6.- La germana 

L’Adelina nasqué al primer pis d’una casa de tres pisos, on hi vivien tres famílies molt ben avingudes, davant del Teatre Principal, el dia 2 de desembre de 1946. El carrer es deia Arrabal de Capuchinos i el número era el 10. Després s’anomenà carrer Jaume Huguet, quan Pau Mercader va testificar que l’il·lustre pintor era fill de Valls.

L’arribada de la primera nena va omplir de joia  tota la família, on ja havien nascut tres nens, el darrer –el Francisco-, només unes setmanes abans. Aquells anys era una sorpresa el gènere del nounat; no hi havia les ecografies ni els mitjans actuals per saber-ho set mesos abans de néixer. Per tant, tots s’assabentaren en el mateix moment i la gatzara va ser ingent. Jo només tenia quatre anys, acabats de complir; em despertaren per dir-me que tenia una germaneta, que l’havien vingut a veure els seus cosins, l’Alfonso i el Francisco, amb la Iaia Àgueda, que era la meva padrina. Per tant, ja no podria ser-li padrina; ho seria la Iaia Teresina i el padrí seria el tiet Alfonso, ja que l’avi Pau feia més de deu anys que havia mort. Aquella llar, d’un corredor inacabable, amb habitacions interiors i mancades de llum, va guanyar molta lluminositat. A mi me la deixaven veure, però no me la deixaven tocar. Escoltava la meva mare com li cantava cançons que ara, no se per què, ja no es canten: “Pageseta moreneta”, “La mort de l’escolà”, “Soneta vine’m a l’ull”…. i tantes altres que a mi se m’imbuïren a la memòria per sempre.

Els meus pares estaven molt cofois amb els dos petits que tenien a casa. La meva mare cuidant que sempre anéssim ben vestits i polits, sempre tots dos junts, sempre agafats de la mà. I així anàrem sempre, física o mentalment, tot i la distància en els anys d’adults, fins que ella em va deixar par anar a gaudir d’una altra vida ben merescuda després dels seixanta-sis anys conviscuts repartint la seva bonesa entre tots nosaltres.

De petita se la veia sempre contenta. L’estat d’ànim que mostrava era la manifestació de la seva felicitat, com una persona que està contenta gairebé tot el temps. Tenia tot el que una nena de la seva edat necessita tenir: amor, comprensió, empatia i sobretot respecte. Els pares sempre buscaven la manera d’encoratjar-la a assolir els seus objectius. El pare estava enlluernat amb ella. Sempre recordaré aquella entranyable imatge amb el pare tocant el piano i ella cantant cançons molt boniques. Com qualsevol nena sana de la seva edat, constantment s’equivocava, però els pares feien servir els seus errors com una oportunitat perquè ella pogués aprendre més; va aprendre a perdonar i també a demanar perdó quan calia.

La nena va créixer feliç, molt ben avinguda amb les amigues del col·legi que deixaren un solatge de lligams afectuosos. Els pares li donaven el que necessitava,  mirant -dintre de les possibilitats d’aquells anys-, que no li manqués res. Era feliç veien la pel·lícula “Marcelino, pan i vino” amb la que s’emocionava o “Bambi”, compartint-ho amb les seves amigues.

Era una persona molt afable i de bon fer, obedient amb els pares i avis. Aquesta obediència la portà a acceptar ser dama d’honor a les Festes Decennals de la Mare de Deu de la Candela de 1961; només tenia catorze anys, i estic segur ho va passar molt malament entre noies més grans que ella. A la meva mare li feia il·lusió i ella ho acceptà perquè ho deia la “mamà”. Només cal veure les fotos per adonar-se de la incomoditat en què es trobava. I és que les mares -algunes cops-, fan fer coses a la filla com si juguessin a nines. L’any 1960 jo havia deixat casa meva per anar a estudiar a Barcelona i, la meva absència durant temporades llargues, propicià que, inconscientment, a la meva germana la transformessin en filla única.

Va ser reina de les Festes de les Decennals de 1971. S’hi va sentir força bé i contenta perquè, ara, estava envoltada d’amigues de la seva edat. Els seus anys de joventut no van ser gaire còmodes; és difícil estar en un entorn confortable quan ets la filla de l’alcalde,i en uns anys força complicats socialment.   

Aquella nena feliç es va convertir en una dona adulta que va adquirir dels seus pares el mes gran regal: l’ensenyament d’habilitats per a la vida, i això la feia intensament feliç.

Es casà i, molt aviat, va tenir un fill i una filla que l’emplenaven i als qual intentava imbuir  les seves aficions, les seves creences i, sobretot, l’amor per les tradicions de la seva ciutat que havia après dels avis i els pares. Uns anys després van arribar dues bessones que eren les joguines de tota la família. Als fills els  va transmetre el bon gust per la cultura, la música, el teatre i la bona lectura, i l’interès pels programes de radio on predominés la qualitat i bona música. I sobretot  els va ensenyar l’amor per la vida familiar. Era una persona molt prudent i cordial. Els darrers anys em recordava molt la humilitat que vaig conèixer en la nostra iaia Àgueda. Tenia un tacte pels moments delicats realment exemplar.

Ara ja era mestressa de casa, ja pertanyia a aquesta meitat de la humanitat que realitza activitats invisibles per al sistema, però sense les quals el sistema, curiosament, cauria. No facturava a ningú un sol minut del seu esforç diari, no rebia una nòmina i, per tant, no cotitzava tampoc per cobrar una jubilació. Potser tingué una targeta de crèdit, però com a mera extensió geogràfica de la del seu marit. Potser tenia un compte corrent, però la seva titularitat seria subsidiària de la del seu marit. Era per si mateixa invisible per al sistema, i  només adquiria visibilitat al costat del seu marit. En el seu moment, l’Adelina -una gran dona de la meitat que passa desapercebuda de la humanitat-, va renunciar a moltes comoditats , relacions i esbarjos per poder donar una educació i un ofici per garantir el futur als seus fills. Tot i això, no sentia avidesa del que feien els altres, amics o familiars, i es mostrava conforme amb tot el seu; feliç quan podia gaudir i compartir moments agradables amb tots. S’alegrava dels èxits de la gent i els gaudia com si fossin seus. Sempre recordaré el concert inaugural de Nits de clàssics, el febrer de 2006, que al sortir em va dir: “Que bonic que ha estat veure el Principal tan ple, i la Peris llegint la presentació al començament. Em sembla com si hagués tornat molts anys enrere, amb tanta gent coneguda”. Va ser feliç. És només una mostra de com era i com responia a les vivències que podia gaudir.  

Va fer una gran tasca familiar, cuidant els petits i els pares ja grans, pels quals sempre va tenir una estimació i dedicació exemplar, sobretot l’adoració que sentia pel pare.

La gran feina invisible de centenars d’hores dedicades a fer la compra, endreçar la casa, cuinar, treure la pols, canviar el llençols, estendre la roba, planxar, portar els nen al món, a l’escola, al pediatra, a l’aniversari d’un amic…

Hi havia una vegada una nena que era molt feliç, i vivia en una bonica casa amb els seus pares, els avis i el seu germà gran.