Director del Laboratori de Bioquímica de la Clínica A. Hospital Clínic Barcelona.
D’entre les personalitats científiques i pedagogues que més influenciaren en la meva resolució professional hi ha, sens dubte, el doctor Gras. La línia pedagògica la va encetar el pare Díez, durant les classes de física i química del batxillerat i, posteriorment, les de química i bioquímica de la facultat. Però l’aprenentatge a l’Hospital Clínic amb el doctor Gras m’obrí, realment, tot un camp immens en la bioquímica clínica, un ampli futur i el repte de nous objectius encara per resoldre.
Jordi Gras i Riera (Barcelona, 1915-2007) era doctor en Farmàcia i Medicina i va desenvolupar la seva tasca científica en els camps de la bioquímica i la immunologia. Es va llicenciar en Farmàcia quan tenia 19 anys i, seguidament, va iniciar els estudis de Medicina. Ell explicava una anècdota que consta a la sessió extraordinària commemorativa del 75è aniversari de la Societat Catalana de Biologia (17 desembre, 1987). Als exàmens del curs 1935-36, quan estaven examinant el seu grup i era el seu torn, el tribunal va dir: “Com que és tard i vostès han d’estar cansats i nosaltres també, demà seguirem”. L’endemà va començar la Guerra Civil a Barcelona i “l’endemà” es va convertir en la primavera del 1939, interrompent així els seus estudis de Medicina, que va finalitzar el 1941.
Es doctorà a les dues facultats, en una època en què a Espanya únicament podien presentar-se les tesis a la Universitat de Madrid. Aquesta doble formació explica la seva dedicació, de manera general, a les anàlisis clíniques i, més concretament, a la bioquímica. A Catalunya, després de l’enfonsament de l’obra d’August Pi-Sunyer i el seu Institut de Fisiologia, el doctor Gras ha estat la personalitat més important en el cultiu de la bioquímica al nostre medi.
Va desenvolupar la seva feina a dos hospitals. El primer va ser l’Hospital Clínic, adscrit a la càtedra de Patologia i a la Clínica Mèdica que dirigia el doctor Agustín Pedro Pons. Va ser el cap del laboratori de bioquímica durant més de vint-i-cinc anys, de 1944 a 1970, pocs mesos després de la meva incorporació a la Unitat de Transplantament Renal. Durant l’etapa de l’Hospital Clínic va fer un tàndem perfecte amb Amadeu Foz, cap del laboratori de Microbiologia, i tots dos van contribuir de forma decisiva al desenvolupament i prestigi de la part de suport analític dels treballs de la clínica, un fet que aquí encara era relativament infreqüent. En aquest sentit, va ser un dels pilars de la Clínica Mèdica A de l’Hospital Clínic.
Juntament amb el doctor Amadeu Foz Tena van fundar el Departament de Recerca de l’Hospital d’Infecciosos, que posteriorment va passar a ser l’Hospital del Mar, inaugurat pel doctor Alexander Fleming l’any 1948. El doctor Gras va dirigir el laboratori d’immunoquímica del departament, des del qual va iniciar els seus estudis en el camp de la immunologia i va continuar amb el seu treball sobre la bioquímica de les proteïnes plasmàtiques. Va desenvolupar tècniques per a la seva anàlisi que van permetre l’estudi de les alteracions de les seves propietats fisicoquímiques en diversos processos patològics. Sobre aquest tema va publicar un llibre monogràfic, Proteïnes plasmàtiques (Editorial Jims), del qual se’n van fer diverses edicions i que va ser durant molts anys tot un referent en el seu camp. El pròleg de la primera edició (1959) el va escriure el doctor Pedro Pons.
Més endavant, i ja en el camp de la immunologia, els seus estudis es van centrar principalment en la tolerància immunològica. Va estudiar la inhibició de la producció d’anticossos circulants per hiperimmunització i va demostrar que la immunització repetida d’antigen provoca un equilibri immunològic, creant així el concepte de “homeòstasi immunològica” antigen dependent, observant que amb la interrupció de l’administració de l’antigen es tornava a detectar la resposta immune. Va publicar diverses monografies de temes immunològics: Bases fonamentals d’immunologia (Ed. Toray, 1965), Mecanismes immunològics (1972), Acció de la irradiació sobre la resposta immunològica (1975), i Els mecanismes d’homeòstasi immunològica i l’equilibri immunològic (1979) (Ed. Jims). També va escriure una monografia de tema filosòfic, titulada El desenvolupament del pensament abstracte i el seu valor a la ciència (1980).
Era una persona molt lliurada a la investigació i amb una gran capacitat de treball, com ho demostren les nombroses tesis doctorals dirigides i els més de 100 articles publicats a revistes científiques espanyoles i estrangeres. Havia rebut la Medalla Narcís Monturiol de la Generalitat de Catalunya (1983) i el Premi de Recerca Ciutat de Barcelona (1985). Juntament amb el doctor Ortiz-Masllorens va impulsar la creació de la Societat Espanyola d’Immunologia, de la qual va ser el seu segon president.
Era de tracte acollidor i molt cordial, i destacava per la seva humilitat i un cert grau de timidesa -com passa amb les grans persones-, resultant fàcil d’obtenir la seva ajuda. Un investigador meticulós, metòdic, amb dedicació extensa al laboratori, poc amic de parlar en excés i, fins i tot, del propi lluïment personal. Molt bon comunicador i comprensiu pels que estàvem aprenent al seu costat, sense demostrar cap superioritat.
Conversant, i tractant temes del treball diari, mai donava a entendre la distància que hi havia entre els coneixements que ens separaven. Feia la impressió de ser un home savi, dedicat a les seves coses, potser excessivament discret, però amb un coneixement sòlid d’allò en què treballava i explicava. Els resultats del seus estudis i treball no els amagava mai, tot al contrari, els compartia i ho feia saber als seus col·laboradors i alumnes. Era un apassionat de la bioquímica, gaudia del seu treball i tenia la gran virtut de què tots fruíssim treballant i obrint nous horitzons per la medicina. Tenia un gran prestigi, fins i tot entre els que no en sabien més i que es dedicava a les proteïnes.
