per fer gelat ja era a punt, a més d’alguns presents que portaven els convidats. No sovintejava el menjar ni el beure de qualitat, però ornaments festius, llum, música i alegria no hi faltaven.
Cap a les nou començaven a arribar els convidats. No hi podien faltar la senyora Coloma Guivernau, amb el Pau i el Jaumet, l’Emilia de l’hospital, les empleades de la fàbrica -la Salvadora i la Ventura amb els marits-, l’Isidro amb l’esposa, els tiets Martinell, i molta gent que ara no recordo amb precisió. Tots plegats ens desplaçàvem cap a la vinya, que teníem molt a prop, per tirar els coets. Els havien comprat a Ca Ballester, l’escopeter, del carrer de la Cort; eren molt variats, amb cascada de llum, estrelles, tots molt vistosos, deixant pel final els que petaven més fort. El tiet Afonso era l’encarregat de posar foc a la metxa. Aplaudiments i cap a asseure a taula. Després d’haver menjat el que hi havia, no gaire, i haver begut, arribava l’hora del ball, molt concorregut, amb el piano manubri i que era motiu per barallar-nos entre nosaltres per fe rodar la maneta, ja que era ben divertit fer molta música sense saber-ne gens. L’amic veí nostre, el Josep Maria, ja ens havia fet uns esplèndids jocs de mans i també havíem rigut molt trencant l’olla, perquè algú tornaria cap a casa una mica moll. La vetllada s’allargava fins a les dues de la matinada, quan amb la frescor d’aquella hora tots tornaven cap a casa. L’endemà, com que era festiu, els més habituals venien a dinar, i després de dinar seguia la festa dedicada als
més petits, amb focs japonesos, també de Ca l’escopeter, i després enlairant tres o quatre globus; d’això se n’encarregava el meu pare, i tots hi participàvem ajudant: l’Esperanceta, que era la més gran, s’enfilava tres esglaons d’una escala plegable de fusta i aguantava tota l’estona el globus pel vèrtex de dalt; el meu pare, acotxat, impregnava d’alcohol el cotó que s’enganxava amb fil metàl·lic a la base estreta del globus. La meva germana que, tindria tres anys, guardava la resta de sobres on hi havia els globus sota el braç, els altres ho miràvem i fèiem el que ens demanàvem, com ara portar els llumins. El meu pare encenia el cotó i aguantava la base del globus ajustat al terra. Mentre, s’escalfava l’aire de l’interior i nosaltres anàvem eixamplant les parets del globus. Quan estava ben inflat, ple d’aire calent, i mentre l’aguantava l’Esperanceta, el meu pare el deixava anar i l’acompanyava suaument per que anés pujant. Amb la mirada anàvem seguint el seu recorregut mentre s’enlairava i anava marxant, fins que desapareixia per darrera dels arbres de les altres masies. Així repetíem aquest procés per a cada globus. Ens tenia entretinguts una bona estona. Era molt habitual veure passar pel cel, durant les tardes de festes assenyalades, globus pel damunt de les nostres masies. La por als incendis forestals va motivar la desaparició d’aquest costum d’enlairar globus tan festiu.
Per la Mare de Déu d’agost celebràvem una altra revetlla, tot i que molt diferent; era amb menys convidats i estava més dedicada als familiars que venien a passar uns dies a la masia aprofitant el mes d’agost. La neboda de la meva padrina Àgueda, l’Angelita Cruz, mare de l’Esperenceta, hi venia a passar uns quants dies, i alguns -molt pocs-, compartits amb el seu espòs, el Miquel Gual, el Micalet, home de futbol, primer futbolista i després entrenador. Recordo que en una jornada del trofeu Josep M. Fàbregas, que es celebrava els diumenges d’estiu, hi anaren els homes de la família i nosaltres els vam acompanyar. Un cop allí es trobaren que no hi havia àrbitre i li demanaren al Miquel Gual, com a expert en futbol, que arbitrés. Ell hi va accedir, però no en va sortir gaire ben parat perquè aquells eren uns partits a on s’hi desplaçava la gent dels pobles que disputaven l’eliminatòria i, la veritat, hi havia molta passió a la grada i al camp. En més d’una ocasió hi havia intervingut la parella de la Guàrdia Civil.
