Inspiració i simbolisme
De Rosa Mª Martínez Ascaso
Presentació per Roman Galimany. 22 d’octubre de 2008
Un treball gegantí d’investigació, fruit de molt temps de dedicació, més del que ella ens confessa. Crec que comença quan fa les primeres lectures de Shakespeare i s’imbueix del seu pensament, filosofia i llenguatge tan genial i apassionant.
Un llibre gran i un gran llibre, amb 430 pàgines, distribuïdes entre 9 capítols, tots ells independents pel seu contingut. L’ordre de lectura dels capítols no afecta, en absolut, ni l’interès de l’obra ni les reflexions ni coneixements que pots adquirir a través d’aquesta lectura.
Aquest treball, o estudi, no es limita a les tragèdies més conegudes de Shakespeare. L’estudi arriba a tota l’obre complerta, amb referència a totes les tragèdies, comèdies, drames i sonets.
Una construcció molt ben meditada i estructurada. Cada apartat de cada capítol, recolza l’exposició del motiu amb moltes i variades cites de frases de personatges extretes de les obres de Shakespeare. Extraccions fetes amb molt de rigor i molt adients, per introduir-nos i fer-nos capaç de lo que ens explica.
Penso, des del meu punt de vista, que aquest es un dels grans encerts d’aquest treball, ja que li dona un suport documental a l’amplia exposició de cada tema.
Es un llibre per llegir poc a poc, que faci solatge. No és una lectura per devoradors de llibres. Requereix una lectura sosegada per anar assimilant totes les reflexions. Com també ho requereixen les obres de Shakespeare. També es un llibre de consulta per l’anàlisi de les obres d’aquest autor anglès, on retrobar-hi moltes cites de frases i diàlegs.
En aquest llibre la Rosa Mª ha aprofundit en l’estudi exhaustiu de l’utilització que fa Shakespeare de la Natura en la seva obra, on es manifesta en forma de símils, metàfores, al·legories o simples citacions. Per exemple, ens fa observar com utilitza les flors com a simbolisme, i com dona a moltes plantes un significat al·legòric que apareix en el moment culminant de l’obra.
En el capítol que dedica a la Flora i fauna, la Rosa Mª ens presenta un fragment de Fra Llorenç, en Romeo i Julieta, i ens recalca el pensament de que en les flors resideixen uns poders tranquil·lizants o euforitzants, benèfics o malèfics, per relacionar-los amb els humans. (p. 200). Es una esplèndida cita on la Rosa Mª ens porta a comprovar la continuada relació entre Natura i home en les obres de Shakespeare.
El domini de la Natura en l’obra de Shakespeare es important i ampli. Ho trobem de manera continuada i fent-ne menció de diferents maneres i en tota ocasió: En les aparicions del pare de Hamlet desapareix, inclòs abans de parlar, en quan pressenteix l’arribada de l’aurora, un efecte de la natura. També quan Calpurnia relata el somni on assassinen a Cèsar, està ple de cites i al·legories a la Natura i fets naturals que esclaten violentament per anunciar la tragèdia. El bosc de Birnam en el desenllaç de Macbeth.
La Natura és una de les fonts d’on va a beure el dramaturg per dur a terme la seva obra com intermediari entre aquella i nosaltres. I la Natura es l’element conductor que la Rosa Mª utilitza per transportar-nos a través de les pàgines d’aquest tractat tant exhaustiu que avui presentem. Crec que és la primera vegada que es fa un estudi de l’obra d’aquest geni universal a través de les cites dels elements de la Natura.
Ens fa una dissecció on veiem les innumerables imatges que Shakespeare utilitza en la seva obra referint-se a la Natura. Ens fa donar de la seva versatilitat, la turbulència en que les aplica altres vegades.
Felicitats per la iniciativa i pel resultat que no podria ser millor. Els amics de Shakespeare estem d’enhorabona per que ens has proporcionat un element, una nova perspectiva, des d’on conèixer i gaudir-ne millor de la seva obra.
