Quan ahir al matí vaig arribar a la Residència un núvol de tristesa envaïa tota la casa. Es percebia un sentiment de dolor en totes les persones quan em varen comunicar la sobtada noticia de la mort de la senyora Josepa Domingo. Jo també em vaig afegir al col·lectiu que viu, des del dissabte, amb el cor encongit.
En el puzle d’aquesta santa casa ens han tret la una peça fonamental i ara es troba aquest gran buit que provoca quan la peça es el lligam de moltes altres peces. En una gran família, i per la Josepa aquesta casa només l’entenia com la seva família, sempre hi ha un tronc, una soca d’un surten moltes rames i aguanta l’estructura de tots els seus membres. La Josepa ha estat per molts dels nostres residents, durant molts anys, aquest tronc que lligava, mantenia viva la relació entre moltes de les seves branques.
Jo l’he conegut aquest quatre anys en que tinc el privilegi de conviure amb tots els avis. Des del primer dia vaig trobar amb ella un recolzament, un suport i un afecte que proporcionava el seu caràcter seré, sossegat, amable i molt educat. Tenia els detalls, breus però intensos, d’una gran senyora. Transmetia estimació i amor a tots els que convivien amb ella. Crec que mai va posar barreres ni seleccionar a les persones del seu entorn, i ella sempre es trobava al costat d’aquella persona que necessitava un suport, aquelles que vivien una tristesa i un dolor familiar, ella estava el seu costat i tenia la seva paraula precisa de consol i ajut.
Una persona amb conviccions cristianes, però sense ser ufanosa. No tenia cap necessitat de fer demostracions de practicant per que ella transmetia sempre molt d’amor al pròxim amb delicadesa i, tot aquell que ho necessitava trobava sempre el seu consol, el seu suport i la seva paraula d’esperança sense molestar a ningú, amb les paraules precises i suficients.
Per això avui som molts els que la plorem i estem envaïts per aquest sentiment de tristesa que ens ha arribat tan sobtadament.
Ella m’havia conegut a amí quan jo tenia quatre anys. Ella tenia trenta anys i anava a costura a ca la modista Pepeta Güell, que vivia dos pisos per damunt d’on vivia jo, davant del Teatre Principal. M’ho va dir un dia, amb tota la prudència en que feia les coses, sense molestar, i jo li vaig agrair molt que em fes aquest relat per que vaig saber que ella formava part dels meus anys d’infància.
Ella ha sembrat el millor bé que pot donar una persona en un col·lectiu: ha transmès amor, estimació, pau, i molta esperança. Ho feia estan sempre en totes les activitats de la casa i al costat del que més ho necessitava. Per això, tothom valora la bondat de la persona que ens ha deixat i vivim un entorn de tristesa i dolor. Allà on ella segur que ara ja està gaudint del cel, que ella ja havia fet viure entre tots nosaltres en aquesta casa, ens tindrà presents a tots i segurament farà que el seu record faci que tots la tinguem sempre present en la vida d’aquesta Residencia.
Jo la recordaré com la darrera vegada que vaig parlar amb ella, fa una setmana, plena de vida, quan ens varem acomiadar desitjant-nos un bon diumenge.
Josepa Domingo descansi en pau. Aquí la recordarem sempre amb molt d’agraïment per la seva bondat.
Roman Galimany
Valls, 2007