L’Angelita arribava en tren i nosaltres, amb la seva filla, anàvem a esperar-la a l’estació caminant per la carretera de Montblanc fins a l’encreuament amb la via del tren; seguíem caminant per la via fins a l’estació, ja que era molt a prop, i per a la tornada seguíem la mateixa ruta. Recordo que quan va baixar del tren ens va dir: “Quan us he vist m’ha vingut el record de quan hi veníem nosaltres, de petits, a esperar als oncles i cosins”.
La presència de l’Angelita a la masia ho revolucionava tot. Només cal dir que venia de Barcelona, amb tota la innovació que això representava en aquells anys de postguerra, tot i que la família del meu pare havia residit molt temps a la ciutat comtal, però el món evolucionava molt ràpidament i l’estil de vida i els costums de la capital era ben diferents dels de casa nostra. Els vestits, el pentinat i les pintures facials no tenien res a veure amb el de la meva mare o de la tieta, i ja no diem amb el de la padrina, encara que aleshores tenia poc més de 55 anys. L’escot pronunciat, els collarets, arracades o anells, perfums i sabons. Algun dia aprofitava per recórrer els espais on havia tingut enyorades vivències; quan anava a la fàbrica del carrer Paborde un dels que més s’engrescava, perquè la reconeixia ràpidament, era el Poli, un gos pastor alemany molt maco que, en veure-la, no la deixava un moment tranquil·la, i ella es passava una bona estona jugant-hi i fent-lo córrer d’un costat a l’altre, tirant-li pilotes de paper o capsetes de les insecticides, que les recollia i els hi tornava ràpidament. Era un espectacle veure l’alegria i la felicitat del Poli, un gos al que tots estimàvem per haver conviscut sempre amb ell.
Quan el dissabte arribava l’espòs de l’Angelita, el Micalet, al meu cosí i a mi ens prenien a la tarda cap el poble, anàvem a la llibreria Moncunill on ens compraven làmines de cases retallables per a construir-les, i ens feien molt feliços. També aprofitaven per comprar alguna beguda i postres per a després de sopar el mateix dissabte. Ben carregats, tornàvem caminant cap a la masia, com era habitual. Ja sabíem que quan venia el Micalet, si ens portàvem bé sopant, després aniríem caminant per la carretera fins a tocar la via del tren, que era molt a prop. Si era una dia de lluna plena tots cantàvem: “La lluna, la pruna, el sol mariner…”, i també ens explicàvem les diferents constel·lacions que vèiem al cel.
Els sopars amb l’Angelita, a la fresca, sota els pebres, era un riure i disbauxa contínua. Els relats de les seves vivències a Barcelona, els acudits que explicava, d’un verd gruixut, que jo no entenia, però veia com tots reien desaforadament (algun d’aquells acudits l’he entès uns anys després, al recordar el que ens havia dit). L’escot que portava convidava, i així ho feien, a caçar un dels borinots, que volaven al voltant de la bombeta que penjava sobre la taula, protegida d’una pantalla metàl·lica, i tirar-li a la pitrera o a l’esquena. Saltava de la cadira, cridant i xisclant, sacsejant el vestit per expulsar el convidat que havia entrat sense permís.
Lògicament, als petits, després d’una hora o poc més d’haver sopat, ens portaven a dormir; però les rialles i el soroll que procedia des de fora era d’una magnitud tan considerable que era impossible agafar el son. Les nits del mes d’agost eren realment de molta gresca, res a veure amb la tranquil·litat del camp a què estàvem habituats.
Tot i aquest agradable enrenou, sobrevingut per l’estada de l’Angelita a la masia, això no canviava en res els dinars i les sobretaules dels diumenges, rebent a tots els convidats habituals, i els no tant habituals. El darrer diumenge d’agost del 1947, va arribar a la masia el Jaumet, fill de la Coloma Guivernau, amb una revista que publicava un reportatge, molt ampli i en color, de la mort del torero Manolete per la cornada del Miura Islero a la plaça de Linares. Recordo a l’Angelita seguint el reportatge de la revista i plorant desconsoladament, amb molt dramatisme, cridant l’atenció i la compassió de tots els que estaven en aquella part de la masia. Jo només tenia cinc anys, però va ser una escena que em va impactar i que recordo perfectament. L’Angelita tenia amistat amb Manolete: Miguel Gual va coincidir amb ell en un viatge de retorn d’Amèrica en vaixell, amb l’equip del Barcelona i, amb la durada del viatge, va fer una bona amistat amb el torero.