I la Rosa Mª ens fa una reflexió, just al començament del llibre, i ens planteja una pregunta: ¿Es més interessant llegir Shakespeare que veure el seu teatre, perquè la lectura activa la imaginació i, en canvi, la representació teatral ho dóna tot fet? (p. 49)
Espectacularitat lingüística
20.000 mots diferents els que empra l’autor anglès en les seves obres. Son molts comparats amb altres autors. Un intel·lectual anglès de l’any 1953 tenia una mitjana de 3.200 paraules i un camperol 500. David Beckham no arribava a les 1.500. (p. 46).
Estem davant d’un anàlisis profund i exhaustiu no sols de les obres sinó de l’estil i llenguatge utilitzat per Shakespeare. Cites abundants i de qualitat d’historiadors de la literatura anglesa i biògrafs, que ens el presenta com un creador que narra les seves histories utilitzant símils i metàfores.
I escrivia amb imatges. Un llenguatge infestat d’imatges que estimulen la imaginació, amb un evident predomini d’evocacions visuals de la Natura. Moltes cites de metàfores i símils, amb força de metàfora, que exemplifiquen el segell de la Natura en tot el seu corpus. (Adulació. Deci p 50)
Molts músics s’han beneficiat d’aquesta immensa potencialitat narrativa (Verdi, Mozart, Beethoven Tchaikovsky,….), per que amb l’eina musical, mes elàstica, oscil·lant, dúctil, per expressar i posar música a les imatges de Shakespeare. Recordem com exemple la cançó del salze de Desdèmona, que Verdi li posa una música extraordinària en el darrer acte d’Otello.
Jocs de paraules: Extrau de l’obra de Shakespeare el gran i ampli camp de lo que el propi Shakespeare anomena “corruptors de paraules”, on fa un anàlisis d’alguns dels personatges que canvien o desarmen, alteren o transformen les paraules. En aquest apartat hi trobem ben diferenciada la realitat d’una incompetència verbal de quan l’utilitza com a producte de l’enginy. Els personatges queden ben diferenciats entre els bufons o personatges còmics i el grup de representants incultes del poble o amb deficiències verbals. Tot això molt documentat amb exemples enriquidors, com el de Cirereta i el d’Agras de “Molt soroll per no res”.
Fa una explicació ben documentada de la preocupació de Shakespeare per la flexibilitat de l’idioma, evidenciant l’interès bipolar de denúncia i divertimento. Ens fa notar l’àgil rapidesa dels ressorts mentals d’uns enginys esmolats i enjogassats i del fons filosòfic i social subjacent en tota lectura.
Ens presenta clarament la dificultat de distingir la diferenciació que fa la fràgil línia divisòria entre l’aparença i la realitat, que Shakespeare juga amb facilitat i elegància. La denuncia de l’ambigua i fràgil làmina que separa allò que és fictici del que és evidentment actual.
Humor: En el capitol titulat “El somriure i la rialla”, dedica una ample atenció a l’humor fresc, surrealista, insolent; es a dir, grouxià, com l’anomena la Rosa Mª. Moltes de les frases i diàlegs escrits per Shakespeare els podrien fer seus els germans Marx. L’humor de lo absurd. El presenta com un antecessor de l’humor abstracte o surrealista i quasi sempre irreverent.
Son molt interessants les reflexions i les interpretacions que fa la Rosa Mª per explicar aquest humor en Shakespeare, amb la inclusió de diàlegs il·lustratius extrets de les obres, sobre tot de “Penes d’amor perdudes”, una obra poc representada.
Aquí ens mostra la forma en que Shakespeare potencia la ironia en les seves obres. Un llenguatge que costa molt que ens arribi a través de les traduccions, ja que és molt difícil pels traductors. Moltes vegades substitueixen frases originals per pròpies seves que s’acostin a lo que es vol dir, però així és perd la gràcia del model genuí. Es interessant veure una mateixa frase com l’interpreten i tradueixen vuit escriptors al català o al castellà. Això ens ho il·lustre nítidament la Rosa Mª amb exemples ben evidents.
Sovintegen els equívocs, on molts personatges parlen en clau irònica, amb diferents interpretacions de les paraules.
