Per molts motius, coincidència d’edat i bones relacions familiars, vaig gaudir d’un cosí com si fos germà.
L’Alfonso nasqué justament trenta-quatre dies després que jo, el 25 de novembre de 1942. La padrina Àgueda ho fou de dos nets en ben pocs dies, un de cadascun dels seus dos fills, Roman i Alfonso. Fins passats quatre anys no arribaren els altres dos nets, també amb pocs dies de diferència, Adelina i Francisco.
Durant quatre anys fórem, l’Alfonso i jo, els reis de la família Galimany. D’això s’encarregà amb molta cura i esforç la padrina Àgueda, vetllant pel tracte parell amb els dos nets. I veritablement ho aconseguí; la fortalesa del caràcter d’aquella dona que, amb tants anys de viudetat havia gestionat la fàbrica d’insecticides i havia educat als dos fills, ara ho reeditaria amb els dos nets que li havien arribat en tants pocs dies de diferència. Sempre va tenir cura per que, en el tracte, no hi advertíssim cap motiu de diferència, algunes vegades imposant-se a iniciatives de les dues nores.
Era molt lo que harmonitzava la padrina, mentre va pogué, per mantenir un bon lligam familiar i, sobre tot, la molt estreta relació entre els dos nets. Els estius que convivíem en la Masia dels Capellans, les baixades amb ella a la Missa dels diumenges a Sant Joan i després retornàvem amb el taxis de l’Agustí; l’anada al Teatre Principal, primer pels Pastorets el dia de Sant Esteve i la Diada de Reis, després en totes les representacions teatrals que s’hi feien, sempre ella i nosaltres dos; el primer viatge a Barcelona en tren, ella i els dos nets; i tantes coses en les que procurava evitar diferències, com els regals de Reis, les Mones de Pasqua, els regals d’aniversari i onomàstica, els dinars dels dijous a casa d’ella, i tantes i tantes més. Sempre de la ma de la padrina Àgueda. Realment era un matriarcat, cosa que incomodava força a les nores, per que era ella qui havia mantingut viva l’empresa i l’havia fet gran, i els mitjans dels que tots gaudíem en les festes familiars, sobre tot durant l’estiu, emanaven de la industria dels insecticides.
L’àvia, de la que tant ens beneficiarem els nets, era un “pal de paller”, o el tronc de l’arbre de la família Galimany. Gaudia molt compartint tot lo que podia. A les berbenes i els dinars dels diumenges que fèiem a la Masia dels Capellans hi convidava a molta gent. Totes les treballadores i treballadors de la fàbrica amb els familiars; la seva gran amiga, la modista Coloma Guivernau i el Pauet Guell, amb el seu fill Jaume, quasi tots els diumenges d’estiu dinàvem junts; una treballadora interna del Pio Hospital, l’Emilia, també era assídua en tot lo que es feia. Tota aquesta vivència ens va impregnar un sentit de família i amistat, de convivència i de solidaritat i reconeixement a la persona.
El record i les imatges de tots aquests primers vuit anys de vida son tant vius com si hagués estat ahir. Es fàcil, així, entendre que entre nosaltres dos arrelés una relació més de germans que de cosins. Foren pocs els anys de bonança econòmica dels que gaudirem; possiblement fins a complir els set o vuit anys. Després, la irrupció arrasadora del DDT fou fulminant, i la caiguda imparable; foren tres o quatre anys de baixada precipitada i sense possibilitats de recuperació. Els més menuts no percebérem aquest període, fins detectar-ho en el tracte que rebíem per l’entorn habitual, sobre tot l’Alfonso més depenent de l’industria familiar, com podia ser el tracte canviant rebut en el col·legi, per part d’alguns companys i d’alguns professors. Sempre havíem estat junts a la mateixa aula; jo era més dòcil i reservat, l’Alfonso era més extravertit, enginyós i transparent en les seves intervencions que, en ocasions, molestaven als professors. No se els motius, els puc sospitar, per que paulatinament perdés la consideració i cordialitat, sobre tot, per part de la direcció del col·legi. Aquesta relació amb la direcció es deteriorà gradualment fins el punt que abandonà el col·legi a mig curs de manera tempestuosa, quan només havia complert els onze anys, i coincidint amb l’agreujament de la crisi econòmica de la família; una manca de sensibilitat i caritat cristiana per part de la direcció del col·legi, que havia manifestat alguns tics autoritaris també en altres alumnes en diferents circumstancies.