La presència de l’Angelita a la masia va ser un bon revulsiu per a tots. Les iniciatives que proposava no passaven desapercebudes; feien solatge i -seriosament o en broma-, en ocasions eren astracanades, però com que venien d’ella ni en fèiem cas i acabàvem acceptant les seves propostes. En aquells anys hi havia un joc en què rebies la postal d’un conegut que et convidava a participar-hi. Havies d’enviar deu postals a diferents amics i també al que encapçalava el llistat que figurava en la postal, i en les postals que enviaves calia reproduir el llistat dels deu noms que hi venien escrits, excepte el primer a qui ja li enviaves una postal. Com que això es multiplicava molt, teòricament n’havíem de rebre moltes i de molts diferents orígens. El resultat no era aquest ni de bon tros. En la versió moderna aquest joc ha derivat en les piràmides de diners que sempre acaben en una estafa. Doncs bé, jo hi volia participar i necessitava deu adreces per enviar. Sabia que l’Angelita tenia solució per a tot, i ella em va facilitar unes quantes adreces, una de les que em va fer enviar va ser a la nena Mari Carmen Martínez-Bordiu Franco, al Palacio del Pardo, la qual era aproximadament de la meva edat. La veritat és que no recordo haver rebut cap postal de resposta de les moltes que em garantien que rebria.
En altres períodes de l’estiu feien estada a la masia altres familiars, com els pares de la meva tieta Paquita, el senyor Joan Porta i la senyora Antònia Solé, que era germana del meu padrí Antón Solé i de la Maria Solé, habitual als dinars de la masia. Joan Porta era el contramestre de la fàbrica de teixits Bertran de Barcelona, tenien tres filles: la Paquita, la Mercè, modista, i la Teresina que treballava en una fàbrica a Barcelona. Les filles també feien alguna estada per la masia de tant en tant, molt poc. Joan Porta era un lector assidu de La Vanguardia, un home de coneixements i cultura ben reconeguda; recordo les explicacions que feia i comentaris sobre polítics com Cambó o Ventura Gasol, alguns d’aquests noms els sentia per primera vegada en boca d’aquest senyor. Aquest matrimoni feia viatges a Valls tot sovint, i quan jo vaig anar per primera vegada a Barcelona, amb el meu cosí i la padrina Àgueda, ens hostatjàrem a casa seva. El senyor Joan Porta ens portà a visitar la Sagrada Família, ja que vivien en el carrer Nàpols. Aquell primer viatge a Barcelona -teníem sis anys-, ens va impactar molt, per tot el que vàrem veure, que va ser molt: l’estrena de la pel·lícula Bambi, pujar en un taxi, visitar els familiars com l’altra nebot de la padrina, i l’Emilio Cruz, germà de l’Angelita, que tenia una impremta al barri de les Corts.
Des de la Masia dels Capellans i durant l’estiu fèiem dues excursions amb la família i els amics; una era en un festiu de juliol, quan anàvem a fer una paella a la Font Grossa, al riu Brugent. Els homes anaven en tren fins a la Riba i, caminant pel riu, arribaven a la Font Gran, on esmorzaven. En aquesta comitiva d’homes hi recordo al meu pare, el tiet Alfonso, l’Anton Robusté Tarzán dels cabirons, Francisco Castellet, que treballava a la farmàcia, el Jordi Guilamany, fill d’un viatjant dels insecticides, que vivia a Barcelona i era un gran dibuixant creador de contes animats, Jaume Güell, i algun més. Les dones i els petits anàvem amb el taxi del Pere, un taxi vell, bastant atrotinat, en què hi cabien unes set persones; hi havia el que abans en deien cadiretes plegables darrera del xofer. A la Font Grossa, fèiem la paella, dinàvem, una mica de córrer pel riu i tornar a casa, per on havíem vingut.
L’altra excursió era a Querol, en dos cotxes. Allí retrobàvem antics coneguts de la família, donàvem un tomb pel castell, el lloc a on al meu cosí li va caure una dent i no la va trobar enmig de tant herbat, i després rememoràvem les enyorances de temps passats, quan la família Galimany era propietària d’una gran extensió de terreny i d’una gran caseria, que ara la ocupaven els masovers. El darrer propietari havia estat Lluís Galimany, baró de Sayol, cosí del meu pare, i el tiet, que mai havia treballat, va perdre, o va regalar, tota la fortuna, acabant d’empleat com a acomodador del Teatre Candilejas de Barcelona, i morint en un llit de beneficència de l’Hospital Clínic.