Laboriosa dissecció i anàlisis de les llicencies lingüístiques, jocs de paraules, o be quan juga amb l’homofonia dels mots quan fa servir la semblança o similitud dels sons (p. 77)
Geminació: En aquest capítol dedicat a la lingüística inclou aquest concepte. Ens presenta aquesta figura de dicció que utilitza Shakespeare i de la que no es troba cap referència important en escrits que sobre aquest escriptor han fet autors anglesos o espanyols. Es tracta d’un efecte multiplicador, de repetició expressiva, immediata d’una paraula que produeix un efecte vehement, i li dóna més importància amb l’objectiu d’impressionar o deixar atemorit a qui l’escolta.
Ens ho il·lustra amb moltes pàgines d’exemples documentats i analitzats curadament d’aquest aspecte retòric de Shakespeare que val la pena seguir i reflexionar.
El capítol de lingüística que ha treballat molt rigorosament la Rosa Maria es tota una lliçó del llenguatge shakesperià i que no havíem tingut l’ocasió d’aprofundir tant com fins ara ho hem fet amb aquest llibre.
Rastreja entre totes les obres de Shakespeare els diferents tipus de llenguatge que en Shakespeare es un univers infinit. Si detura, examina l’aplicació que en fa l’autor anglès hi ens ho presenta amb l’evidencia d’exemples concrets.
Llenguatge apodíctic: Quants dels nostres governants l’utilitzen pels arengues, per manipular les idees. Els innumerables exemples extrets de les obres de Shakespeare que ens proposa (Ricard III, Enric V, Yago, Marc Antoni, etc.) podrien tenir noms i cognoms dels nostres contemporanis (p. 92).
Món màgic de la Natura
El món màgic arrelat a la Natura. Un capítol on analitza la incursió de Shakespeare en el món dels éssers sobrenaturals, que trasbalsen les funcions profundes de la Naturalesa i que poden arribar a alterar les estacions de l’any, tal com ens ho explica en l’anàlisi de fragments de l’obra “Somni d’una nit d’estiu”.
No sols ens porta en el món de Shakespeare, sinó que observem la relació d’aquest autor anglès amb l’entorn de la seva època dominada pels inquisidors. Sobre tot pel que fa a l’aspecte de la bruixeria. Amb el tractament històric d’aquesta època ens endinsem més en l’utilització que en fa Shakespeare d’aquests aspectes sobrenaturals, i que en aquest llibre ho trobem a través de personatges d’un món sobrenatural, situant-nos en la basant fantasista de Shakespeare. Es molt interessant l’apartat dedicat al llenguatge utilitzat per les bruixes de Macbeth, amb recitats sincopats i que val la pena dedicar-hi un temps per rellegir lo que ens analitza la Rosa Mª i meditar-ho per entendre l’abast del geni de Shakespeare en aquest camp.
Es notori el respecte que tenia pel món i l’influencia astral, incorporant en els seus textos tota aquesta dimensió, com l’influencia dels astres en el destí de l’home.
La Rosa Mª ens ressalta la filosofia determinista que travessa tota l’obra de Shakespeare. El joc de l’aparença i la realitat i de la seva intercanviable versemblança. La casualitat que es disfressa d’aparença, o a la inversa, es converteix en casualitat i corol·lari en la seva obra. Un joc d’aparences que esdevé tràgic:
(Citar pag 171)
Un petit element pot desencadenar o ser el motiu d’un drama
La Rosa Mª ens fa reflexionar quan en alguns espais ens porta a una relació o interpretació d’alguns personatges des del punt de vista de les teories freudianes. Es el cas en que ens presenta i analitza “La tempesta” per parlar del món sobrenatural, on la Natura té prioritat d’imatges i conceptes.
Voldria destacar l’estudi que fa en aquest llibre sobre la personalitat dels bufons que apareixen profusament en l’obra shakespeariana. Ens assenyala uns bufons intel·lectuals, ingenyiosos, amb un fons filosòfic que la Rosa Mª els classifica, col·loca cadascun en el lloc que li pertany, diferenciant molt bé el bufó de la bogeria i dels personatges que es fan passar per boixos.
Ens evidencia en els comentaris i en els exemples seleccionats, el seny dels bufons davant la bogeria de la resta de personatges. Els bufons i els graciosos estan carregats de sentit comú i de pragmatisme i es riuen d’ells mateixos.
