L’Hospital Vall d’Hebron és un centre referent de la sanitat catalana i ha estat referent a molts altres llocs del món que n’han parlat en moments tan importants com ho va ser el fet que un equip del centre va fer el primer trasplantament complet de cara al món.
El 1947 es construïa aquest hospital, però no obriria les portes fins vuit anys després, en un moment en què el país, que patia fortes mancances de serveis sanitaris públics, començava a obrir-se una mica, des del punt de vista econòmic. El 1955 va ser inaugurat el centre principal, anomenat en aquella època Residència Sanitària Francisco Franco, que funcionava com a centre obert, sense una plantilla mèdica fixa i que atenia principalment els malalts quirúrgics. Era un edifici de 13 pisos d’alçada. El nom de “residència” quedaria gravat a la ment de molts veïns del barri que encara avui en diuen així: “l’hospital”, tot i que canviés de nom l’any 1975.
Cap els anys 60, l’hospital va gaudir d’un fort desenvolupament amb la creació de noves àrees de diagnòstic i tractament i un nou model que incloïa nous centres especialitzats i espais de suport. En concret, el 66 i el 67 es van obrir els centres maternal infantil i l’hospital de traumatologia i rehabilitació. Aquesta evolució va acabar de prendre forma el 1971 amb la vinculació de la Universitat Autònoma de Barcelona, moment en què es converteix en hospital assistencial quirúrgic docent.
El Vall d’Hebron es va transformar ben aviat en una instal·lació sanitària d’atenció integral de referència dins la Xarxa Hospitalària Pública de l’Estat. L’any 1968 va acollir la primera promoció de metges interns i residents (MIR). Cal recordar que va ser el segon centre autoritzat a tot Espanya, després de la Clínica Puerta de Hierro de Madrid.
Tot i ser sempre el centre de referència i evolucionar tan positivament, també va passar per moments difícils. Les vagues de metges residents que hi va haver a tot l’Estat als anys 70 van repercutir en aquest centre, on aquests metges reclamaven millores en les condicions laborals, i es van produir acomiadaments, alguns de temporals.
El final de la dècada dels 70 i els anys 80 també van ser complicats per l’alta afluència de pacients que, a l’espera que obrís l’Hospital Can Ruti, a Badalona o el de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, s’anaven acumulant als passadissos del Vall d’Hebron.
Els anys i la societat s’anaven transformant i també ho feia el Vall d’Hebron. Quan Catalunya va adquirir les competències en matèria de salut va crear els seus propis organismes de gestió. Així, el 1983 naixia l’Institut Català de la Salut (ICS), organisme que des de llavors gestiona el Vall d’Hebron i els hospitals de referència a Catalunya. També va ser durant la transició quan va adquirir definitivament el nom d’Hospital Universitari Vall d’Hebron.
En fer més racional l’assistència es comprovà que el que fins ara era la Ciutat Sanitaria Vall d’Hebron desvirtuava una mica el seu nom. No era lògic, amb els mitjans tècnics i de comunicació de final de segle, mantenir unes prestacions particulars per a cadascun dels tres hospitals sense cap tipus de relació entre ells. I així es planificà la unificació dels serveis generals, laboratoris, diagnòstic per a la imatge i patologia, amb la finalitat de donar un millor servei de rendibilitat i criteri unitari a tots ells.
Entre els serveis afectats hi va haver els laboratoris analítics de que cada un dels tres hospitals. Es va planificar una concentració, unificant personal i metodologies, en un gran espai, on s’hi ubicaren totes les analítiques bioquímiques i hematològiques bàsiques, mentre que les proves més especialitzades es mantenien encara de manera particular. El projecte era interessant i positiu. No ho va ser tant, de positiu, el procés que es va seguir. Es trobaren que cada laboratori tenia els seus mètodes particulars seleccionats pels seus responsables, amb els corresponents sistemes analítics i els valors de referència (valors normals) per a cada component a analitzar. El resultat va ser que del mateix espai de laboratori sortien resultats obtinguts amb diferents mètodes i també diferents valors de referència, segons en quin tipus d’aparell es realitzava l’analítica. Era, per tant, una torre de Babel on es parlaven diferents idiomes i es creava un món de confusió. El responsable d’aquest laboratori renuncià a treballar en aquestes condicions i, per tant, el nou laboratori de l’Hospital Vall d’Hebron quedava sense director. Era l’estiu de 1999. El director de l’Institut Català de la Salut era el doctor José Navas, que havia estat patòleg a l’hospital de Can Ruti i, per tant, company i amic meu.
El director de l’ICS em va proposar de traslladar-me a treballar al laboratori de l’Hospital Vall d’Hebron per ordenar i racionalitzar la situació ja que el projecte d’unificació dels tres laboratoris trontollava seriosament. Era coneixedor de la dificultat que comportava, i en paraules seves em va dir: “Sé que te metes en una plaza con seis Miuras, pero es un reto professional, si quieres asumirlo”. En aquell temps la dedicació assistencial a Can Ruti estava ben organitzada i estava dedicant moltes estones a preparar conferències i recollir molta bibliografia, com ara Les malalties dels compositors i la seva influència en les seves obres, un llibre dedicat a quatre compositors que estava preparant i vaig haver de deixar, ja que vaig acceptar la proposta del doctor Navas.
