A la Maria Bonet (Ca la Rius), Compartint l’enyorança I agraint el suport
Lluís Figuerola i Ortiga
Nadal 1995
Era un carrer fet a mida; ni molt ample ni molt estret, ni molt llarg ni molt curt, ni molt maco ni molt lleig, ni molt recte ni molt tort. A trossos humil i acollidor, i també a trossos, ufà i esponerós, orgullós i magnífic, però només a trossos, per no ofendre.
També per no ofendre a ningú, per agradar tothom, tenia diferents noms. Els recordo tots, però no en diré cap perquè no vull trair-lo, no vull establir comparacions.
M’estimava aquell carrer més que el meu carrer, que ja és dir, i me l’estimo encara, tot i que ha canviat tant.
Eren altres temps. Quan feia fred, era un fred de debò.
Els infants fèiem d’infants, i els vells, es morien quan s’havien de morir. S’escolava per les venes el desig de viure com una correntia imparable i trencàvem la fosca amb obstinació. Contra la indignitat, i les mancances i privacions de tota mena, fèiem el que bonament podíem, sense gaires medis, només a base d’imaginació. Creixíem casi sense saber-ho, molt lentament, al compàs de totes les coses que al redós nostre, de mica en mica, també anaven creixent.
Era la nostra escola i ens hi trobàvem tant bé, que hi anàvem inclòs els dies de festa, perquè sempre s’aprèn. Fèiem alhora de mestre i deixeble i a peu de carrer sovint aprovàvem o suspeníem alguna assignatura important.
A aquell carrer hi havia una munió de coses que conformaven la nostra vida per complert. Una vida que, a trossos, tenia una mica de tot, com el mateix carrer.
M’agrada recordar-lo de diverses maneres. Ple de gent els dimecres, els dies de mercat. Disfressat de solemnitat per Setmana Santa. De quan sortia la gent de missa de dotze. De com ens hi passejàvem, amunt i avall. No ni havia cap més lloc en tot el poble que tingués aquell escalf, on es concentressin tants interessos controvertits, il·lusions i decepcions, tristeses i alegries.
Els diumenges al capvespre era tot un espectacle.
Tothom i era, malgrat el fred i la boira, o la pluja i el vent. Era un acte d’amor col·lectiu. Vestits amb la millor roba, tothom volia veure tothom, ho esperàvem amb delit. Aquest, aquell i l’altre, eren a l’abast de tots. Hi havia cares llargues i solemnes, de gent que s’ho feien valer. Cares de resignació mal dissimulada, o de pena i condol, o de mala baba i enveja, i naturalment cares de satisfacció, d’il·lusió d’alegria, de immens felicitat. Tot es compartia a peu de carrer, com una gran família.
Aquell carrer vell i atrotinat, rònec i senzill, però ple de llum i de vida, de voreres estretes però més que suficients, amb botigues de colors per a tots els gustos. Amb cases de senyors i de no tant senyors, aquell carrer ple d’història i tradició, ja no és el mateix carrer. Han passat molts anys i ha canviat totalment, com nosaltres mateixos. Mai sabrem si és millor o pitjor. Però sento nostàlgia de com era abans.
De totes maneres es una nostàlgia plenament assumida, de regust agredolç. Una nostàlgia viva i roent. No per les coses que em fet o em deixat de fer, ni pel temps que ha passat, sinó per la pròpia nostàlgia, que, vulgues o no, sempre portem al damunt.