Diu Lear: Hem vingut al món plorant…. Tot just néixer, ja plorem pel desconsol que sentim d’haver entrat en aquest immens escenari de bojos…
“El Rei Lear” Una frase feta l’any 1600 però tant vigent el 2008. Només cal veure cada dia els telediaris.
A través de la lectura de les pàgines del llibre la Rosa Mª ens descriu el món classista elisabetiá que va ser l’entorn en la vida de Shakespeare, i ens fa notar que a través de les obres es detecten unes idees de caràcter social que l’apropen a Thomas More. Les reflexions sobre l’estratificació social, des d’un punt de vista humanista que predica la igualtat entre els homes.
.
L’obra de Shakespeare avui.
El seu teatre te tal concentració de sentits que permet una recerca ad infinitum fins arribar a enfocar un o altre dels molts punts de mira des d’on contemplar un Shakespeare gegantí.
L’autor va escriure les seves obres més per ser vistes que llegides però, sorprenentment, al llarg dels segles s’ha anat incrementant el nombre de lectors, malgrat que llegir teatre és una de les lectures més ingrates i minoritàries.
Obres que han sobreviscut la marxa del temps, els gustos de les èpoques i els canvis de la tècnica teatral de molts segles.
La creació i el tractament dels personatges ho fa aprofundint tant en l’esperit, que els fa universals en les virtuts i en els defectes. Per tant un personatge creat i revestit l’any 1600 es idèntic a un personatge contemporani dels nostres dies, amb el qui convivim i ens asseiem plegats, o el trobem a una cantonada del carrer de la Cort . Això es un dels elements que fa universal l’obra de Shakespeare, que quan el llegim se’ns reflecteixen avui aquells personatges, amb els seus malèvols defectes, o amb les seves grans virtuts.
La manipulació, l’adulació, l’ambició, i tants altres.
Durant molt temps, i per molts escriptors, s’han etiquetat les tragèdies com la gelosia en Otello, el dubte en Hamlet, l’amor per Romeo i Julieta, l’ambició per Macbeth, etc.
No és exactament així. Si el problema d’Otello fos tan simple com la gelosia no hauria perdurat fins avui. Otello és més complexa. Es el personatge inestable pels seus grans dubtes. Un guerrer lleoní però de caràcter dèbil, fàcilment manipulat per Iago, el gran protagonista d’aquesta tragèdia.
Les incisions de Iago van “in crescendo” en contingut, en forma de reflexions, pensaments en veu alta. No pretén crear gels sinó incrementar sospites que turmenten, cada vegada més, a Otello.
Li va diagnosticant lo que voldria que succeís: “Però us veig nerviós”, “He vist que això us ha deprimit”.
Otello contesta, amb el llenguatge de geminació que ens explica la Rosa Mª: “No gens, no gens, no gens,..”
Aquesta escena (el diàleg) val la pena meditar-ho bé. Es una lliçó de psicologia per com s’ha de fer per incrementar el turment de l’esperit, pas a pas, aparentant un favor i demostrant una estimació.
Al final del diàleg, Otello exclama: “Aquest xicot té una honradesa sense límits; te un esperit expert en els secrets de la conducta humana….” Des d’ara comença Otello a perdre confiança en les seves pròpies qualitats.
Quan Iago veu arribar a Otello el defineix així: “res et guarirà mai més, ni et tornarà la dolça son que fins ahir tenies”. Iago ha fet la seva feina ben feta; ha destruït l’esperit del més poderós, ha donat plaer a la seva enveja i es recrea en aquesta destrucció.
Un altre exemple:
Quants alts dirigents, polítics o empresarials, es dobleguen davant l’art d’un bon adulador?
Shakespeare ens dona tants i variats exemples.
El poderós Juli César: Calpurnia, la seva dona, li explica el somni que ha patit en que veu com assassinen al César. César ordena fer un sacrifici als sacerdots. Calpurnia insisteix en que no surti de casa; li fa un recompte de tots els presagis que ha vist en els somnis. César diu que tot i així anirà al Senat, encara que el resultat del sacrifici es que no surti de casa. César no te por i parla despectivament dels covards. Ell ha decidit anar al Senat.
Després de molta insistència de Calpurnia, és quedarà per complaure-la i encarregarà a Marc Antoni que l‘excusi en el Senat.
