La Pepita Dalmau Rius va néixer al carrer del Pouet, al Barri Antic de Valls, com tots els seus germans. El carrer del Pouet és un carrer que va des del carrer Sta. Úrsula fins al carrer de Sant Francesc; hi vivien famílies de tradició vallenca, amb arrels, algunes, de vàries generacions. Eren els anys on hi havia un esperit solidari entre els veïns, motiu pel que, després de molts anys, entre ells es recordin i segueixi aquell efecte i estima de fa més de setanta anys. Ja ho deien: Val més un amic a la porta que un parent a Mallorca.
Als cinc anys es traslladà tota la família a viure a la casa que els avis materns tenien a la Carretera de Montblanc número 7. Eren el padrí Quim i la padrina Pepa, uns avis dels d’abans; vivien només per la família, i com els tenien a casa la donació cap a tots ells era plena, sobre tot pels nets. La Pepita sempre hi va tenir una estimació i, a la vegada, una veneració per tot el que representaven i pel que va aprendre amb el seu exemple durant els 
anys que compartiren la llar. El Quim treballava per l’empresa Dasca Boada; havia fet molts transports diaris amb carros des de la 
fàbrica del Pont d’Armentera a Valls. També conreava una parcel·la que tenia als Fontanals, a la carretera d’Alcover, on collia molta verdura i fruits secs gràcies al seu treball. Això els proporcionava un bon subministrament d’aliments que sempre venien molt bé. La Pepa treballava a la fàbrica de teixidora de ca Dasca Boada. Si hem de destacar una primera virtut d’aquests avis, era la de la cordialitat i solidaritat lleial amb els amics, que sempre, i foren molts anys, estigueren al seu costat transmetent molta estimació. A la seva casa sempre hi havia la porta oberta a tothom. Als anys seixanta, la padrina Pepa es fracturà el fèmur, les escales per accedir a la casa l’impediren sortir mai més de casa seva; però la porta sempre estava oberta i totes les tardes tenia amigues que anaven a compartir l’estona i explicar les seves històries: sense sortir de casa sabia totes les novetats del poble; darrera del seu balcó contemplava tots qui passaven per la carretera de Montblanc, comentant després amb la família tots els detalls del que havia, o no havia, observat aquell matí, enumerant tots el que l’havien saludat des del carrer. Mai es va lamentar pel fet de no poder sortir de casa, ho assumí plenament i gaudint de viure amb la família i amb les visites de les seves innumerables amistats i familiars. El Quim, casteller de la Muxerra, mentre li van permetre les seves condicions físiques va ser l’agulla de la pinya dels castells d’aquesta colla. Persona cordial, tolerant i comprensiu, no tenia enemics i sempre amb bona disposició per tothom. El Quim i la Pepa van tenir dos filles: Pepita i Joaquima, així es deien per seguir la tradició. De molt jove, la Joaquima ajudava a la consulta del Dr. Domènech i a la consulta del Dr. Pulido fins que, vocacionalment, va ingressar a l’Ordre de la Sagrada Família; tota la seva labor es desenvolupà, pràcticament, a l’Hospital de la Seu d’Urgell on era responsable d’infermeria de quiròfans. Va ser molt apreciada pels ciutadans de La seu d’Urgell i també pels cirurgians, alguns provinents d’hospitals de Barcelona que, un dia a la setmana, operaven en aquest hospital, alguns d’ells havien estat companys meus a Bellvitge i sempre tenien bones paraules per la Madre Joaquima. En un accident d’autocar, quan tornaven d’un viatge a Montserrat, va morí junt amb tres Germanes més. El poble de la Seu, i de més enllà, manifestaren enterament la seva estima i el seu condol en el funeral per aquestes Germanes de la Sagrada Família.