Per alguna raó, sempre teníem companyia a la masia, ja fos família o fossin amics, que ens visitavem alternativament d’una a l’altra masia. Eren tardes de bolados, aigua fresca i unes gotes d’anís. Però mai ningú estava avorrit. Pels menuts, l’activitat dels dies entre setmana, si no hi havia una sortida, que era molt de tant en tant, era molt semblant. Ens aixecaven al matí i fèiem neteja lleugera, ja que al migdia hi havia el bany diari al cossi d’aigua escalfada al sol, esmorzar de pa amb mel o amb tomàquet i un got de llet, i a jugar per tota el terra, sense cap control; ens cridaven per dinar i berenar. El berenar habitual era el pa amb vi i sucre; ens en férem un tip des de ben petits, i ningú de nosaltres ha sortit addicte als “botellón” d’avui dia.
Algun cop desapareixia algú de nosaltres, no sabíem on era i l’havíem de buscar. La meva germana Adelina, amb tres anyets, tenia sempre molta gana, molta més que jo. Una tarda no la trobàvem per donar-li el berenar, i buscant-la la vàrem veure asseguda enmig de les tomaqueres, menjant tomàquets que havien caigut a terra. Un altre dia, jo em vaig enfilar dalt de la nesprera, on m’hi vaig passar, assegut en una branca, un parell d’hores, veia com em buscaven per la masia i per la carretera però no deia res, segurament devia estar enfadat, fins que vaig tenir una necessitat fisiològica i ho vaig fer des de dalt, aleshores em descobriren. Aquell dia vaig dinar ben calent.
Quan entràvem al mes de setembre el temps ja canviava; el dia era més curt i la pluja sovintejava. Quan plovia ens tancàvem dintre la masia per sortir després per anar a buscar cargols, cap a la part de la rassa, que era on hi recollíem els més grans. Això volia dir que faríem una caragolada en algun dels pocs diumenges que quedaven de l’estiu.
Ja de més grandets, el primer d’octubre ens tocaria anar a l’escola, al col·legi Pare Claret, al primer grau, per posar-nos al dia, ja que durant l’estiu no havíem fet cap activitat acadèmica; a la masia hi venia en bicicleta el senyor Boronat, mestre, que el tindríem al Claret, i amb qui fèiem un repàs i ens posava la ment a punt per canviar d’estat. En una de les classes ens va preguntar si sabíem acudits; li diguérem que el pagès que venia a cultivar la terra ens en deia algun de tant en tant i n’hi explicàrem un, sense saber gaire de què anava l’argument i, seguidament, va parlar amb els nostres pares per avisar-los que no havíem d’explicar aquests acudits al col·legi perquè que no ho tolerarien.
A mesura que avançava el setembre s’anava desfent tot aquell entorn viscut a l’estiu; ens posaven algun jersei a la tarda i potser mitjons durant el dia. Arribava el dia en què s’acomiadava el Víctor; el Josep Maria i la Marta ja feia algunes setmanes que no hi eren. Aviat marxaria l’Esperanceta per començar les classes al col·legi de Barcelona. Ens anàvem quedant ben sols, sabent que no tornarien les visites que vam tenir durant les setmanes anteriors, i que no apareixerien al matí aquells amics amb qui havíem conviscut estretament, un signe inequívoc de què arribava la fi de l’estiu era que apareixia, per aquelles dades, el matalasser. Els matalassos amb què dormíem a la masia eren els mateixos que teníem a casa, no eren temps d’abundància; els havíem transportat juntament amb altres elements necessaris amb un carro de l’agència Boronat el primer dia d’anar a la masia. Ara, a les acabances de setembre, ja es planificava el retorn, i entre les coses obligades de cada any hi havia la feina del matalasser per airejar la llana del matalàs, mentre es rentaven les seves teles. Per fer tots els matalassos necessitava un dia de feina. Era un espectacle; s’apartava la taula de la sala gran de la masia, es posava una tela al terra i s’hi abocava tota la llana del matalàs. Amb dos bastons, movent-los bruscament com en un ritual de ballet, anava sacsejant la llana mentre l’enlairava amb un bastó i amb l’altra la ventava mentre estava volant per l’aire, això durava una bona estona, fins que la llana s’havia separat de les boles i botxes que s’havien fet durant l’any i quedava ben neta i lliure. Acabat aquet joc de bastons, col·locava la llana sobre la tela del matalàs, repartint-la uniformement por tota la seva superfície, i cobrint-la després amb l’altra meitat de la tela, aleshores assegut a terra, al costat del matalàs, l’anava cosint amb unes agulles especials, i amb unes betes curtes que eren les que lligaven l’una i l’altra cara del matalàs. Aquest ja no era el mateix, havia crescut l’amplada i s’havia fet més tou. Era el dia que s’hi dormia millor.
