Hamlet.- Per quin home caves aquesta fossa?
Enterrador.- No és per cap home, senyor.
Hamlet.- Doncs bé, per quina dona?
Enterrador.- Tampoc es per una dona.
Hamlet.- Doncs, que és el que enterraràs aquí?
Enterrador.- Un cadàver que va ser dona; però ja va morir….
Hamlet, príncep de Dinamarca. Acte V. Escena II
William Shakespeare situa els seus personatges en llocs, moments històrics i circumstancies puntuals, amb el propòsit de demostrar acuradament la naturalesa humana mitjançant les seves passions, sentiments i debilitats; amb aquests actes fitxa la seva existència i vulnerabilitat davant el seu propi destí.
És imprescindible evocar les passions humanes que Shakespeare les augmenta a la seva màxima expressió. Aquestes passions, que dominen els personatges, les mostra com arquetips realistes d’aquestes baixes condicions humanes que acaben en patiment, desgracia i tragèdia.
L’amor, l’avarícia, la venjança, l’ambició, la mentida, la intel·ligència, el dubte i la follia. Son algunes de les passions que utilitzava per personificar els seus personatges; el príncep Hamlet encarnava el dubte.
Gilbert keith Chesterton prolífic escriptor catòlic anglès (1874-1936), comentà el següent sobre Hamlet, príncep de Dinamarca: “No s’aprèn en Hamlet un nou sistema de psicoanàlisi o la millor teràpia pels malalts mentals. El que s’aprèn es a no desmerèixer el petit esperit, tot i que els crítics diuen que la voluntat és dèbil, com si la voluntat hagués estat alguna vegada lo suficient forta pels entrebancs que ha de superar en aquest mon!”.
Per crear la tragèdia Hamlet, príncep de Dinamarca, Shakespeare acudeix a la creació d’ambients enfosquits que aprofundeixen amb una gran confusió, d’actituds canviants i ambigües amb accions retòriques. Es un món fictici, un mon ple de foscor i tenebres, que mitjançant la imperfecció arriba a un raser altíssim de complexitat, incrementat encara més per el recargolat i escorcollat de totes les accions que constantment s’entrecreuen.
Es dona molta importància a la bogeria: Hamlet l’utilitza com a medi per la venjança, Ofèlia l’utilitza per dissimular el seu dolor, com a refugi, i defugir la realitat. Però la bogeria es mostra amb diferents disfresses, no només com a venjança o dolor, l’evasió, sinó també esperonada pel poder. Claudi, el Rey, esta obsessionat pel poder, no importa el preu, amb una idea obsessiva del que vol, assolir tot el poder, encara que hagi de matar al seu germà i al seu nebot, mantenint una bona aparença davant el seu poble i la seva estimada, la mare de Hamlet.
El que sent i manifesta Hamlet ¿és en veritat bogeria o es una representació massa explícita sobre l’intel·lecte humà? ¿són els seus actes només un producte de la demència o són la manifestació de idees clares amb un significat amagat?, i les accions del seu oncle, el Rey Claudi, ¿són l’expressió de la seva ambició o són producte del desig viu de poder que li provoca una certa demència i manca de seny?
La bogeria i la mort: els dilemes principals d’aquesta obra que Hamlet es planteja en el famós monòleg, referint-se a la incertesa del suïcidi. Té una calavera a la ma, li parla a la mort, cercant una resposta, que li confirmi que no s’empenedirà d’acabar amb la seva vida.
Hi ha una providència especial en la caiguda d’un pardal, diu Hamlet a Laertes. Però al costat d’aquesta interpretació cristiana de la providència hi ha la figura pagana de la fortuna que fa girar la roda en la qual tots, governants i governats, pugen i cauen. Hamlet també es conscient del seu poder i es veu fustigat per les fones i les fletxes de la terrible Fortuna i desitja posar fi a la seva vida. Tem, però, la prohibició de Déu contra el suïcidi.
És realment impressionant que una obra de teatre escrita fa més de quatre segles representi tan clarament la realitat del món en que vivim, ple d’egoisme, individualisme i ambició, utilitzant tots els medis, lícits o no, com a mètode per arribar el més lluny i aconseguir més poder. Hamlet és una tragèdia plena de desequilibris on apareixen escenes amb foscor i tensió, com el bosc on apareix el fantasma del seu pare, o el cementiri on enterren a Ofèlia.
L’escena del cementiri, amb el diàleg entre Hamlet i els dos enterramorts, té un contingut per rellegir-lo i reflexionar. Quan Hamlet agafa una calavera de dintre la fossa i l’enterramorts el trastorna dient-li que és la de Yorick, les reflexions que ens transmet tenen uns inquietants missatges. ¿Com es possible que Yorick, el bufó de la Cort de Dinamarca que tots volien pels seus subtils acudits, aquell personatge que omplia de rialles l’entorn de la seva taula i l’asseia sobre els seus genolls, era ara una calavera, putrefacta, abandonada al sot, plena de fang, on està cavant l’enterrador? ¿Alexandre el Magne, amb tot el poder i potestat que va assolir, també es troba ara en semblants condicions? Exactament iguals o pitjors. ¿Què som després de la mort? Només pols i fang. I per això tantes colzades i trepitjades!. Totes les grans fortunes i potestats no poden garantir cap possessió en la fossa més que un petit espai sota terra, sortosament com a tothom. Yorick és un personatge de la tragèdia que no el representa cap actor, però la seva referència és el punt d’inflexió entre l’abans i el després de la mort, en un mon que es mou entre tantes misèries humanes i tantes injustificacions.
Intencionadament o no, Shakespeare, a través de la seva obra, va exposar la realitat de la ment humana, la vertadera bogeria i el perquè de les diferències entre les escales de valors de les persones; això fa que uns siguin més propers a la llum i altres a les tenebres. Cadascú ha de ser conscient del personatge que ha vingut a interpretar en el teatre de la vida i de la qualitat de la seva interpretació, òbviament sense deixar que la nostra pròpia ment ens enganyi.
Román Galimany Solé
Valls, novembre 2005
