De la veu a la ploma
Lluís Figuerola ha vençut els 90 anys. Ja habita en aquell fortí on, amb tanta vida, es troba de tornada de tot, per sobre ja del bé i del mal, vessa la senzilla saviesa d’una vida plena d’experiències, de sentiments i pensaments profunds.
De ben petit va pujar a un escenari d’on encara no ha baixat. Amb sis o set anys anava al rebost de l’exercit republicà, allotjat prop de casa seva, on els soldats el pujaven dalt d’una taula i els hi cantava fragments de sarsuela que, a més d’aplaudiments, el recompensaven amb un sortit de queviures que li venien força bé. Sens dubte, aquests foren els primers aplaudiments que va escoltar; després n’hi vindrien molts i continuats, fins que ell digui prou.
Podríem dir que, des de la post guerra, va participar a quantes activitats teatrals i literàries es feien a la nostra ciutat. Sempre ha dit que Llagostera va ser la seva escola de rapsoda i de qui havia aprés molt. Jo ja no vaig conèixer a Llagostera però, gràcies a una avia molt afeccionada al teatre que ens portava a les sessions de tarda, vaig seguir la trajectòria de l’admirat Lluís Figuerola; des de “La Covardia de Pons Pilats” fins que vaig deixar aquesta ciutat. Vaig gaudir molt en totes les obres on era primer actor com, La Heredera, Edipo rey, El zoo de cristal,…I com jo ho gaudiren els molts vallencs d’aquells anys afeccionats al teatre. Recorda que pertanys a una bona fornada, de la teva promoció son Gene Hackman, Robert Wagner, Clint Eastwood, Sean Conery, Jean-Louis Trintignant,…
La distància d’anys entre ell i jo aleshores era molt gran. No teníem accés a un personatge tant rellevant de la ciutat; l’observàvem llunyà quan passejava pel pati, sota la capa d’una gavardina, acompanyat dels Selva, Ribé, Abelló, marcant ell el pas i les parades en unes converses molt gesticulades. Amb els anys, l’ampla distància del temps s’escurça, o ens apropem més, i actualment, Lluís és el pal de paller d’un grup d’amics retrobats desprès d’anys d’absència; dominador i conductor de tertúlies ben amenes per la seva enginyosa conversa i l’exposició ben detallada dels seus acudits.
Fa uns anys, aquesta inspiració que li proporciona el conèixer plenament fins allà on s’imagina, va començar a plasmar-ho sobre paper. Va decidir agafar la ploma i anar deixant la veu que tants reconeixements li havia donat; i també tants moments ferragossos, ja que a celebració on anava convidat sempre li demanaven que recités Calderón de la Barca o García Lorca o Rafael de León… Quan llegeixes alguns dels seu llibres recentment publicats, penses “això realment és Lluís”, i és com quan l’escoltes en una conversa ben natural.
Noranta anys molt ben aprofitats i deixant petjada. Sempre diuen que “darrera d’un gran home s’hi troba una dona extraordinària”. Des de fa més de seixanta anys hi te la Joana, amb la que ho ha compartit tot i de la que ha rebut el suport, i també la crítica, per progressar tots aquests anys.
Deien que de petit tenia la salut molt fràgil; no feia pensar que acompliria una llarga estada en aquest món. Coneixent Lluís totes les prediccions s’alteren; crec que l’estada d’adolescent en l’hospital va ser més per mantenir un enamorament prohibit que per necessitats clíniques. D’aquesta estada hi ha un relat enginyós, amb descripcions ben divertides; no està editat, com altres relats. Jo l’he llegit; crec que és obligada la seva publicació, i que tothom ho pugui gaudir.
Hi ha molta mancança de conversadors amb contingut cultural, amens i intel·ligents. Lluís ha traspassat la barrera dels noranta, però encara te la gran capacitat per seguir aportant saviesa i fer abellidors i enriquidors els seus relats.
Lluís, esperem seguir molts anys, gaudint i lucrant-nos amb la teva companyia