Segurament aquest fet li obrí el brillant futur professional. Era un excel·lent dibuixant, amb molta imaginació i gust per aplicar els colors. A mi, particularment, em va `preparar totes les làmines de dibuix que tenia de presentar a final de curs, ja que jo sempre he estat molt negat per aquesta disciplina. Al abandonar el col·legi del P. Claret s’incorporà a l’Institut Laboral i a l’Escola de Maestria Insdustrial on seguí estudis.
Quan havíem complert els tretze o catorze anys, la colla de cinc o sis amics que compartíem activitats ens deixàvem portar per l’ingeni de l’Alfonso. Anàvem a la masia de la Xamora i, seguint les seves instruccions, colgàvem escampats pel terreny uns pots de llauna amb sal de carburo i alguna cosa més que, quan entraven en contacte, i per una reacció química, desprenien un gas que, al apropar-hi una flama, explotaven; la terra que cobria els pots saltava espectacularment, aparentant un camp de mines explotant. També se les pensà per construir un Satélite, com els americans, combinant substancies inflamables que el propulsés per enlairar-se. Nosaltres només l’ajudàvem a lo que ell deia, i quan ja el teníem preparat, Jaume Pau Tomás ens facilità l’accés al pati de la fàbrica de gas, que regentava un cosí seu, per anar a fer el llançament a l’espai. El col·locarem adequadament, encenguem la metxa i començà a fer flama durant molt temps, però no es va enlairar; el cosí de Tomás, fent burla del nostre projecte, es va agenollar davant del satèl·lit i amb la flama que desprenia va encendre la seva faria. Ens va humiliar. Poques setmanes després, l’Alfonso va fer unes modificacions i des del pati de la fàbrica d’insecticides férem el segon intent; aquest cas es disparà de manera alarmant, superant l’alçada de les cases i caient a la Muralla de Sant Antoni, davant d’on actualment hi ha la Papereria Vallenca; sortosament hi havia molt poc tràfic i no va tenir cap conseqüència desagradable.
Durant més d’un any treballà a la farmàcia com aprenent, ajudant al senyor Francisco Castellet; al seu costat va fer una bona feina i va adquirir nous coneixements. Amb això s’apropà l’any de fer el Servei Militar, i s’incorporà voluntàriament a una “Brigada de voluntarios paracaidistas”. Foren dos anys molt durs que els superà força be.
Des de que deixà el Col·legi del Padre Claret, s’incorporà a l’ensenyança laboral (Instituto Laboral i Escuela de Maestria Industrial), amb horari complert o després d’una jornada laboral. Entre 1958 i 1961 realitzà els estudis de Oficial Industrial; fruit d’aquest aprenentatge va obtenir el segon premi del Concurso Nacional de Formación Profesional Industrial y Artesanía (Tarragona, 1960). Continuà estudiant a CEAC Barcelona, de Delineant Mecànic i Delineant en Construcció, i l’any 1964 va guanyar el primer premi del Concurso Nacional de Formación Profesional Industrial y Artesanía (Tarragona 1964). L’any 1967 va rebre el títol de Oficial Superior en Delineació Rama Industrial per la Escuela de Maestria Insdustrial de Valls. L’any 1968 va rebre la titulació de Grau Superior de Mestratge Industrial, per part de l’Escola de Treball de la Diputació de Barcelona (Escola Industrial del carrer Urgell). Seguí especialitzant-se en aquesta àrea industrial, “Curso neumatica aplicada a la automatizacion industrial”, “Curso electronica industrial”.
Des de 1967 compaginava els estudis amb l’activitat laboral ja que, en aquest any, treballava a la Sociedad Española de Electricidad. Posteriorment, com a tècnic industrial, va incorporar-se a Lavis, S.A. (1968); i al poc temps (1969) el contractaren com a Director de Delineació Industrial a AMP TYCO ELECTRONICS ESPAÑA S.A. on hi treballà fins l’any 1978 que el contractaren a l’empresa MANUFACTURAS JOVER S.A com a Director de Disseny Industrial.
La seva carrera professional va anar ascendent gradual i brillantment, valorant-se la qualitat del seu treball en els llocs que ocupà. La seva qualitat era ben coneguda en el cam de l’especialitat elèctrica, de manera que va recorre, gradualment, diverses empreses i en cada una pujava un esglaó amb més responsabilitat. L’any 1980 s’incorporà a l’empresa FENOPLASTICA S.A, com a Director de l’Oficina Tècnica. Posteriorment el sol·licitaren de CROUZET S.A. per ocupar la plaça de Director de l’Oficina de Disseny Tècnic, fins l’any 1995 que l’anomenaren Director de Disseny i Producció de MAT-KONTAK, fins el mes d’agost de l’any 2004 en que va patir un Ictus i va concloure la brillant vida laboral.