Els pocs dies que quedaven de setembre passaren molt ràpidament, fins que arribava el dia en que s’havien d’empaquetar molts elements de la casa que havien servit durant l’estiu i, ara, farien la mateixa funció a la casa de la ciutat. S’enrotllaven els matalassos i, tapats amb un drap per evitar la pols, es lligaven amb cordes per mantenir-los més manejables. Amb tot ben ordenat i col·locat a prop de la gran porta de la masia, que obrírem el dia que hi arribàrem, esperàvem l’arribada del carro dels transports Boronat per fer el trasllat, i donàvem el darrer cop d’ull al petit món de l’estiu. A les quatre de la tarda, aproximadament, el carro estava davant de la masia i, amb un no res, havien col·locat ordenadament tots els paquets, matalassos i algun moble dalt del carro. Tot ben lligat, ja podíem emprendre el viatge de retorn. La padrina Àgueda donava el tom de clau a la porta gran de la masia i començàvem a caminar cap a Valls. Enrere deixàvem molts pensaments, il·lusions, neguits, enrabiades, però molta felicitat que esperàvem recuperar nou mesos després, encara que ja no seria igual perquè tots hauríem canviat una mica, ja que el pas del temps deixa una empremta que no sempre és bona.
Arribaria un final d’estiu, cap a principis dels anys cinquanta, que seria definitivament el darrer a la Masia dels Capellans. La indústria del pelitre començava a caure vertiginosament, la implantació del DDT era avassalladora. Impossible competir amb les seves campanyes de publicitat, ofertes, recomanacions per part d’entitats agrícoles i sanitàries -després va resultar ser un producte cancerigen- i promoció multinacional. La caiguda estava anunciada més aviat que tard. La padrina Àgueda, a qui no havia doblegat ni la seva viudetat prematura ni el temps de guerra i de soledat, tant esplèndida i solidària amb tothom, amb la família i els amics, no va poder aguantar la fàbrica; els representants no rebien els percentatges de vendes perquè tampoc arribaven beneficis ni ingressos. Es quedà reclosa a casa, al carrer Paborde, encara amb la companyia de la Coloma Guivernau i els ànims per anar els diumenges a la tarda a fer les visites a l’hospital.
Darrera només quedava, definitivament, el record d’aquella frescor sota l’acollidor mantell de l’espessor de les branques dels pebrers, la intimitat, la pau i el silenci. Quanta història viscuda en aquest entorn. Testimoni d’amics trobats i d’amics perduts, -el Víctor, el Josep Maria i la Marta, l’Esperanceta-, d’abraçades, rialles i emocions d’aquells que eren joves i ara són pols o només bons records d’un temps passat. Tenim tantes belles històries per explicar, d’aquelles trobades, dels cants dels ocells que trencaven el silenci del matí. Sota la soca dels pebrers hi deixàrem plantades moltes il·lusions i remembrances d’aquella infantessa de fa uns quants anys.
Han passat molts, molts anys, però el record és tan fresc, tan recent, com si hagués passat ahir. Després de setanta anys, veig el tiet Alfonso arribant amb bicicleta per preparar la revetlla; sento l’Esperanceta cridant des d’alt de l’escala mentre aguantava el globus, al Miquelet cantant “la lluna, la pruna…”, les rialles inconfusibles de l’Angelita, la Coloma que arriba amb el Pau, els veïns que creuaven per la masia, sento encara l’estimació que em donava la padrina, feliç i contenta de què estiguéssim tots junts amb ella. Les rialles de després de dinar d’aquells diumenges.
Que bonic era aquell entorn familiar i d’amics, que bonics eren aquells estius que mai retrobarem, els estius viscuts amb tots aquells que ens han deixat.