Els pares de la Pepita eren la Pepita Rius i en Lluís Dalmau. L’empresa Dalmau tenia una cordoneria que amb els anys va desaparèixer. Després, amb tres socis més, crearen una fàbrica de barrils CORI,SA, que fou vigent durant uns anys fins que la traspassaren. La Pepita Rius, durant uns anys treballà a la fàbrica de teixits Soriano, del Passeig de l’Estació. Les tres Pepites d’aquella casa es transferiren els seus coneixements, que eren molts i de molta qualitat, per l’organització i el treball de la llar. Això és transmeté de l’àvia a la neta, sense perdre cap detall pel camí, ni cap grau de la bona feina. En realitat la família era un matriarcat, on l’opinió de l’àvia tenia molta influència. Era una dona nascuda el XIX, i es notava en la seva forma de pensar i fer. Per ella, les dones havien de cuidar la casa i, a fe que ho aconseguí. La seva idea era que la dona amb petits estudis ja en tenia suficient; estudiar era cosa d’homes.
La barriada on vivien, molt familiar i cordial, era la Carretera de Montblanc i el Passeig dels Caputxins; la seva església sempre havia estat el Santuari del Lledó; allí hi feren, de petits, catequesis amb mossèn Sebastià Rué, que era el capellà de Casa de Caritat i director de la Schola Cantorum. Amb tota la quitxalla que tenia a la catequesis organitzava festivals al Teatre Principal, quedant-se esgotat i necessitant uns dies per recuperar-se del neguit que havia passat. Ja era tradicional aquest festival el 14 de gener, festiu a Valls per la commemoració del final de la guerra civil a la ciutat.
Des de petita, el seu esperit inquiet i participatiu la portaven a moltes activitats que es feien a la ciutat. De molt joveneta feia estada habitual a l’Alberg de la Secció Femenina a Poblet; era activa a la secció femenina d’Acció Catòlica, al carrer de Sant Antoni, que dirigia Mossèn Josep Gil, on formava part de les seccions de ball folklòric. Això li proporcionà estar convidada en el recordat viatge que feren a Roma, en autocar, l’any 1955. Sortiren de la plaça del Blat després de la Missa nocturna de Pasqua; les convidades, membres del grup folklòric, anaven assegudes tres en els seients per dues, i pagaren 500 pessetes; hi havia altres noies més grans que es pagaven el viatge complert i anaven assegudes correctament. Totes recorden que era l’any del casament de Raniero i Grace Kelly, doncs al passar per Mònaco estava tot el país engalanat esperant el gran esdeveniment. A Roma s’hostejaren a la Residència Santa Clara de la Ciutat del Vaticà, on actualment hi te la seva residència el Papa Francesc, i feien actuacions de balls catalans en diversos centres culturals.
Foren rebudes pel Papa Pius XII en una audiència de la que hi ha testimonis gràfics. Fou un viatge que, després dels anys, a pesar de la duresa i de la incomoditat, encara se’n parla molt i en resta un bon record. Les notícies de la seva activitat a Roma, es penjaven, en forma de notes escrites a màquina a l’aparador que tenia el fotògraf Roé, a la cantonada del Pati amb carrer de La Cort, i també el setmanari local donava informació de les actuacions i visites que feien a Roma. Un esdeveniment que cridà l’atenció a la gent de Valls.
Des de petita, la seva gran afició fou la lectura, devorava els llibres, des dels dedicats als infants i evolucionant amb l’edat cap autors clàssics i actuals. Freqüentava la Biblioteca Popular, que li deixaven llibres. Fou subscriptora del Círculo de Lectores i col·leccionà, com tants ho feren, aquella edició d’obres literàries, editades per TVE a principis dels anys 60, que convidaven a la lectura i apropaven els clàssics a molts lectors. Una afició i bona costum que no ha perdut mai; la padrina li deia moltes vegades, deixa el llibre i fes la feina de la casa. Ha estat una autodidacta que s’ha revestit d’una cultura exquisida, tant literària, musical, cinematogràfica, etc. La seva vida, des de molt joveneta fins ara, ha estat enganxada a una ràdio; seguia els programes musicals, teatre invisible, sarsuela, retransmissions del Liceu, etc.