Als primers anys de viure a Barcelona, ell i una colla de companys del treball, els diumenges anaven a la platja amb tren; a la tarda del Primer de Maig de l’any 1967, a l’estació de Blanes coincidiren amb un grup de noietes amb les que viatjaren junts fins a Barcelona; allí hi havia la que seria l’amor de la seva vida, la Rufi. Una riojana, d’Aguilar de Rio Alhama, que treballava a Perfums Puig. Doncs fou en una estació de tren on aparegué Cupido, amb una fletxa de per vida. Un temps després es van casar, la vigília del Nadal de l’any 1969 Poc tardaren en néixer la primera filla Carolina, que enlluernava a l’Alfonso en tot lo que feia, i després un nen, el Tito (Alfonsito) que, a la llarga seria el darrer home de la família amb el nom Galimany, després d’ell el cognom es dilueix en la memòria.
L’any de 1971, quan nosaltres establirem la nostra residència a Barcelona, reprenguérem la nostre relació intensament amb l’Alfonso, tal com havia estat sempre. Hi ajudà molt la bona relació que, des d’aquest any, hi va haver entre les nostres parelles, Rufi i Pepita, una reproducció de la relació que sempre havíem tingut l’Alfonso i jo. Amb ells i els seus cunyats, Charo i Juan, freqüentàvem les sortides a sopar els caps de setmana, o al teatre; i les festes d’estiu, en les vacances a Valls, on s’hi havia construït, dissenyat i dirigit per ell, una casa a la barriada de la Plana d’Emberga. Eren els anys setanta, quan els nostres emoluments tenien un major poder adquisitiu que uns anys després, amb sous més alts i càrrecs de més responsabilitat.
Al incorporar-se de les vacances d’estiu de l’any 2004, el dia 30 d’agost, en la primera reunió de direcció, els seus companys observaren, en el transcurs de la sessió, un petit canvi en les faccions de la cara; ràpidament el traslladaren a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on li van diagnosticar un Ictus. Sotmès a tractament, semblava que tindria una recuperació ràpida, però al cap de poques hores s’agreujà l’afectació de manera definitiva. El resultat provocà una paràlisi dels membres, superior i inferior, esquerres. Era el final d’una vida professional brillant, plena d’èxits i reconeixements, i també un canvi ple als hàbits quotidians de la seva vida i la de la família. Molts mesos ingressat al Servei de Traumatologia de la Vall d’Hebron i posteriorment a l’Institut Guttmann, amb sessions intensives de rehabilitació, que posteriorment seguia al seu domicili. Amb el cotxe adaptat a les seves possibilitats va poder, durant un llarg període, desplaçar-se a la casa que s’havia construït a la Plana d’Emberga de Valls. El seu nou estat físic el va reconduir a intensificar la seva gran passió per la pintura, produint nombroses obres, alguna de les quals exterioritza plàsticament el seu estat d’ànim. El seu cos va quedar danyat, alterant-se part de la seva fisiologia; havia decaigut el seu fort estat d’ànim fins al punt que va decidir deixar de conduir, depenent sempre del seu bon germà polític Juan. Transcorregut un temps va patir una afectació prostàtica que resultà ser un carcinoma. Després d’un llarg període amb tractament, una tarda-vespra del mes d’abril patí una crisi sobtada en el seu domicili. Ingressà urgentment a l’Hospital Clínic i posteriorment, al no superar la malaltia, el traslladaren a un centre sociosanitari de la plaça Lesseps on, després d’unes setmanes, va morir la vigília de la Festivitat del Corpus
Deixà un buit molt gran en la família i els amics, ja que era cúmul d’amistat i estimació per part de tots. Era, a la vegada, la alegria i desenfado Burguet i l’ingeni Galimany. A les trobades era el centre d’atenció per les seves sortides de to espontànies i aments. Des de jovenet va tirar pel carrer del mig; va seguir el seu camí que ell mateix es traçà, i va demostrar amb els fets i la seva trajectòria professional l’equivoc d’aquell director de col·legi que l’infravalorà. No va requerir cap tutoria ni cap ensinistrador per arribar on arribà: s’ho va fer tot sol, amb el seu esforç i sabent el camí que trepitjava, pas a pas. Ningú esperava el malefici d’una sobtada i primerenca malaltia que, en un moment impensat, li va canviar la vida. Molt trist, per que tenia molt a fer professionalment i donar molta felicitat als qui l’envoltaven.