Els més de quatre anys que vaig estar al Vall d’Hebron foren molt durs. En primer lloc, vaig haver de corregir una desviació pressupostària d’uns quants milions de pessetes en el curt termini de tres mesos per tancar l’any; no ho aconseguí plenament però m’hi vaig apropar molt. En segon lloc, vaig llimar asprors entre companys, experts en especialitats bioquímiques, que treballaven als diferents laboratoris de l’hospital i que calia reunir perquè treballessin junts i en equip. Eren persones molt qualificades i no es concebia la dependència dels uns per damunt dels altres. Un altre repte era unificar la metodologia analítica de les dues procedències: infantil i hospital general, per proporcionar informes sota el mateix criteri de valors de referència i de mètodes analítics. Per assolir tots aquests objectius es requerien moltes hores de reunions, entrevistes, comprensió i bona voluntat. He de destacar que per portar a terme aquest repte vaig tenir molt de suport per part dels facultatius i d’infermeria, però –essencialment-, el suport en va arribar d’un molt bon equip de residents de gran qualitat científica i humana.
Això pel que fa al treball de reordenació interna del laboratori. El més sorprenent era el que em quedava per veure i que tenia l’origen en les pressions polítiques externes, tant pel que fa a les adjudicacions dels concursos per a la compra de material -rebent pressions des dels més alts estaments del Govern-, com per la imposició d’externalitzar algunes proves del laboratori, les més habituals a laboratoris externs relacionats –econòmicament-, amb els prohoms de la política d’aquells anys.
Gràcies al director de l’ICS, -que havia rebut indicacions de fer aquestes pressions, i que em va recomanar que continues seguint el meu criteri professional, garantint-me en tot moment el seu suport en contra de les manipulacions polítiques i el suport de tots els facultatius-, mai acceptarem d’entrar en una negociació per a externalitzar proves del laboratori. Així, doncs, sortírem dignament de la turbulència política, seguint treballant amb honestedat i la millor qualitat possible. No es podria concebre que, un dels quatre hospitals més importants de l’Estat, renunciés a una eina de diagnòstic tan important com les proves analítiques. Va ser una etapa de la meva vida professional que en el seu inici fou força convulsa, havent d’aplanar relacions internes deteriorades, i una segona etapa on vaig conèixer realment el nivell de cobdícia d’una administració molt deteriorada per tants anys de govern.
Després de més de quatre anys, vaig deixar el laboratori del Vall d’Hebron prou endreçat, organitzativament i econòmicament. Allí vaig deixar companys dels que sempre he seguit rebent la seva estima i amistat.
Carta acomiadament Vall d’Hebrón
Carta als professionals de l’Hospital Vall d’Hebrón amb motiu del meu acomiadament de l’Hospital.
Estimats amics i companys,
El passat dilluns vaig arribar al cim de la meva vida professional. Així deixo una activitat a la que he dedicat quasi més de quaranta anys de la meva vida, amb il·lusió i esforç, sempre en hospitals públics. D’aquests anys, quasi quatre vaig tenir el plaer i la satisfacció de compartir-los amb vosaltres.
Han uns anys, però el record es tant fresc, tan recent, com si tot hagués succeït ahir. I en aquests moments el meu record és per tots vosaltres, amb qui he compartit moments molt difícils i complicats, per una planificació poc afortunada i poc meditada. Dintre de les meves possibilitats vaig intentar reconduir i recuperar lo que, malauradament, s’havia perdut. No vaig arribar a l’objectiu, més per manca de suport de la Direcció de l’Hospital que per la meva part d’interès.
A tots us vull agrair la vostra amistat, el vostre suport i comprensió en el dia a dia. Sempre he procurat que les relacions anessin més enllà de lo que es el treball professional i fer de la cordialitat el leit motiv del meu pas per aquesta casa.
Es ben estrany que la ment humana, que tantes coses oblida, conservi viu el record de moments de fa trenta o quaranta anys, i més. Hem viscut situacions molt problemàtiques i conflictes, des d’aquell Instituto Nacional de Previsión fins a l’ICS.
Al pensar en el passat no sento cap amargo, em sento feliç per dintre, però descontent de l’entorn on ara vivim.
La força de la il·lusió que m’empenyia a finals dels anys seixanta s’ha anat dissipant i desfent com un bolado, a mesura que el temps em portava cap el cim. I es que així que vas ascendint canvien els plans de visió i es desveiexen molts projectes que s’han quedat entre els esbarzers i les roques del dur camí.
A partir d’ara em trobareu al meu poble, Valls, per lo que us pugui servir; podeu estar ben segurs que sereu molt ben rebuts.
Una abraçada a tots i a cadascú; i, evidentment, quedo a la vostra disposició per tot. Fins sempre.
Roman Galimany
romangalimany@hotmail.com
24 d’octubre de 2007
