Quan a l’any 2003 vaig arribar a aquesta casa hi havia moltes candeles que hi feien llum, procurant claredat a la darrera etapa de la vida dels que aquí hi conviuen i comparteixen els seus dies. Entre elles, la ferma presència de la Mª Antònia Navarro.
Amb el pas del temps, aquestes candeles, poc a poc, es van consumint, parpellegen lentament, fins que s’apaguen. Aleshores se’n encenen d’altres.
L’Antònia, la senyora Antònia, la Mª Antònia Navarro, era un d’aquests estels que, sense fer enrenou, mantenia la llum encesa d’aquesta casa.
En ella sempre vaig trobar el suport i afecte que proporcionava el seu caràcter seré, amable, assossegat, tendre i molt educat. Amb el mig somriure que portava sempre als llavis, amb els detalls, breus però intensos, d’una gran senyora. Sempre tenia la paraula adient de consol i ajut, amb el grau de prudència que la revestia.
Sempre present i participativa en tots els actes que es fan en aquesta casa: en la Missa dominical, els tallers de conversa, les vetllades poètiques, i tantes altres on ella sempre hi era present.
Una persona amb conviccions cristianes, però sense ser ufanosa. No tenia cap necessitat de fer demostracions de practicant per que ella transmetia sempre molt d’amor al pròxim amb delicadesa, i tot aquell que ho necessitava trobava sempre el seu consol, el seu suport i l’abraça d’esperança sense molestar ni ofendre a ningú, amb les paraules precises i suficients.
Els últims mesos a viscut molt delicada. Poques vegades baixava a la sala d’actes. La vaig veure a l’hospital , molt postrada, darrera de la masquereta per la respiració encara s’endevinava el seu mig somriure de salutació i agraïment: el seu “bon dia maquetó”. La vaig trobar amb poques forces per lluitar i seguir caminant. Estava cansada.
Ahir vaig saber que la seva candela s’havia apagat definitivament. La seva llum ja no claregerá per aquesta casa.
Ella compareix davant Déu, amb les mans ben plenes pel fruit del pas per aquest món. Plenes d’humilitat, de saber conviure, de tolerància, de participar amb els demés, de transmetre amor, i de tantes virtuts . . . . . .
Crec que, com a tantes persones que ens deixen, aquí la recordarem sempre i la veurem seguda en aquell racó de la sala llegint el diari.
I la veurem en aquestes fotos gegants que, amb tant d’encert, el servei d’animació decoren els espais i ens recorda les persones que han fet història en aquesta casa. Des de la foto ens mirarà amb el seu mig somriure i, en el nostre interior, segurament sentirem que ens diu: “bon dia maquetó”.
Mª Antònia descansi en pau. Aquí la recordarem sempre amb molt d’agraïment per la seva bondat.
Roman Galimany
22.02.2009