Però arriba Deci, un dels compromesos en el magnicidi, per acompanyar-lo al Senat. Cèsar li demana que porti ell el missatge dient que no hi va, de que no hi vol anar, sense cap excusa.
Els hi recomano que llegeixin el diàleg entre Deci i César per fer-se capaç d’on arriba el poder de seducció dels aduladors.
César li explica a Deci el somni de Calpurnia: d’una estàtua del César brollaven cent fonts de sang i que molts romans, alegrament, anaven allí a rentar-se les mans. Un somni tràgic contra el César.
Deci li diu que ha interpretat malament el somni: es una visió feliç i favorable; la gran Roma tindrà nova sang vivificant, i que tothom si aproparà per tenir un favor, una taca, una relíquia, una prenda,….
César davant d’aquesta explicació, aduladora, claudica i surt cap al Senat on serà assassinat.
La força de l’adulació es més forta i més convincent, que els somnis de la seva dona, el sacrifici dels sacerdots, el pronòstic de l’endeví.
Quan arriba al Senat , Cèsar li diu a l’endeví que el va avisar contra els Idus de Març: “Els Idus de març han arribat”.
L’endeví li contesta: Sí, César, però encara no han passat.
Hem vist representats els personatges de princeps, reis, reines, cortesans, però la gent corrent, el poble, hi està representat?
Doncs evidenment. Ens podriem fixar en els Rosencantz i Guildenston, personatges secundaris de Hamlet. Són homes ben intencionats; que són conforme a la decència, el deure, la probitat. Per una banda volen ajudar als reis; per l’altre a Hamlet. No coneixen ni sospiten que els reis estan involucrats en un crim; obeir-los és part del seu paper de súbdits. I, quan Hamlet, els incita a dir la veritat, els hi sembla raonable contestar: Senyor, ens van fer cridar.
Rosencrantz i Guildenstern estan desinformats i en desigualtat de condicions amb Hamlet i els reis, que són els que accionen els fils que condicionen als secundaris. No entenen el doble sentit, no tenen com referent l’assassinat del pare de Hamlet. Per això es pregunten: Per què ens han cridat? Què hi fem aquí?
Molts ens podem reconèixer com Rosencrantz i Guildenstern. Uns pocs ens mouen, de manera grollera i manipuladora, amb els seus fils. Encara que, ni intel·lectualment ni èticament, siguin més avantatjats que la majoria dels secundaris que conformem el teatre del món.
Se’ns crida a votar. Emetem el nostre vot però, per la nostra condició de secundari, fins passats uns dies no tenim coneixement del seu ús. Aquest detall, pel nostre caràcter de secundari, no ens l’havien consultat. No ens havien preguntat pels pactes. Tanmateix, pot esdevenir-se que arrisquem a dipositar els nostres estalvis a una banca, o caixa, sense conèixer quin ús els hi donaran, fins que ho decideixi el grup reduït de grans accionistes.
Són molts els entrebancs que, amb desencís, trobem en el teatre de la vida i, com aquells personatges secundaris, ens preguntem moltes vegades: Per què m’heu cridat? Què hi faig aquí?
Després de llegir el llibre de la Rosa Mª, podríem dir allò de que rés serà com era; el meu Shakespeare de tota la vida ja serà diferent, per que he descobert circumstancies que m’havien passat desapercebudes en les diverses lectures que havia fet. Ara se’m revelen detalls i reflexions, llenguatges i elements que m’inciten a examinar-los amb més calma i amb l’enriquiment de coneixements que m’ha produït la lectura meditada del llibre de la Rosa Mª.
Podria dir que, pels que podem ser lectors d’obres de Shakespeare, el llibre que avui us presentem ens ha obert un camp més ampli i ple de troballes i, per tant, val la pena llegir-ho. Per aquells que no son habituals, o no han llegit mai aquest genial autor, la lectura d’aquest llibre els incitarà, com un flaix enlluernador despertant l’interès per gaudir de la lectura on es troba tanta riquesa literària amb tantes vessants com ens descriu la Rosa Mª.
Voldria acabar amb una frase de Shakespeare, no recordo de quina obra, i que no desitjaria que fos avui una realitat. Deia: Procurant lo millor esguerrem, ben sovint, lo que ja està molt bé.
Roman Galimany Solé