Pel seu caràcter, extravertit, alegre i espontani, Josep Batalla la seleccionà pel paper de “Rabadà” en l’estrena de “La Flor de Nadal” pel Grup de Teatre de la Congregació Mariana l‘any 1958. Va tenir molt èxit i fou considerat com el millor “Rabadà” d’aquells primers anys dels Pastorets de Valls. Per primera vegada trepitjava un escenari i la van considerar com la revelació d’aquella estrena. Tot i això, la seva activitat com actriu no va prosperar i en el record queda aquella bona actuació en els Pastorets.
En aquests Pastorets, nosaltres fórem una de les tantes parelles que sorgiren d’aquella trobada i hores d’esbarjo. Amb el tracte freqüent va sorgir el coneixement del caràcter de cadascú, amb les creences i conviccions, il·lusions i aficions, la lectura, la música, l’òpera, la coincidència en les simpaties cap l’equip de l’Espanyol. L’inici tant aviat d’una relació comporta un llarg festeig, set anys d’universitat més els dos anys de treball a l’Hospital Clínic, entre Valls i Barcelona, amb unes retrobades, als primers anys, molt distanciades. El curs de la Facultat no era massa nombrós, uns 45 alumnes, molt ben avinguts, creant un grup molt maco d’amistats; en aquest grup de parelles i Companys dels estudiants s’hi integrà la Pepita ràpidament, participant en tots els actes festius i d’esbarjo que s’organitzaven, pel seu tarannà era una més del grup on, en els darrers cursos, ja era una habitual, moltes vegades acompanyada de la meva germana. La majoria d’ells ens acompanyaren en el nostre casament. Un grup d’amics que perdura, amb els que periòdicament tenim trobades i compartim moments molt agradables.
Sempre acceptà la meva proposta de fixar el lloc de residència a Barcelona, a l’orientar la meva professió cap a l’especialitat de la Bioquímica Clínica. S’integrà ràpidament a la vida a Barcelona on sempre s’hi va sentir còmoda i molt ben adaptada. S’hi va sentir molt feliç i la tornada a Valls li ha provocat una enyorança a la llar de Barcelona i als hàbits que havia adquirit a la gran ciutat. Canviar la residencia a Valls ha estat una errada meva que ella va acceptar.
S’implicà plenament en la meva activitat professional. El seu suport en les meves activitats dintre de la Societat Española de Bioquímica Clínica fou fonamental, especialment en l’organització de congressos en els que vaig ser el president o estava en el comitè organitzador; suggeriments, crítiques, treball en un segon terme. El seu caràcter extravertit li donà una facilitat per les relacions amb companys bioquímics i amb les seves esposes o acompanyants, tant espanyols com estrangers, amb els que compartia activitats i s’entenien perfectament. Realment, en molt del que he assolit professionalment hi te molt a veure la seva ajuda i la seva presència.
Sempre ha estat important el seu criteri i la seva visió de futur. Algunes vegades m’he penedit de no haver tingut en compte la seva opinió, ja que m’hauria evitat entrar en un món desconegut i que no m’ha reportat absolutament res; moltes vegades he pensat que, amb la seva opinió, vaig tenir l’oportunitat de no deixar la meva vida professional per aventurar-me en un món que va resultar ser molt lluny del que m’esperava.
Hem gaudit compartint aficions comuns; viatjant molt per molts països, per la meva professió o per esbarjo, gaudint-los plenament. Com a mestressa de casa sempre demostrà aquell conjunt de destresa i qualitats per les activitats diàries que es desenvolupen contínuament pel manteniment perfecte de la llar; generant un ambient agradable pels principis i valors. En els moments econòmicament difícils, fins que vaig assolir la plaça a l’hospital de Bellvitge, sempre demostrà una bona gestió, prudent en les despeses, actuant amb intel·ligència i establint prioritats; amb un gran compromís en la pràctica de les qualitats a la llar.
